‘Le Blizzard’: pel·li curta, rodatge gran

“Hem fet una pel·lícula de Hollywood, però en petit”, diu Areny, que anuncia ‘teaser’ per al febrer.

“Hem jugat a ser Hollywood: la sensació que tenim és que en sis dies hem rodat una pel·lí amb tots els ets i uts, i només que el muntatge final s’acosti al que augura el material que hem gravat, espectacular, el resultat serà vint vegades superior a Wolves. Que dic, vint!? Cent vegades!” Amb aquest entusiasme acomiadava dijous Álvaro Rodríguez Areny (1991) el rodatge de Le Blizzard, que va tenir lloc entre el 20 i el 25 de desembre. I tot, insisteix amb legítim orgull, en localitzacions exteriors: al coll de la Botella, on es troba l’inquietant bosc a què s’ha d’enfrontar la partida de fugitius de què forma part Aida Folch, la protagonista, i els Cortals d’Encamp, on es va replicar la duana francesa del Pas de la Casa amb la reglamentària guarnició alemanya, perquè som cap al 1943, potser als inicis del 1944, i el director encampadà ha tornat a la II Guerra Mundial –i a l’epopeia dels passadors– per ubicar un relat que semble bèl·lic però que en realitat és fantàstic: Le Bizzard, recordin, segueix el periple de Marie, la fugitiva que encarna Folch i que lluitarà durant els vint minuts llargs del metratge per recuperar la seva filla –Irene Quero–, extraviada en la tempesta. Amb el torb i els duaners alemants al darrere, és clar.

Les pròximes setmanes toca revisar i digerir el material gravat –“Més de trenta minuts, però menys de dues hores, perquè hem rodat sobre segur”, diu–, passar la tisora i afegir-hi el so perquè “rodar a la neu vol dir que se senten les petjades de tot l’equip –crampons inclosos– així que el so s’ha de reconstruir de zero a partir dels wild tracks –respiració, passos, crits– enregistrats in situ amb els actors”. Una feina delicada que s’allargarà durant les pròximes setmanes i que el director enllestirà a casa. Només després, amb el primer muntatge al sarró, baixarà a Barcelona per afegir-hi el color i els efectes especials. No gaires, adverteix, perquè “hem tingut moltíssima sort amb la meteorologia: va nevar les tres nits que vam rodar, i cada nit, una mica més fort que l’anterior, un miracle”: alguna petjada que sí que s’afegrià digitalment, així com els –pocs– trets que es disparen, perquè les armes que exhibeixen els soldats alemanys –màuser, Luger i MG 42– són estrictes rèpliques. Al febrer espera tenir-ne llest el teaser –“Quatre o cinc plànols sense retoc de color ni so digital, només per poder-ne ensenyar un tastet, que ja en tinc ganes”– i l’objectiu és estrenar el muntatge final entre el juny i el juliol, a temps per inscriure Le Blizzard al festival de Sitges.

De moment, les sensacions no poden ser més propícies, i Areny repassa els motius per a l’optimisme: “Hi ha hagut moments que érem prop de cinquanta persones, hem rodat amb material professional, s’han construït elements d’atrezzo, hem replicat la duana francesa, hem encarregat vestuari –inclosa l’esvàstica– i hem fabricat un dummy; hem envoltat la duana de filferro d’espines i barrils de foc, i hem mobilitzat un cotxe d’època, el Traction Avant de Lluís Dejuan. El que hem fet, en fi, és una pel·lícula de Hollywood, però en petit”. I això que no tot han sigut flors i violes: l’equip va pagar la novatada de no preveure que caldria llogar motos de neu per transportar el material fins al set de rodatge, en un remot racó del coll de la Botella. Així que el van haver de carregar a l’esquena. El vestuari també va portar alguna sorpresa desagradable: la sola plana de les botes que calçaven els actors convertien qualsevol moviment sobre la neu en una petita gesta... “però li vam donar la volta: sabem que els grups de fugitius vestien com podien, sovint amb sabates de carrer, així que les relliscades aporten realisme”.

Però el millor de tot, insisteix, és l’equip humà, amb una Aida Folch “extraordinària, que té una trajectòria espectacular però que va treballar amb tota la humilitat del món”, i el “privilegi” de repetir amb Férriz, en un paper sense el protagonisme absolut de Wolves –a Le Blizzard fa de passador, i no té ni nom. Tant ell com la catalana i la resta de l’elenc –Àlex Moreu i Rachel Lascar, en la pell de dos fugitius francesos, i Yuri D. Brown i Boris Cartes, que encarnen dos aviadors britànics que formen part de la mateixa expedició, i no ens oblidem de la petita Quero– “ho van donar tot: no hi va haver ni una queixa, i de nit feia un fred que pelava: ha sigut rodatge intensíssim, hem acabat compartint fotos i missatges per les xarxes, com una petita família. No puc demanar més. Bé, sí: estar a l’alçada del que he rebut”.