L’edat d’or del pop rock andorrà?

Komanem publica el disc nou, ‘Nits en banc’, i Shuffle Express, el primer videoclip, ‘Thirsty’.

Vivim la que és molt probablement l’edat d’or del pop rock andorrà. Com a mínim, si hem de jutjar pel nombre de novetats discogràfiques que se succeeixen a un ritme no direm que frenètic, perquè seria exagerar, però sí que amb una molt saludable regularitat. Publiquen o publicaran els reconsagrats –l’any que ve és el torn de Persefone i de Madretomasa– i també la classe mitjana, els que cultiven els gèneres més transversals, pensin en Four Flags (Virtus Unita Fortior), la cançó d’autor de tota la vida, com Quim Salvat, i també les rareses absolutes en un panorama com el nostre, des de Maurici Bellmunt (Un munt de coses belles) fins a Jordi Barceló (La vida és com la mar), passant pels Els Pali (Mi plano privado). Dit així, d’una tacada, no els fa venir salivera, tanta abundància?

Doncs bé, la cosa no acaba aquí, perquè s’hi acaben d’afegir Komanem i Shuffle Express. De fet, els Shuffle no són estricta novetat, perquè el disc del debut –Old Man Blues– el van publicar al maig, però si en parlem de nou és perquè fa quatre setmanes van estrenar el primer videoclip, Thirsty, enregistrat a la Fada, que van triar perquè –paradoxalment– és el tema menys blues del disc, i que no tindrà continuïtat perquè la banda de Pablo Villar, Virgínia Yáñez, Marc Milián i Dante Falótico es concentrarà quan acabi la gira –mig centenar llarg de bolos fins a l’abril de l’any que ve: no està malament– en el pròxim disc, que serà de versions de clàssics del blues.

I xino-xano arribem a Komanem, a qui havíem perdut la pista fa dos cursos i mig, tot just publicat El silenci és viu. Allò va ser, deia aleshores Jordi Díaz, una mena de recapitulació, i de premi, a deu anys d’anar pels escenaris. Doncs ara hi tornen amb un EP, Nits en blanc, i sis temes també nous de trinca que –insisteix Díaz– descobriran el so més canyero de Komanem: enrere ha quedat, diu, el rock ortodox que practicaven fins abans-d’ahir –si per ortodox entenem el que als 90 es va anomenar rock català: Sopa, Els Pets, Lax i companyia– per donar entrada a una versió més heavy que s’avé millor, diu, amb els orígens musicals de Mario Cruz, Jordi Solé, Joao Gómez i el mateix Díaz. Un so més contundent per a un disc que es posarà a la venda el 9 de desembre, enregistrat d’una tacada a l’estudi encampadà de Marc Mas amb una subvenció del ministeri de Cultura, i que curiosament encara no té data de presentació: “El que podem garantir és que serà aviat i que serà sonada.” Se’ls veu satisfets amb la criatura –apuntin els temes: Aquest bar està fet per mi, Llegendes, Somni, Vell mariner, Nits en blanc i El color de la guerra– però no tant amb l’escàs ressò que, sosté, va obtenir entre nosaltres el primer disc, amb prou feines un parell de bolos, a diferència de la vintena que van lligar a Catalunya: “i això que som un dels pocs grups del país que ho canta tot en català. Però tot. No li trobem sentit, però el directe al país està sota mínims: si treus el Jambo i el Shopping Festival, no hi ha res més. Però no és hora d’amargar-se, perquè la veritat és que estem exultants”.