L’edifici més brutal d’Andorra

Dilmé repassa la trajectòria de l’arquitecte català Josep Puig Torné, ‘pare’ de l’únic exemplar del brutalisme nostrat.

Probablement s’han demanat alguna vegada què hi fa, un patracol com l’edifici administratiu, en un lloc com Prat de la Creu. O quin és el vincle que té –si en té– amb l’entorn paisatgístic i arquitectònic. O qui va ser l’arquitecte que va projectar una baluerna tan aparentment hostil que ha acabat sent coneguda com el Búnquer. Amb tota justícia, per cert.

Doncs exactament això és el que fa Enric Dilmé, de nou amb el barret d’historiador, en l’última entrada del seu blog, que consagra oportunament a l’arquitecte català Josep Puig Torné (Sarral, Tarragona, 1929). El nom potser no els digui gaire cosa, però es tracta d’un dels grans noms de l'arquitectura catalana del tercer terç del segle XX, i seus són –perquè se'n facin una idea– el Canòdrom de la Meridiana, premi FAD 1963, la seu del desaparegut diari Tele-Exprés i la reforma del cine Comèdia, tots tres a Barcelona. Una mica més a la vora tenim i la capella de la residència de la Sagrada Família, a la Seu.

Però si en parlem aquí i avui és per la seva prolífica obra andorrana, on es va prodigar entre principis del 70 i finals dels 80, i on va projectar una dotzena d’edificis. Entre ells, naturalment, el Búnquer, que és –ho diu Dilmé– “l’únic exemplar pròxim al brutalisme que es va aixecar al nostre país”. Brutalisme, sí, fill de l’anomenat Moviment Modern i hereu directe de Gropius, Mies van der Rohe i Le Corbusier –poca broma– que es decanta obertament per les formes geomètriques i el formigó vist, sense manies. Només cal donar un cop d’ull a l’edifici administratiu per captar l’encert del nom.

Doncs bé, Puig Torné es va endur el concurs que el Consell General va convocar el 1980 per bastir l’edifici administratiu que coneixem avui, i que havia de coronar un Centre de Congressos –la futura plaça del Poble és un projecte posterior de l’equip Espai, capitanejat per Aleix Dorca Bis. Tres soterranis, planta baixa i tres plantes administratives, més el “palau firal”: en total, 13.000 metres quadrats, d’una estètica (!) inconfusible i perfectament delimitada d’una banda per la columnata inferior i, de l’altra, per la corona superior, que correspon al recinte firal. Segons Dilmé, “la característica imatge de la columnata no és més que la forma més racional que l’arquitecte va trobar per suportar el gran volum del palau”. En paraules del mateix Puig Torné, “l’edifici ve configurat en forma de bolet (...) Hem dissenyat la planta amb estrictes criteris de funcionalitat, cosa que exigeix una modulació rígida i la màxima regularitat perimetral”.

Clara Rabassa, també
El Búnquer, en fi, és com diu Puig Torné un “bolet” singularíssim i sense parangó entre nosaltres. Cosa sorprenent si tenim en compte que l’arquitecte va projectar –ja s’ha dit– una dotzena d’edificis per aquí dalt, i que en cap d’ells no va plasmar una concepció tan brutalista de l’arquitectura. El que més s’hi acosta potser sigui el de Clara Rabassa, a Príncep Benlloch, que data del 1988 i que va ser cronològicament l’últim, però que conserva la característica columnata inferior, pel que es veu una solució recurrent de l’arquitecte català. Però el llegat de Puig Torné és molt més ric, i per si no n’hi havia prou amb Clara Rabassa i l’edifici administratiu, dues construccions ben idiosincràtiques, és molt probable que es quedin de pedra amb el primeríssim projecte que va fer per aquí dalt: la renglera de botigues –finalment van ser tres mòduls– de l’escaldenca avinguda Carlemany, ara condemnades a la picota, que daten del 1973 i que Dilmé descriu telegràficament: “La base és un mòdul de planta baixa i altell cobert a dos aiguavessants amb un important ràfec sobre els aparadors. El pendent del carrer que fa que els mòduls s’esglaonin, i això li dona dinamisme al conjunt”.

Així que ja ho saben: aquelles estructures d’aspecte humil, quasi prefabricat i provisional, són també germanes del Canòdrom i de l’edifici administratiu. No ho haurien dit mai, oi? Doncs sàpiguen que també són seus l’edifici de Prat de la Vall (1978), cantonada Carlemany –amb l’oficina de Crèdit als baixos– i, atenció, els aparcaments El Pasturé, a Doctor Mitjavila de la capital, que daten del 1975 i que va ser un dels primers del país, diu Dilmé, que es va projectar i concebre amb aquesta finalitat. Si tenen temps i ganes, també poden buscar el bloc d’habitages firmat per Puig Torné a Roureda de Sansa, a la capital, que conserva també un innegable regust brutalista.