Diari digital d'Andorra Bondia
Jaume Aymà, a les oficines de la seu barcelonina d'Editorial Andorra, que estava al nñumero 73 del carrer Verdi.
Jaume Aymà, a les oficines de la seu barcelonina d'Editorial Andorra, que estava al nñumero 73 del carrer Verdi.
Portades d'algunes de les novel·les publicades en la breu etapa d'Aymà al capdavant d'Editorial Andorra dintre de la col·lecció Valira, amb cobertes pop del dissenyador C. Torres i impreses a Filograf.
Portades d'algunes de les novel·les publicades en la breu etapa d'Aymà al capdavant d'Editorial Andorra dintre de la col·lecció Valira, amb cobertes pop del dissenyador C. Torres i impreses a Filograf.
27 de novembre del 1967: inauguració d’Editorial Andorra, amb Bartomeu Rebés i Jaume Aymà, al centre, a la casa Guillemó de la capital.
27 de novembre del 1967: inauguració d’Editorial Andorra, amb Bartomeu Rebés i Jaume Aymà, al centre, a la casa Guillemó de la capital.

L'editor Aymà surt dels llimbs


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Fons Família Aymà / F. Peig (Diario de Lérida, fons Família Rebés)

El crític Julià Guillamon exhuma la trajectòria del pare d'Editorial Andorra i figura clau de l'edició catalana del segle XX.

El vam conèixer ara fa dos anys, quan Editorial Andorra va celebrar el primer mig segle de vida: Jaume Aymà (Barcelona, 1911-Sant Cugat, 1989) és l’homenet que sortia just al costat de Bartomeu Rebés a la foto fundacional del segell, en un acte que va tenir lloc el 27 de novembre del 1967 a la casa Guillemó de la capital. Aymà va ser l’ànima de la primera, fecunda i breu etapa d’Editorial Andorra, un lustre de frenètica activitat que va deixar com a llegat un catàleg que deixa de pedra el lector desprevingut: patums de l’exili espanyol com Ramón J. Sender, Max Aub, Rosa Chacel, Francisco Ayala, Gómez de la Serna, el Nobel Miguel Ángel Asturias, un megaclàssic com Melville, una supervendes com Muriel Spark i, per si no n’hi havia prou, el Vázquez Montalbán immediatament anterior a Carvalho.

La culpa d’aquest catàleg que avui ens sembla mentida la tenia Aymà, editor clau en el segon terç del segle XX català, fins ara semioblidat i que el crític Julià Guillamon ha exhumat de les catacumbes a L’art de sobreviure. Així es titula l'exposició que s’ha pogut visitar fins a mitjans gener a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona i que dedica una atenció considerable al colofó andorrà del nostre home d’avui.

Exagera Guillamon quan sosté que Aymà va ser un dels editors fonamentals de la postguerra espanyola? Si revisem els llibres que va editar des del 1939 fins al 1972 en totes les seves reencarnacions editorials –Alcides (1939), Atlántida (1940), Aymà (1941), Delos-Aymà (1963) i Editorial Andorra (1967)– resulta que una de les seves filles, la Col·lecció Literària Aymà va ser, diu Guillamon, “la primera col·lecció literària en català [la redundància era inevitable] després de la guerra”. Amb fites decisives com Primera història d’Esher, d’Espriu (1948), “probablement el llibre més important que va publicar”. Amb el permís, és clar, d’una altra col·lecció que ha passat a la història de la literatura catalana: El Club dels Novel·listes, dirigida per Joan Oliver i que va arrencar el 1955 amb El testament, de Xavier Benguerel, i on es va publicar la primera edició d’Incerta glòria, de Joan Sales. Quasi res. Tot això, abans que el 1959 fos traspassada a Club Editor. I encara avui va fent. Encara més: va ser Aymà, amb aquesta vocació d’editor total que el mateix publicava literatura contra els elements i contra la censura en la immediata postguerra que aconseguia els drets de Lo que el viento se llevó, qui va introduir Simenon al mercat espanyol: va ser a la col·lecció Albor, on entre el 1948 i el 1953 es van publicar una setantena de títols de Maigret. Apa.

Bilocació editorial

Com és possible, en fi, que acabés exiliant-se editorialment entre nosaltres i hi fundés el segell més longeu de la nostra història editorial? “El 1964 va començar els contactes per traslladar l’editorial a Andorra, on tenia dos amics, Pere Agràs i Àlvar Pérez. A través d’ells que va conèixer Bartomeu Rebés, que va fer seu el projecte i es va convertir en el soci capitalista que li faltava”, explica Jordi Aymà, fill de l’editor. Les gestions es van allargar considerablement, perquè el naixement d’Editorial Andorra no es va concretar fins al novembre del 1967: la seu oficial es va establir a la casa Guillemó, però les oficines des d’on es dirigia el segell, des del contacte amb els autors fins a la distribució, estaven al número 73 del carrer Verdi de Barcalona. Els llibres s’imprimien i s’emmagatzemaven a Barcelona, i Aymà hi exercia de gerent. Era qui de fet en portava les regnes. Rebés, diu Jordi, hi intervenia més aviat poc, i sobretot en les relacions “sovint complicades amb el bisbe d’Urgell i altres autoritats del país”.

Però, per què a Andorra? Es tractava d’esquivar, diu Jordi, “les limitacions de tot tipus que patia a Barcelona”. Però lluny del que pot semblar des de la distància, que fos un segell oficialment andorrà no li va estalviar a Aymà el tràngol de la censura: “Encara que fos una editorial estrangera, que ho era, els llibres havien de passar igualment la consulta prèvia, i la censura es va acarnissar especialment amb els autors de l’exili, que el meu pare va publicar de forma generosa. Crónica del alba, de Sender, li va estar a punt de costar un consell de guerra i es va haver d’editar amb severes modificacions”.

El cert és que Sender és només un dels autors de primeríssima fila que Aymà va publicar a Editorial Andorra. Com s’ho va fer, per convèncer-los de fitxar per una remota editorial perifèrica? “Era el fruit de molts anys d’ofici, pensa que s’hi dedicava des del 1939. Va conservar els contactes amb els amics exiliats a Amèrica, i la majoria de les gestions les va fer a títol personal”. A l’Arxiu Nacional de Catalunya, on està dipositat el fons documental d’Aymà, s’hi conserva la suculenta correspondència amb Sender i Chacel, per no parlar de la llarga gestació d’Editorial Andorra i el tumultuós final.

Crònica d’un ‘mal final’

Perquè aquella sensacional aventura, recorda Jordi, va tenir un “mal final”. Els números no eren el fort d’Aymà, va passar que Rebés es va cansar de perdre-hi diners i que d’un dia per l’altre va trencar la societat: “Va ser tot tan abrupte que no va poder reaccionar. Probablement els problemes financers s’haurien pogut resoldre amb una mica de temps, però el setembre del 1971 el pare li va vendre les accions. Li va quedar un regust agredolç, perquè hi havia posat molt d’esforç i moltes il·lusions, i havia aixecat una editorial de reconeguda qualitat. Mai no ho va digerir del tot. És veritat que era més un home de lletres que no un gestor, però va aconseguir fer d’editor amb èxit durant tres decennis”, conclou Jordi.

Aymà va ser, en fi, víctima del canvi de model que va patir l’edició catalana a finals dels anys 60, diu Guillamon: “Editorial Andorra publicava llibres en tapa dura, amb sobrecobertes de color i de preu elevat. A principis dels 70 sorgeix un altre concepte: Alianza, Tusquets, Anagrama i Destino publiquen llibres dels mateixos autors però en format butxaca, més barats i destinats a un públic jove i universitari. Era impossible competir-hi”. Aymà tenia 60 anys i ja no va tornar a emprendre cap aventura editorial. Va passar breument per les editorials Barcino i Noguer, i el 1975 es va reincorporar a la plaça de professor de català a la Diputació de Barcelona d’on l’havien depurat el 1939. Quan fullegin el catàleg d’Editorial Andorra d’aquells anys sensacionals, ja saben a qui han de culpar.

Andorra
Editorial
Aymà
Sender
Chacel
Umbral
Vázquez
Montalbán
Club de Novel·listes
Club Editor
Número de vots: 62
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic