Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Sant Julià, Alan Ward, La còrda roja, occità, Kurdistan, Diyarbakan, Turquia, Esmirna
Andorra, Sant Julià, Alan Ward, La còrda roja, occità, Kurdistan, Diyarbakan, Turquia, Esmirna

L’elegia kurda de l’irlandès errant


Escrit per: 
A. Luengo / Ward fill, amb l’original de ‘La corda roja’ en occità i francès, publicat el 1964 per l’editorial Juris de Barcelona (Foto: Màximus).

Alan Ward reedita ‘La còrda roja’, homenatge al poble kurd publicat pel seu pare el 1964 en occità i francès.

Es vantava legítimament Alan Ward en un Gong recent que l’article contenia amb tota probabilitat les primeres paraules en occità que es publicaven al BONDIA. Era cert, i més que unes paraules –potser ho recorden– eren uns versos, els primers de La còrda roja: “Lo jorn que me penjas, fraire Turc,/ la còrda sia roja,/ roja coma lo riu,/ roja coma Tigre al temps de las pluejas...” La còrda roja és una llarga elegia que el seu pare –que també es deia Alan Ward, nascut el 1937 a Brighton de pares irlandesos i traspassat el 2014– va publicar el 1964 en honor del poble kurd, en una edició bilingüe en francès i occità patrocinada per l’Institut d’Études Occitans de Tolosa i publicada per l’editorial Juris de Barcelona.

Si en tornem a parlar avui és perquè Ward (fill) acaba de publicar a Amazon una reedició del que és, sens dubte, el volum més pintoresc de què tindrem l’oportunitat de parlar en molt de temps, i els motius ja els hauran anat intuint al llarg d’aquest preàmbul: una elegia al poble kurd escrita en occità per un lingüista anglès d’arrels irlandeses que es va acabar instal·lant entre nosaltres –no gaire després de l’aventura kurda i per culpa d’Esteve Albert, ja que en parlem. Fenomen tan excèntric i formidable només és capaç de protagonitzar-lo en els nostres temps un expatriat anglès passat per Oxford i que abans de venir a raure en aquest racó de món, posem que cap al 1962, encara va tenir temps de desfilar per Nîmes –on devia aprendre l’occità– i, atenció, Hong Kong –i d’aquí la seva dèria pel cantonès.

Però avui toca parlar de La còrda roja, títol no tan enigmàtic com sembla i que fa referència a la soga d’aquest color amb què els kurds irredempts reclamaven que els pengessin de forca ben alta els seus botxins turcs. I per què roja? Perquè aquest és per a l’home kurd el color de la vida i de l’esperança: “Lo jorn que me penjas, fraire,/ sia roja la còrda”. Aquesta to entre resignat i altiu és el que Ward (pare) va creure detectar entre els kurds amb qui al llarg d’un semestre del 1961 va conviure a la ciutat de Diyarbakir, al sud-est de Turquia (o al nord-oest del KUrdistan, territori que com és ben sabut avui es reparteixen Síria, Iran, Iraq, Armènia i, és clar, Truquia). Hi havia anat a espetegar com a professor d’anglès en un institut d’aquesta localitat: s’hi havia de quedar un curs, per començar, però al cap de sis mesos se’n va anar –diu Ward (fill)– un minut abans que l’expulsessin del país.

El motiu? Com a lingüista que era, l’home es va interessar de forma gairebé instintiva per la llengua kurda, que va aprendre a parlar amb una certa fluïdesa. L’interès per les causes perdudes el portava de sèrie en la genètica gaèlica. Aquest sospitós interès per la llengua kurda no va passar desapercebut per a les autoritats del moment: “Un conegut el va advertir que el buscaben per activitats antiturqes, i abans que l’agafessin va preferir tocar el dos”. Molt sensatament, d’altra banda, perquè encara faltaven quinze anys per a Expreso de medianoche, glups, així que poden imaginar-se el que podria ser una presó turca en aquells moments.

Per res més que per aprendre kurd? “Res més: això és el que em va explicar, i el crec, naturalment”. El cas és que Ward pare mai més no va tornar a Diyarbakir, però sí a Turquia: el 1994 se’n va anar de vacances a Esmirna, i li va agradar tant que l’any següent va repetir. A la segona, però, les coses van anar de forma molt diferent: a l’aeroport el van fer passar a un costat, li van comprovar la identitat, i el van embarcar cap a casa al següent vol: figurava a la llista de persones no grates al règim. Tres decennis després! “Per si de cas, i tenint en compte que em dic igual que ell, no tinc intenció de visitar Turquia”, diu Ward (fill).

Devoció filial de banda, el que l’ha dut a exhumar aquesta mena d’incunable és la sorprenent actualitat del poema: “Mig segle després, la qüestió kurda –bàsicament, un territori dividit en cinc estats moderns, com els ha passat a tantes altres nacions– és lluny d’haver-se resolt. La reflexió del meu pare, el seu reconeixment al poble kurd, és plenament vigent”. Ell hi va anar a espetegar per una d’aquelles casualitats vitals, però també perquè sempre li van cridar especialment l’atenció, diu, “els pobles sotmesos a un poder central que lluitaven per la supervivència: d’aquí l’interès per l’occità, pel català i, és clar, pel kurd”. Sempre amb una dèria entre cella i cella: preservar la llengua, practicant-la, és l’única manera de garantir la supervivència d’una cultura. O com a mínim, d’intentar-ho.

Amb La còrda roja, en fi, Ward (pare) va matar d’un tret dos pardals, l’occità i el kurd. El poema és avui una excentricitat filològica que Amazon posa còmodament a l’abast en la modalitat d’impressió sota demanda. Una entranyable i molt anglosaxona excentricitat, tornem-ho a dir, a càrrec d’un poeta, traductor i professor que va deixar –diu Ward (fill)– una obra breu escrita majoritàriament en el gaèlic de Cork que va aprendre a casa i publicada a la revista Eriu. Uf.

Andorra
Sant Julià
Alan Ward
La còrda roja
occità
Kurdistan
Diyarbakan
Turquia
Esmirna
Número de vots: 189
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic