L’elixir de l’èxit

Prop de 700 espectadors desfilen pel Claror en l’estrena del cor a l''Elisir d'amore', el segon muntatge de la Temporada d’Òpera.

Ho ha tornat a fer: Andorra Lírica va aconseguir la proesa de portar el cap de setmana al Claror prop de 700 espectadors, repartits en les dues funcions de l’Elisir d’amore. Un 80% de l’aforament, en una entrada comparable a la de la Viuda alegre i la Traviata i que demostra –opina Jonaina Salvador, ànima de la Temporada– que el públic té “ganes d’òpera”. Mèrit seu i dels patrocinadors públics i privats que hi han cregut, perquè ens ho arriben a dir fa tan sols cinc anys –un cartell regular d’òpera!? A Andorra!?– i els hauríem pres per marcians.

Doncs ho ha tornat a fer. És clar que l’Elisir és un bombonet, diran. Però precisament per això hi havia més a perdre que no a guanyar. Començant per l’ocurrència aquesta de treure’s un cor de la màniga. I com que a Salvador totes li ponen, fins i tot això li va sortir bé. Rodó. Era arriscat perquè ha tingut tan sols tres mesos per posar-lo en marxa, perquè les veus són totes noves, sense experiència prèvia, i perquè el cor té a l’Elisir un paper –el poble– destacadíssim: només descansa en les àries dels protagonistes: “Van sorprendre per les qualitats escèniques, com es posen al paper, i com es va compenetrar amb Jeanetta –la mezzo valenciana Estíbaliz Ruiz– amb qui han tingut molt bon feeling durant els assajos: es va notar. Eren el poble, no un cor que fa de poble”.

Doncs això és només el començament perquè el cor serà també part essencial del tercer i últim muntatge de la temporada: La Corte del Faraón, els dies 12 i 13 de maig. Aquesta mateixa setmana començaran els assajos, i per anar matant el cuquet, el 17 de març cantaran El Gran Carlemany a la prèvia del MoraBanc-Múrcia de l’ACB.

Però tornem al Claror, que –cor de banda– va tenir els seus moments estel·lars en les àries de Dulcamara (Udite, udite, o rustica), Nemorino (Una furtiva lagrima) i, és clar, Adina (Prendi), així com en el duo de Dulcamara i Adina (Una tenera occhiatina). L’escriptura de Donizetti, que intercala moments dramàtics en una òpera essencialment còmica, hi ajuda molt. Però també la doble direcció –musical i escènica– que ha estrenat en aquest muntatge el mestre Riccardo Serenelli, un dels fruits de la col·laboració amb l’associació Opera Villa in canto de la localitat italiana de Recanati. L’altre van ser les animacions que es van projectar durant la funció, i que van tenir –com els subtítols– una molt bona acollida entre el públic.

Salvador, en fi, estava especialment satisfeta amb l’afluència de públic jove –és el futur, diu, i l’han treballat a consciència amb les sessions a l’Escola Meritxell i amb els assajos presencials amb alumnes de l’Institut Espanyol, en una experiència pilot que es repetirà– i amb la customització del Centre Cultural, que va obrir per a l’ocasió l’entrada noble, amb catifa vermella i vitrines amb elements de muntatges anteriors –les perruques de Tutto Mozarts, les màscares de La gata, el vestuari flamenc de Carmen. Tot ajuda a crear afició, diu amb l’entusiasme habitual. I no és que ho estigui aconseguint. És que ho ha aconseguit.