L’enigma Breslauer

Havia de ser el gran descobriment fotogràfic de l’any. Amb el permís, és clar, del també alemany Joe Heydecker. Ens referim a Marianne Breslauer (Berlín, 1909-Zuric, 2001), la fotògrafa alemanya a qui el MNAC dedica fins al 29 de gener la primera retrospectiva en terres ibèriques, a compte sobretot del periple pirinenc que ella i la seva companya d’escapada, l’escriptora suïssa Annemarie Schwartzenbach, es van marcar per aquí baix el maig del 1933. I havia de ser el gran descobriment perquè el viatge té una deriva andorranourgellenca i al MNAC hi pengen una quinzena de les fotografies que va disparar per aquests racons de món.

Tot això ja ho havíem explicat setmanes enrere i amb l’entusiasme reglamentari. Però amb el catàleg a les mans la cosa canvia una mica. De fet, a les memòries, Bilder meines Lebens –una cosa així com Les fotos de la meva vida (2009)– ja adverteix Breslauer que del capítol estrictament pirinenc –perquè també passen per Girona, Barcelona, Pamplona i Sant Sebastià– només en recordava el nom de la Seu i que a Andorra hi plovia (!). Res més: “Va ser un viatge interessantíssim, tres setmanes en total, però no ha deixat cap rastre perdurable en mi. Espanya m’ha resultat sempre un país estrany”.

Doncs devia ser exactament així, perquè la majoria de les fotografies no estan ni datades ni titulades, i el resultat final depara sorpreses majúscules... com la d’aquí dalt: la pageseta amb els tres nens posen segons el catàleg per a Breslauer a la porta de Casa de la Vall, en una de les dues úniques instantànies de l’exposició explícitament datades a Andorra. La porta, en fi, s’hi assembla remotament, potser sí, però no és la de la Casa de la Vall. Ni la principal ni tampoc la del darrere. L’altra fotografia andorrana es titula molt aproximadament Finestra de la presó, i és probable que aquesta vegada sí que es tracti de la Casa de la Vall. Que sigui la presó, a l’època situada a la planta baixa de l’edifici, ja són figues d’un altre paner, tot i els barrots. La resta de la sèrie pirinenca inclou un grapat de vistes del que sembla la carretera d’Organyà, cap a la banda de Tresponts, una mena de postal del llac de Puigcerdà, i el que sembla la dèria personal de Breslauer: retrats de nens, de gitanets i de personatges més o menys pintorescos, inclosos guàrdies civils, carrabiners i soldats.

D’una banda, perquè uns i altres devien abundar a la Seu de l’època. De l’altra, perquè s’havien convertit en estereotips de l’Espanya que Breslauer & Schwartzenberg havien vingut a buscar. I no oblidem que, segons confessió pròpia, un dels motius del viatge va ser seguir la petja del Hemingway de Fiesta. És precisament aquesta temàtica tan previsible la que crida l’atenció del conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu Nacional, Isidre Escorihuela: “Vagi per endavant que la Breslauer que m’ha semblat més interessant és la retratista: el seu autoretrat és excepcional; en canvi, com a fotoperiodista, el que fa ho tenim vist d’altres viatgers coetanis.” Tot plegat, conclou Escorihuela, “fa que em pregunti per què el MNAC li ha dedicat aquesta retrospectiva precisament a ella. Val que era fins ara quasi desconeguda entre nosaltres, però, ¿ho hauria fet si es tractés d’un fotògraf –d’un home, vull dir– i posem que espanyol, i no alemany com Breslauer?” Escorihuela ho té francament i legítimament clar. ¿I el lector?