L’enigma petri de Molleres

No s’atreveix a dir-ne menhir perquè no té ni nom ni tradició ni llegenda associada. No n’ha trobat referència documental ni tan sols en Pere Canturri. Prefereix referir-s’hi com a humil “pedra dreta”. Però... com és que ha sobreviscut en una ubicació tan incòmoda? es demana Jordi Casamajor.

Dòlmens, paradòlmens, menhirs, pedres dretes, petròglifs... Atenció, perquè ens endinsem en territori megalític, un dels capítols menys i pitjor coneguts del nostre patrimoni, en què amb prou feines han pul·lulat Pere Canturri, Manuel Angalda, David Gálvez, Gerard Remolins i sobretot, sobretot, Jordi Casamajor. I és a aquest últim, que n’ha documentat i descrit centenars en territori andosí i rodalia, a qui li devem el que no és pròpiament una descoberta, però sí una pregunta pertinent: mirin l’estructura d’aquí al costat. Fa una mica més de metre i mig d’alçada i s’aixeca enmig d’un dels camps de ca l’Endrieta, just a sota de Meritxell. Hi és de tota la vida, per això seria pretensiós dir-ne descoberta, i si han tingut mai la paciència d’explorar ni que sigui des de dalt el pla de Molleres, segur que els ha cridat l’atenció. A Casamajor, també. Per això s’hi va tornar a plantar la setmana passada disposat a resoldre l’enigma: què caram és aquell roc?

Naturalment, hi va pujar amb l’esperança de trobar algun indici que li permetés aventurar la hipòtesi que ens trobem davant d’un menhir. Hauria sigut una notícia sensacional perquè –després en parlem– seria l’únic que s’ha conservat entre nosaltres. Però no hi va haver sort: “Me’l vaig mirar del dret i del revés durant una bona estona i no hi ha cap marca: cap gravat, cap creu, cap símbol. Res de res. Si hi afegim que no té nom, que jo sàpiga; que no n’he trobat –o no n’he sabut trobar– cap referència documental, ni tan sols entre els papers de Pere Canturri, i que no es troba al marge d’un camí, no m’atreviria a afirmar que estem davant d’un menhir.”

El que el desconcerta, però, és que les successives generacions de ca l’Endrieta hagin respectat el roc i s’hagin molestat a llaurar i sembrar el camp donant-li la volta, quan el més fàcil hauria sigut retirar-lo: “Si l’han deixat és per algun motiu, que molt probablement s’ha acabat perdent. La intuïció em diu que ha de ser una pedra com a mínim plantada. Segurament no la van portar de gaire lluny, però es van molestar a buscar-li un emplaçament privilegiat i no la van deixar allà tirada i de qualsevol manera: està ben dreta i molt ben escairada.”

És a aquest argument al qual s’agafa per atribuir-lo a la mà de l’home. I si la hipòtesi és encertada, l’hauríem de datar com a mínim a l’Edat Mitjana, diu. El que Casamajor sembla descartar és que estiguem davant d’una formació estrictament geològica, que la pedra hagi acabat al mig del prat de ca l’Endrieta a conseqüència del desglaç d’una glacera. Interessant, sí, però insuficient –ja ho hem vist– per parlar d’un menhir amb totes les de la llei. Com a molt, d’una pedra dreta. Però en endavant, candidata a entrar a l’escarransit catàleg del nostre megalitisme.

Perquè hi ha hagut megàlits entre nosaltres. I n’hi ha encara. Assenyaladament, les restes d’un molt possible dolmen que podria datar entre el 4000 i el 2000 abans de la nostra era que van aparèixer per sorpresa a Encenrera durant la campanya d’excavació del 2018 a la ruta dels orris. Han passat quasi tres anys i entre el coronavirus i certa desídia institucional ni el Comú d’Encamp ni Patrimoni han avançat un mil·límetre en la recerca del que seria un vestigi únic al nostre país, localitzat a més a una altura insòlita: més de 2.000 metres.

No n’hi ha cap altra. Com a molt, el paradolmen d’Encamp, que Canturri  –és clar– va descobrir el 1962 a les roques de Lanyó. Avui se n’ha perdut la memòria, d’aquest lloc, i Canturri no hi és per recordar-nos-ho. Gálvez documenta també els dòlmens apòcrifs de Sornàs i Bixessarri, i podem incloure a la llista el menhir de Fra Miquel (n’ha quedat un gravat vuitcentista del viatger Eugene Sadoux) i de la Serra de l’Honor, que existia encara el 1900, segons la cèlebre postal de Py Oliver. Tots dos s’han perdut. D’aquí la importància de la pedra dreta de Molleres.