Les ‘Lletanies’ parlen idiomes

El campus de català tradueix a 38 llengües l'inici de la primera novel·la de Morell, que Anem reeditarà el 2020.

Diu amb un puntet de legítima  vanitat que deu ser el llibre que s’ha traduït a més llengües, amb el permís naturalment de la Bíblia i de El Quixot. Potser també de Harry Potter, senyor Morell? “Qui és aquest tal Potter!?”, rondina. Doncs fora Harry Potter.

El cas és que estem parlant de Set lletanies de mort, la primera obra de ficció del nostre home d’avui i el títol que va posar el nostre racó de Pirineu al mapa de la literatura catalana (i de passada, de la universal).  Perquè ens hem remuntat fins al 1981. I d’acord, és un pelet exagerat dir que s’ha traduït a 38 llengües. De fet, oficialment només n’existeix l’edició catalana. Però és que en l’homenatge que el campus de la llengua catalana li va tributar a principis de mes a la Massana, els 31 alumnes que hi assistien li van traduir cadascun a la seva llengua la gloriosa frase amb què arrenquen les Lletanies: “El sol queia sobre el cap de la multitud com si fos una enorme, aclaparadora boina vermella”. I com que alguns dels alumnes són bilingües, el resultat són 38 sols que cauen sobre la multitud concentrada a la plaça Benlloch de la capital aquell 18 d’octubre del 1943 per assistir a la lectura de la sentència de mort del fratricida Pere Areny en 38 llengües diferents.

N’hi ha naturalment d’òbvies, com l’espanyol –de Mèxic, de Colòmbia, de Cuba i també d’Espanya, que no sonen precisament igual–, el francès –el metropolità i el quebecois–, l’alemany estàndard i el del dialecte parlat a Pforzheim, l’anglès de Londres, l’escocès i també el nord-americà, l’italià, el gallec, el portuguès i el brasiler. Però és que hi ha també autèntiques filigranes: quin altre nom mereixen les versions  en esperanto (“La suno falis super la kapon de la amaso tial, kiel gi estus grandega, impna ruga bereto...”), en llatí (“Super multitudinis capitem procidibat sol tanquam imuaneque mirumque rubiumque galerum”) i fins i tot en grec clàssic.

Davant d’això, hi haurà a qui sentir-ho en albanès ( “Dielli eshte mbi te gzithe njerezit si nje kapele e kuque e rendesishme”), en eslovac ( “Slnko padalo na hlavy davu, aklobry to bola obrovska, taziv cervena bareska”), en suec (“Solen föll pa folkmassanas husvrid som om det vore en stoslagen, imponerande röd basker”) i, en fi, en noruec, estoni, polonès, hongarès i holandès sabrà a poc. Però si hi rumien dues vegades, veuran que amb raó està Morell exultant davant d’aquesta exuberància lingüística. Recordin només que de la seva obra tan sols el Borís I ha estat traduït –al txec i també al rus. Sobretot, perquè les Lletanies no és només la seva primera novel·la: és també la nineta dels seus ulls.

Mai s’ha cansat de dir que, per a ell, Borís és tan sols un divertimento, i sense dubte la més popular i llegible de les seves novel·les. Però les Lletanies són una altra cosa: en tenia el manuscrit al calaix quan Ignasi Riera, aleshores editor a Laie, va intuir que aquell exseminarista amb pàtina jurídica que exercia com a secretari de Sindicatura –som a finals dels anys 70– amagava algun patracol al calaix. “I tenia raó”, diu Morell: “El de les Lletanies. Li vaig deixar el manuscrit, s’hi va entusiasmar i me’l va publicar”. Amb la celebèrrima fotografia de Claverol a la portada, pròleg d’Espriu –“És una obra dura, amarga, a estones d’una cruesa desagradable, que ens parla d’un món que no era envejable ni digne de lloança, i que Morell ni de debò enyora ni defensa”– i epíleg de Bartra, que no està gens malament.

A diferència d’Skossyreff, amb qui es va topar fullejant vells diaris dels anys 30, la jornada infausta del 18 d’octubre del 1943 –una “pantomima” i un “assassinat legal”, diu Morell– la va recrear a partir del testimoni directe de mossèn Lluís Pujol, l’arxipreste de les Valls i a qui va tocar d’acompanyar el reu en el trajecte entre la plaça Benlloch i el patíbul, un simple pal de fusta clavat al cementiri vell de la capital. Ningú, se’n fa creus l’escriptor, va aixecar la veu per demanar clemència per un home que tenia les facultats mentals òbviament pertorbades. Aquest tètric episodi Morell el converteix en metàfora universal de la “barbàrie” i de la “superstició” per la simple via de no donar en cap moment referència geogràfica ni cronològica. Ni sabem on passa –l’autor no parla en cap moment d’Andorra, sempre es refereix a “la vall” i al “petit país”– ni tampoc quan, sinó és per indicis indirectes, i en cap cas s’ha de llegir com una novel·la històrica, adverteix. De fet, el que mossèn Lluís i el pobre Pere recitaven camí del patíbul no eren precisament les lletanies (“Sancta Maria, ora pro nobis...”) sinó el rosari: “Però les lletanies m’anaven millor per una qüestió de ritme”.

I si tot el que precedeix els ha fet venir ganes de llegir la novel·la, estan d’enhorabona perquè Anem en prepara una reedició corregida que sortirà –diuen els editors– el curs que ve i amb una miqueta de sort a temps per Sant Jordi.

I per Nadal, comentarista del ‘Manual Digest’

Els últims anys estan resultant els més prolífics per a Morell, literàriament parlant. I en aquest xup xup hi té molt a veure Anem, el segell de Josep Dallerès que va començar amb la publicació, el 2015, de El llarg caminar d’un home bo –recull de les converses que l’autor va mantenir amb el traspassat bisbe Martí– i va continuar amb Passaport sense nom, reedició actualitzada de la sèrie de retrats de personatges de la nostra vida política, econòmica i social que entre el 1978 i el 1979 va publicar a la revista Andorra 7 (2016) i amb Borís I, rei d’Andorra, reeditada en català i traduïda per primera vegada al rus (2019). El curs que ve, ja ho hem vist, toquen les Lletanies, però també, atenció, De la governança d’un país, que serà el primer a sortir: amb tota seguretat, a temps per a la campanya de Nadal. I què és De la governança...? Doncs una personalíssima incursió de Morell en el molt clàssic gènere de la glossa. En aquest cas, el que glossarà a la seva peculiar manera seran una selecció de les màximes del Manual Digest, llegides i reinterpretades des de la perspectiva actual per qui en va ser –recordem-ho– l’editor en l’edició de butxaca que CaixaBank en va promoure el 2000, i que era l’última disponible –i la més assequible– fins que el Consell General en va impulsar l’any passat l’edició definitiva. Recordin la més sensacional de totes, que ja és dir: “Consevarlas antigallas, tant sepuga; perque encara que algunas pareixen a primer vista rediculas, es perque no penetram be sa finesa”. Què ens en dirà, Morell?