Diari digital d'Andorra Bondia
Reconstrucció ideal de les mesures, segons un dibuix de Sergi Mas, i els dos embuts sense portella de la peça original, semienterrada a la part posterior de la Casa de la Vall.
Reconstrucció ideal de les mesures, segons un dibuix de Sergi Mas, i els dos embuts sense portella de la peça original, semienterrada a la part posterior de la Casa de la Vall.

Les mesures, a punt


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Sergi Mas / Editorial Andorra / Màximus

L’estudi encarregat pel Comú proposa exposar-les en un espai públic però desaconsella tornar-les al Cap del Carrer.

Feia un any que no en parlàvem: des que el Comú va encarregar al despatx de l’arquitecte Enric Dilmé que formulés una bateria de propostes per “dignificar” les mesures del gra semienterrades –i semiamagades– a la porta posterior de la Casa de la Vall. Es va parlar aleshores de reubicar-les a l’emplaçament original, el firal de la capital, que històricament es trobava al solar del Cap del Carrer on avui s’aixeca el restaurant El Faisà. Doncs un any després, i amb l’estudi acabat d’entregar, resulta que aquest és el menys probable dels destins que li espera en aquesta peça única i a la vegada pelet misteriosa, perquè –com de seguida veurem– és ben poc el que Dilmé i el seu equip n’han pogut escatir al llarg d’aquests dotze mesos.

Segons l’arquitecte, la ubicació ideal hauria de ser el futur museu nacional, al costat d’altres peces i documents emblemàtics del nostre patrimoni com ara els frescos de Santa Coloma, els Pareatges i el Manual Digest. Òbviament, i a l’espera que els partits ressuscitin com cada quatre anys el projecte del nacional, més que una proposta és una carta als reis. I a uns reis que no se sap quan vindran. Per això, l’opció preferida i la més factible mentre no es materialitzi aquest equipament és el que Dilmé en diu un lapidari, un espai que a més de les mesures inclogués altres peces de pedra, des de la Creu Grossa, avui a la planta baixa del Comú –la que hi ha al carrer Bisble Iglesias n’és una còpia recent–, fins a les rodes de molí amb què es va empedrar l’entrada de la Casa de la Vall en la reforma de 1962. Dilmé les veu en un espai públic, que podria ser interior o exterior, el mateix Comú o els jardins de la Casa de la Vall, amb els corresponents plafons que ajudin a contextualitzar el conjunt.

En contra del Cap del Carrer, l’opció més romàntica, juga el fet que les mesures no es podrien restituir exactament al lloc original perquè el firal històric no existeix –l’espai l’ocupa avui el Faisà, com ja s’ha dit– i s’haurien de desplaçar a la placeta lateral, ja colonitzada per una variada panòplia de mobiliari urbà. Un emplaçament de totes formes amagat, per no dir clandestí. Tot i així, Dilmé no ho descarta perquè –insisteix– “nosaltres hem fet les propostes que ens havien demanat i el que ha de prendre la decisió és el Comú”. En el cas que finalment s’optés per deixar les mesures a la Casa de la Vall o traslladar-les en unes dependències del Comú, al Cap del Carrer s’hi instal·laria un panell que evocaria la presència històrica de les mesures en aquell espai. El que està clar és que, vagin on vagin, les mesures s’exposaran exemptes, i no semienterrades com des que a mitjans dels anys 60 es van traslladar als jardins de la Casa de la Vall, primer sota l’arc d’entrada i des del 2011, a la part posterior del complex. Un disbarat museogràfic perquè, com diu Dilmé, “més que unes mesures ara semblen unes jardineres”. O un urinari, amb els dos embuts arran de terra, com insinuava Pere Canturri els últims temps.

Pel que fa a la biografia de la peça, Dilmé opina que les nostres mesures són possiblement coetànies de les de la Seu, i d’estructura i morfologia similar, tot i que les urgellenques tenen tres embuts i les nostres, dos. Parlem de les mesures noves, és clar: les que porten inscrita l’any 1840; les altres són tres segles anteriors, del 1579. Tant les unes com les altres es feien servir per mesurar el gra, però intueix que les nostres funcionaven més aviat com a patró de referència, a l’estil del cèlebre metre de platí que des del 1889 es conserva a l’Oficina de pesos i mesures de París: “No crec que comprador i venedor se citessin a les mesures, sinó que el comerciant tenia la seva pròpia mesura, i el mostassà verificava que el volum fos correcte”. Que no hi hagués trampa, vaja.

Poca cosa més se’n sap, perquè la bibliografia i la documentació és quasi inexistent. Per dir-los que ni el mateix Canturri –que se sàpiga, és clar– li va prestar atenció escrita! N’ignorem fins quan van estar operatives, si eren les úniques mesures del país o n’hi havia a altres parròquies. Fins i tot, el volum. La referència en aquest últim aspecte són les mesures de la Seu, amb tres embuts amb capacitats de 18, 9 i 27 litres, respectivament. Diu Dilmé que això ho sabrem quan s’extreguin de l’emplaçament actual: en paral·lel a la restauració se sotmetrà a un escàner total. En sortirà un model en 3D que revelarà les intimitats de la pedra, inclòs el volum. No trigarem a saber-ho: de seguida que el Comú en decideixi la ubicació definitiva.

Mentrestant, pensin quan hi passin que és una peça única: per aquí dalt no se n’ha conservat cap altra, si és que mai n’hi va haver, i a Catalunya només queden les de la Seu i les de Montbanc. I tan poca cosa que semblava!

Andorra
mesures
Patrimoni
canturri
Dilmé
blat
bladeres
mostassà
Número de vots: 37
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic