Les postals de Puigoriol, localitzades

En parlàvem quinze dies enrere, a compte de la suculenta evocació d’Albert Puigoriol i la seva esposa, Jacqueline, que la revista Àgora assaja en l’últim número: els autors d’Andorre, monuments et paisages (1967), de L’Andorra turística (1963) i sobretot, sobretot, d’Andorra, el meu país (1963) van exercir també ocasionalment de postalers, amb una col·lecció que la revista va reproduir parcialment. Ja vam advertir llavors que això no podia quedar aquí, i la col·lecció sencera va aparèixer, és clar, al celler de Miquel Sánchez Baños, que és a la postal d’aquest país nostre el que Casi Arajol a la bibliofília: una mina, un pou sense fons. Es tracta, en fi, d’una vintena de postals en blanc i negre que inclouen una descripció bilingüe, florida i de vegades pintoresca, però que sempre aporta unes engrunes de novetat a un racó, monument o perspectiva mil i una vegada vistos. De l’escut que lluu a sobre de la porta de Casa de la Vall, ens recorda que va ser construït el 1761 amb pedra de Montjuïc i amb errata inclosa: els bous de Foix estan col·locats en sentit contrari –diu– “a les regles de l’heràldica”; Santa Coloma la ventila com una “graciosa esglesiola romànica”, i de Sant Antoni de la Grella, “suara refeta”, diu que “era tradició que els passants hi entressin a implorar l’ajut contra els malfactors que hom podia trobar al feréstec paratge, tot deixant-hi una almoina”.

Al pont de la Margineda, “molt curiós per la seva silueta”, diu que la llegenda hi situa “la tràgica fi d’una esposa infidel i homicida”, i la vista clàssica de la Massana la conclou amb una referència a les “vetes de neu perpètues” del Comapedrosa. Neus perpètues que també diu que hi ha a la portella Blanca, “cèlebre en els annals del contrabandista”. Els Areny-Plandolit els descriu a compte de la casa pairal com uns “magnats del ferro de quan encara anaven les fargues”, en la mateixa línia que Sant Julià és “l’empori de la fabricació de tabac” –som als primers anys 60–, mentre de la capital sosté que es diu Vella de cognom no per antiga sinó per vila. Tot té, ja es veu, l’aire pelet naïf d’Andorra el meu país, i ara que ja tenim les postals controlades el repte hauria de ser localitzar la col·lecció de fotografies que el matrimoni Puigoriol va fer per acompanyar els seus llibres. Amb una certa intenció, perquè quan va deixar l’Escola Espanyola de la Cortinada, on va exercir entre el 1948 i el 1957, Puigoriol es va guanyar la vida com a retratista, amb estudi al davant de Pyrénées. D’aquesta obra considerable en queda la còpia en paper als llibres, però sembla que se n’han perdut els negatius. No serà fàcil, però troballes més portentoses s’han vist. I Sánchez Baños n’és un exemple.