L’Escaldes idíl·lic de Mir, avui

Doncs no: no era als terrenys de la borda Mateu de Santa Coloma on Joaquim Mir (1873-1940) va plantar el 1933 el cavallet per pintar Crepuscle, l’oli que havia passat quasi vuit decennis en parador desconegut i que setmanes enrere vam localitzar en mans d’un col·leccionista local que, com és habitual en aquests casos, prefereix mantenir-se en l’anonimat. No era a la borda Mateu, sinó al Prat Gran d’Escaldes. La perspectiva actual no té res a veure amb l’aspecte idíl·lic que aquest paratge tenia el 1933, tot prats i pollancres que han estat substituïts molt simbòlicament per les torres que proliferen en aquest sector d’Escaldes. Però hi ha poc marge per al dubte, i fa un cert efecte passejar per Arnaldeta de Caboet mentre els nens juguen al parc infantil del costat i imaginar la còrpora patriarcal de Mir exercint de patum de l’art català en aquell tros d’asfalt i ciment.

De fet no cal ni imaginar-lo: existeixen tan sols tres fotografies de Crepuscle, a part de la que tenen aquí al costat: una, a la biblioteca de l’abadia de Montserrat, on es va exposar per primera vegada, el gener del 1934; la segona, aquell mateix any a la sala Pares, i la tercera, que en realitat és la primera, en el moment exacte que Mir pintava Crepuscle al Prat del Roure, en algun moment de la tardor del 1933. La fotografia la trobaran al catàleg de Joaquim Mir a Andorra, la monumental exposició que el 2002 va reunir a la sala de Govern una seixantena del centenar d’olis i carbons de temàtica andorrana que l’artista català va pintar en les seves tres campanyes entre nosaltres, del 1932 al 1934. 

Pel que fa al Crepuscle ara reaparegut, convé matisar que en realitat no és l’oli definitiu, sinó l’esbós, l’estudi preparatori que Mir acostumava a pintar in situ, probablement com a guia per a l’obra final, que rematava a l’estudi.  Així ho sosté l’informe que certifica l’autenticitat i l’autoria de l’obra, “pel seu petit format i l’execució ràpida que s’endevina en els traços, mitjançant pinzellades segures i carregades de matèria”.

L’esbós en possessió del nostre col·leccionista fa 50 per 70 centímetres i, a l’estil de teles cèlebres com el Miró apunyalat de Cela, va ser retallat per encabir-lo, sembla, en un bastidor més petit que l’original: s’intueix perquè a  la muntanya del primer terme, que és el Carroi, li falta el punt més elevat que sí que es veu perfectament a les fotografies de l’oli definitiu.

Pel que fa a la ubicació. L’informe proposava erròniament que Mir es va enfilar fins a Engolasters per pintar aquesta vista de la vall central, amb Andorra la Vella oculta rere els pollancres i l’hotel de France, després Radio Andorra, fora de perspectiva. Però la hipòtesi de la borda Mateu tampoc no acabava d’encaixar.

Una obvietat, com ara sabem, i com tampoc no era difícil intuir perquè Mir va mostrar certa predilecció per aquest paratge. De fet, quatre anys enrere ja vam donar aquí mateix notícia d’un altre oli perdut del català, Engordany des del Prat del Roure, que seria el revers de Crepuscle: Mir en va fer prou a girar el cavallet i pintar el que veia cap a dalt, en lloc del que veia cap a baix. Un oli perdut de veritat perquè no figurava ni al catàleg canònic de l’obra andorrana de Mir elaborat pel crític Francesc Miralles. També aquest va acabar en mans d’un col·leccionista del país. Un tercer Mir en parador desconegut, Teulades d’Andorra, va aparèixer el 2013 per sorpresa al llistat d’obres d’art que li van ser confiscades a Fèlix Millet arran del cas Palau. I en queden tres més per localitzar: Prats de les Escaldes, Paisatge d’Engordany i Paisatge d’Andorra.