A l’escena del crim (80 anys després)

L’escriptor Iñaki Rubio i Jordi Mas, nebot net dels últims Gastons, guies d’excepció en la visita a cal Costa, on va tenir lloc el fratricidi del 1943 que el novel·lista lauredià recrea a 'Morts, qui us ha mort?' Des d'avui mateix a les llibreries.

“D’un brusc embat de vent els porticons i els arbres van sacsejar-se. Un cop sec alertà el Pere, que temia que els lladres o els fugitius o qui fos que els amenacés haurien aconseguit entrar. Un nou i inesperat bufarut va fer estremir tota la casa just quan l’Anton, sense despertar-se, es va moure al llit i va fer un ronc. El Pere va reaccionar d’un bot fulminant. Va ser un instant de confusió màxima. Acovardit i desficiós, espantat i enfellonit, els roncs de l’Anton es van confondre amb l’amenaça i va disparar l’escopeta. D’un tret al cap va deixar el germà dormint un son definitiu, ofegat en un somni esquitxat de sang i pólvora”.

Amb aquestes paraules relata el novel·lista lauredià Iñaki Rubio (1974) a Morts, qui us ha mort?, des d’avui mateix a les llibreries, l’homicidi d’Anton Areny Baró (1887), l’hereu de cal Costa de Ransol, a mans del seu mig germà Pere (1913). Era la nit del 31 de juliol del 1943. El crim va desencadenar el que el nebot net dels últims de cal Gastó, Jordi Mas Bentanachs, considera poc menys que una venjança judicial: la condemna a mort del fratricida, dictada pel tribunal de Corts el 15 d’octubre, amb la reglamentària lectura pública de la sentència, que va tenir lloc tres dies després, i la immediata execució: Pere va ser passat per les armes al cementiri vell de la capital, i els botxins van ser els sis membres del servei de l’ordre de l’època. Tots, menys Pere Canturri, que va renunciar al càrrec precisament per no haver-hi de prendre part.

Rubio reconstrueix el cas a Morts, qui us ha mort?, crònica ficcionada d’un episodi que va commocionar el petit microcosmos que constituïa la societat andorrana de l’època –una pura economia de subsistència que amb prou feines donava per alimentar els seus 6.000 habitants, i que lluitava per sobreviure enmig del marasme de la II Guerra Mundial– que ha servit, diu Mas Bentanachs, per plantejar obertament i per primera vegada en 80 anys per què Pere Areny, un home a qui el mateix tribunal reconeixia “una mentalitat bastant simple”, que tenia una germana pertorbada, Antònia, que immediatament després dels fets va ingressar al frenopàtic de Barcelona, on va morir el 1980, i diagnosticada d’esquizofrènia paranoide, va acabar lligat a un pal i afusellat.

La sentència insisteix que el mòbil del crim va ser econòmic i considera provat que Pere va matar el seu germà perquè es veu que Anton, que ja tenia 56 anys, s’havia promès amb una dona i considerava que aquest compromís eliminava les seves expectatives d’heretar un dia la casa.

Però ni Mas Bentanachs ni Rubio ho veuen tan clar: d’una banda, perquè el novel·lista, reconvertit aquí en cronista minuciós dels fets, ha sigut incapaç de trobar el rastre de la suposada promesa d’Anton. La Ramona de cal Baqueró de Soldeu que apareix a la novel·la és un nom i un personatge fictici, una de les escasses llicències artístiques que s’ha permès l’autor. Però és que a més, al·leguen, a la pregunta directa del batlle, Joan Solsona, el mateix Pere respon lapidàriament que no tenia cap pretensió de convertir-se en hereu de cal Gastó: “Va ser l’única declaració del reu que el tribunal no va tenir en compte a l’hora de dictar sentència. Just en aquesta qüestió capital no el van voler creure”.

Un cas dubtós
Llavors, per què el van condemnar a la pena capital, per prendre-li el títol al documental de Jorge Cebrián que el 2008 va reobrir per primera vegada el cas? Mas Bentanachs, que com a familiar de la víctima i del fratricida –la seva padrina era cosina germana de l’Àngela, la germana esquizofrènica traspassada el 1980– ha tingut accés a les actes d’un procés que no seran públiques fins al 2043, no té pèls a la llengua: Pere Areny no va tenir un procés just ni amb garanties, i el tribunal que va veure el cas tenia la decisió de condemnar-lo a mort perquè “qui la fa la paga”, diu. “I no va tenir en compte que aquell jove de 29 anys que havia comès l’enorme disbarat de matar el seu germà estava òbviament pertorbat”.

No hi va haver clemència oficial, això ja ho sabíem. Però el que més sorprèn del cas és que cap de les desenes, potser centenars de persones que el 18 d’octubre del 1943 es van congregar a la plaça Benlloch de la capital per escoltar la lectura pública de la sentència va aixecar la veu. Només que una de sola ho hagués demanat, se li hauria commutat a Pere la pena de mort per la de cadena perpetua. Això és exactament el que havia passat el 1896 amb l’escaldenc Manuel Bacó, condemnat a la pena màxima pel parricidi de la seva mare, Marina Calbó d’Engordany, que va acabar els seus dies l’abril del 1898 al presidi francès de Thió, a Nova Caledònia.
Pere Areny no va tenir la sort de Bacó, i aquell rampell d’inhumanitat va commocionar, sosté Rubio, els andosins que en van viure la passió i la mort. Començant pel policia Pere Canturri, que va renunciar al càrrec i que per a l’autor encarna la resposta digna a un dilema ètic que els seus veïns no van saber resoldre. Una commoció i un sentiment de culpa col·lectiva que expliquen l’opac silenci rere el qual i durant dècades es va ocultar el cas.
Tot això, en fi, és el que explica Rubio a Morts, qui us ha mort?, on ha reconstruït el funest episodi a partir de documents fins ara inèdits –la instrucció del cas– i de la memòria oral dels padrins de Canillo, en una mena de crònica novel·lada o quest on cedeix la veu als protagonistes directes i indirectes: els germans Areny, és clar, però també veïns, policies, batlles, doctors i fins i tot mossèn Lluís Pujol, l’arxiprest de les Valls, l’únic que va acompanyar Pere en els mesos que va passar tancat a la presó de Casa de la Vall.

Segona oportunitat
La publicació de Morts, qui us ha mort? va ser l’ocasió, en fi, de la insòlita visita d’ahir a cal Costa, amb Rubio i Mas Bentanachs com a guies d’excepció. Val a dir que la casa va estar tancada des del 1943 fins al 1980, quan amb el traspàs d’Àngela, l’última dels Gastons de Ransol, va passar a mans de la família Mas. I que no va ser fins al 2018 quan es va decidir intervenir-hi per reconvertir-la en casa rural. Rehabilitació encara en curs i que ha conservat la fesomia exterior d’una casa que apareix fefaentment documentada al 1448 i que probablement ja existia a finals del segle anterior, però que ha canviat de forma radical la distribució interior. L’habitació on dormien Anton i Pere –junts, pel fred que pot arribar a fer a 1.700 metres d’altura en una casa on la majoria de les finestres no tenien vidres– ja no existeix, i s’ha reconvertit en part de l’espai diàfan del cap de casa. Ni rastre de l’estança del crim, tot i que Àlex Tena en va deixar testimoni fotogràfic just abans que comencessin les obres. A l’altre costat de la sala hi havia una altra habitació, on dormien les dues germanes de la família –Àngela i Antònia, aquesta última morta un any abans dels fets– i tot i que Mas Bentanachs vol defugir el costat morbós d’aquest episodi, produeix una certa impressió trepitjar el lloc dels fets.

La lectura de Morts, qui us ha mort? pot ser en qualsevol cas l’excusa per donar-li a Pere Areny (i de passada, a Anton, i la tràgica nissaga dels Gastons) la segona oportunitat que no li van donar els nostres padrins. La reparació pòstuma a una mena de culpa col·lectiva que hem trigat 80 anys a confessar.