L’escenari ideal per a una gran ‘Tosca’

La Temporada d'òpera arrenca a la parroquial de Sant Julià amb el primer Puccini del cartell lauredià.

No direm que l’incendi del Centre de Congressos fos providencial, perquè més que una boutade fregaria l’ocurrència cínica, però el cert és que possiblement la Temporada d’Òpera difícilment s’hagués arribat a plantejar mudar-se a la parroquial de Sant Julià si no hagués hagut d’improvisar a correcuita un escenari que substituís ni que fos provisionalment el Claror. Van ser les circumstàncies, i també la sensacional capacitat d’adaptació de la directora artística, Jonaina Salvador, que ja tenia el Rigoletto inaugural coll avall, amb elenc i dates tancades, i va ser capaç d’aixecar del no-res i en qüestió de setmanes la Tosca que dissabte va estrenar la parroquial com a escenari líric.

L’obra semblava escrita expressament per a l’ocasió, amb un primer acte que transcorre íntegrament en una església. I l’organització en va esprémer les possibilitats escèniques amb un joc de llums –ho podeu posar al sarró de Joan Codina – que explota la lluminositat que irradia dels mosaics del mestre Marko Rupnik, avui com saben proscrit. El temple es va omplir amb dos centenars i mig d’espectadors a cada funció i hi havia el risc cert que la proximitat de públic i cantants, com qui diu a un pam de la platea, acabés jugant una mala passada: que els artistes es distraguessin i acabessin sortint del paper, per exemple.

Doncs va passar exactament el contrari, perquè va ser com si es trenqués la quarta paret i els espectadors participessin dels amors tràgics –i final feliç a la manera romàntica, és a dir, al Més Enllà– de la soferta Tosca i el pobre Cavaradossi. Hi va haver tres moments sublims i un que passarà a la història de la Temporada. Comencem per aquest últim, Visi d’arte, l’ària de la soprano, en què Jonaina Salvador tenia la difícil papereta de competir amb el record de la gran Maria Callas, que va deixar per a la posteritat la Visi d’arte canònica. No només va sorprendre la versatilitat de la nostra cantant, que ens tenia acostumats a papers més lleugers i que va lluir igualment amb una Tosca més  dramàtica, sinó que es van escapar algunes llàgrimes entre el públic. També van deixar un grandíssim record les dues grans àries de Cavaradossi, Recondita armonia i E lucevan le stelle, a càrrec del tenor italià Dario Ricchizzi, substitut a l’últim moment del català Antoni Lliteras. I va causar sensació la processó que es van marcar Daniel González, Elisenda Gallardo i Xavi Tomàs, tots tres alumnes de l’escola d’òpera, que van desfilar pel passadís central al ritme del Te Deum. El baix baríton italià Feruccio Finetti va impartir una lliçó magistral en el paper de Scarpia, dolent fins a fer-se odiar –una cosa així com el Lars de El fred que crema, amb què Tosca, salvant les distàncies, comparteix certa cosmovisió: el Bé i el Mal conviuen estretament no ja en l’univers en general, sinó en cadascú en particular. Comparteixen també Puccini i Santi Trullenque cert optimisme antropològic, aquesta convicció que en l’eterna lluita entre el Bé i el Mal, el primer sempre acaba triomfant, “en esta vida o en la otra”, per dir-ho amb les paraules de Maximo Decimo Meridio, un altre heroi tràgic.

Vaja, que aquesta Tosca filla de l’atzar s’ha acabat convertint en un privilegi per la qualitat de l’elenc (i cal no oblidar aquí el mestre Serenelli, que va portar ell tot sol tot el pes de la reducció orquestral al piano) i l’ambició de la proposta, en una altra demostració que sempre val més apuntar alt assumint el risc de quedar-se a mitges: és l’única manera que de tant en tant sorgeixi el miracle. En qualsevol cas, augura Salvador que no serà l’última ocasió que la Temporada desfila per la parroquial. De fet, ja està buscant oratoris que s’adaptin a aquest nou format, i tot dependrà de si en futures edicions es pot ampliar una funció més la programació. De moment, ja poden marcar en vermell la pròxima cita: serà el 27 de juliol, data per fi confirmada, a la Germandat i amb Rigoletto, tal com estava previst. Just abans de la festa major, en una sola funció i entrada molt probablement gratuïta. Un plein air amb tots els ets i uts: el que li faltava a la Temporada.