Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Sant Julià, Arans, llibre ,poesia, Gálvez, Armengol, Editorial Andorra, Fragments de paisatge, haikú
Andorra, Sant Julià, Arans, llibre ,poesia, Gálvez, Armengol, Editorial Andorra, Fragments de paisatge, haikú

L’home, la dona i la terra


Escrit per: 
A. L. / Els autors de ‘Fragments de paisatge’, ahir a la seu d’Editorial Andorra (Foto: Jonathan Gil).

Armengol i Gálvez dibuixen a ‘Fragments de paisatge’ un singular quadern de viatge andorrà.

Ja saben el que deia Eluard: “Hi ha altres mons, però estan en aquest”. Doncs una cosa així va entendre Mònica Armengol (1977), aquí en la faceta d’il·lustradora, quan, tipa d’anar pel món omplint d’esbossos el seus quaderns de viatge, es va adonar que no se li havia ocorregut mai de fer el mateix quan era a casa: aprofitar les escapadetes domèstiques posem que a Segudet, Escaubers i Terra Rodona per anar creant una llibreta andorrana. El món és ample i llarg, gloriosament interminable, però de vegades el viatge més exòtic pot ser el que fem al costat de casa. D’Arans, en el cas d’Armengol.

Quan va tenir el quadern més o menys ple, diu, “vaig sentir que necessitava confronat els meus apunts del paisatge amb una visió diferent, més literària”. I aquí és on apareix David Gálvez (1970), hiperactiu com sempre i que –com són les coses– havia tingut una ocurrència similar a la d’Armengol i que aprofita(va) les sortides a la muntanya –Gálvez és el que en diríem un runner– per anotar mentalment les impressions que li deixaven en l’ànima un caminet, un racó, la topada ocasional amb una daina o uns núvols que es van creuar casualment pel seu periple. L’un i l’altre van creuar les llibretes respectives i el resultat és Fragments de paisatge (Editorial Andorra), que es presenta dijous a la Fada i que constitueix un llibre inclassificable i raríssim –per als nostres paràmetres: ni volum de poemes ni prosa poètica ni relat de viatges ni quadern d’artista, sinó una mica de tot això a la vegada.

Que quedi clar, adverteixen els autors, que ni els textos de Gálvez expliquen les il·lustracions d’Armengol –collage sobre paper tenyit a mà amb aquarel·la, ja que en parlem– ni tampoc al revés, els paisatges d’Armengol il·lustren els paràgrafs de Gálvez, que s´’estrena aquí en un gènere híbrid que potser no és poesia estricta però que cau sens dubte dintre del territori líric. Uns i altres van ser concebuts i creats per separat i en diferents moments. La feina d’Armengol va ser encaixar-los en una mena de trencaclosques aparentment capritxós: no hi busquin vincles temàtics ni tapoc geogràfics ni cronoòfgics: “A l’hora d’ajuntar-los m’he guiat sobretot per la composició visual, per una paraula que em transmetia una sensació de color, i amb un sol objectiu: que les pàgines flueixin”.

Tampc l’ordre dels textos segueix cap ordre diguem-ne racional sinó que la distribució –dels més breus als més llargs, per tornar a encongir i començar de nou el cicle– respon al ritme de la respiració en una sortida al camp, diu Gálvez. És un criteri. Però si entre el mig centenar de peces hi creuen descobrir un grapat d’haikus –en l’estela de Manel Gibert, recordin A l’opmbra del solstici, veí per cert d’Armengol– no estan veient visions: “No els diré haikus perquè els puristes diran que al segon vers hi falta la paraula clau que remet a la naturalesa i tota la pesca, però sí, són estrofetes de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes”. Vaja, que i no són haikús, s’hi assemblen molt, i que pràcticament s’ha limitat a transcriure: “La nostra toponímia menor té noms de lloc tan sonors que sovint n'he fet prou a ajuntar termes amb la mètrica determinada del vers i els haikus han sortit sols”. Per exemple? ”Bordes de Ràmio/ Barraca de la Bauma/ Bosc dels Estanyons”. O “Pic Alt del Cubil/ Barranc de la Solana/ Bony de l’Orri Vell”. O “Riu d’Aiguarrebre/ Aspres de la Serrera/ Carrera Plana”... Potser són els més aparents. I els més ràpids, com un esprint Però facin l’esforç d’endinsar-se en la mitja distància, perquè resulta que Gálvez, el Gálvez de Cartes mortes, Res no és real i Arnes, també és poeta. Mirin: “Els camps de dall de la vall d’Incles/ acabats de segar,/ com si un xolladors els hagués preparat/ amb innocència humil/ per a un primer dia d’escola de postguerra”. Ho és o no?

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte