L’home que va marcar Gaddafi

L’exespia Jaime Rocha va localitzar el 1986 el cau del líder libi i es va xivatar a la CIA. Ho recordava ahir al congrés de novel·la d’espionatge.

Els lectors més veterans segur que ho recorden: el 14 d’abril del 1986, la força aèria ianqui va bombardejar un dels palaus de Gaddafi. Era la resposta ordenada per Reagan en represàlia a l’onada d’atemptats contra interessos nord-americans que s’havien anat succeint, l’últim, el 5 d’abril d’aquell any: una bomba en una discoteca de Berlín que es va cobrar tres víctimes mortals, entre les quals un soldat nord-americà. L’objectiu era el líder libi. Ras i curt: en tenien la pipa plena i el volien pelar com fos. I ho van intentar a cop de bomba. Van fallar per poc: resulta que quan els bombarders ianquis van deixar anar la seva càrrega contra el palau presidencial de Bab el Azizia, Gaddafi n’acabava de sortir, qui sap si per pura fortuna o advertit pel contraespionatge. La víctima més cèlebre d’aquella operació va ser la filla adoptiva del sàtrapa libi, que d’altra banda es va donar per al·ludit i no va patrocinar mai més el terrorisme internacional. Bé, mai més, potser no, perquè després va venir Lockrbie, però aquesta és una altra història.

El que pocs saben, en fi, és que l’home que va localitzar i marcar Gaddafi per als ianquis va ser Jaime Rocha, exmilitar espanyol (havia servit en una esquadrilla de Harriers de l’Armada) que des del 1977 i durant quatre decennis va exercir com a espia, primer al Cesid i després al CNI, i que aquests dies es passeja com si res pel congrés de novel·la d’espionatge. Tot això ho explica en un llibre sensacional, Operación Eldorado Canyon, i ho va recordar ahir en una taula rodona sobre els serveis secrets espanyols al llarg de la història.

Doncs bé, segons Rocha, un home d’aspecte saludable, discurs serè i veu greu, però francament als antípodes d’un James Bond –no diguem ja d’un Bourne– es va presentar voluntari per desplaçar-se a Trípoli i trobar Gaddafi, amagat com una rata perquè es veia venir la llarga mà ianqui després de l’atemptat de Berlín. S’hi va passar deu dies, fent-se passar per un enginyer que treballava per a una empresa espanyola amb interessos a Líbia. Va localitzar Gaddafi –llegeixin el llibre per saber-ne els detalls– i va passar la informació al Cesid, i el Cesid, a la CIA. La resta és als llibres d’història.

Sobta potser vist en retrospectiva que tota una CIA demanés ajuda als serveis secrets espanyols. No tant, per Rocha, perquè el Magrib ha sigut històricament un escenari estratègic per als nostres veïns i a l’època hi tenien desplegada una important i eficaç xarxa de col·laboradors i informadors. De fet, ell mateix en va ser el responsable des de l’any 1986 després de l’èxit de la seva missió. Gaddafi havia estat a Bab el-Azizia. Una altra cosa és que els ianquis fessin tard.
Rocha recorda uns anys on els mitjans eren tan rudimentaris que calia carregar maletins de diners en moneda local amunt i avall per pagar els informadors. Desgrana també les virtuts del bon espia –“Has de tenir intel·ligència emocional i empatia, saber posar-te en el lloc dels altres, així com dots d’actor per assumir una personalitat i l’endemà, una altra, i saber guanyar-te la voluntat de la gent”– i assegura que els espies que ell ha conegut treballen “per altruisme, per amor al seu país i als seus compatriotes. Ningú no es fa espia per fer-se ric”. Ara, en fi, escriu llibres basats en la seva experiència de primera línia i explica batalletes formidables com la vegada que va marcar Gaddafi: “El dia que vaig marxar de Trípoli tenia reserva en un vol destinació Roma. Quan ja era a la cua, al davant hi havia una persona que em coneixia i que m’hauria pogut delatat, així que vaig canviar de vol i vaig viatjar a Frankfurt. El primer que vaig fer quan vaig arribar a port segur va ser trucar a la meva dona, que no tenia ni idea –mai ho va saber– d’on m’estava jugant la vida: ‘Estoy bien, cariño. Vuelvo enseguida’.”

“El que de veritat mou el món no ho expliquen al Telenotícies”

Fernando Martínez Laínez és el president del Club Le Carré, que ha muntat el que Albert Villaró en diu el “tinglado” del congrés. I diu Laínez que l’auge actual de la novel·la de gènere es deu a la intuïció que el món es mou segons la voluntat d’uns poders ocults que rarament treuen el cap a l’escena pública: “Qui no ha experimentat la sensació frustrant que els mitjans convencionals, premsa, ràdio i televisió, no només no ens expliquen tota la veritat, sinó que difonen notícies enganyoses o directament falses?”

El lector inquiet busca en la novel·la d’espies, diu, resposta a aquestes inquietuds. Essencialment, vol saber el que passa al món, qui mou els fils, “i això no ho expliquen al Telenotícies, sinó les novel·les d’espies”. Les bones, és clar. Perquè el gènere, admet, és terreny adobat per als xarlatans, per als especuladors de paranoies i per als venedors de teories conspiranoiques, que n’hi ha. “Però no ens hem de sorprendre que a la gent li agradin les històries d’espies: el desig de conèixer secrets és universal, i tota trama literària planteja, en essència, un enigma que s’ha de resoldre.”

Laínez, en fi, compareixia ahir com a autor de autor de Espías del imperio. Historia de los servicios secretos españoles en la época de los Austrias, un patracol tan suculent com sorprenent, que explica episodis tan poc divulgats com la destacadíssima faceta de Quevedo com a espia, protagonista principal de l’anomenada conjura de Venècia, que pretenia ocupar l’arsenal de la república sereníssima, assaltar-ne el palau del Dux, derrocar el govern local i instaurar-ne un de més afí a la corona espanyola. Tot, a les ordres del duc d’Osuna, virrei de Nàpols. Va fracassar també pels pèls, i perquè els venecians disposaven d’una contraintel·ligència com a mínim tan eficaç com la del rei de totes Lees Espanyes, que Laínez no dubta a qualificar com al CIA dels segles XVI I XVII.