L’hora P: de Peacock

Les restes de l’individu enterrat a Soldeu el 1953, totalment exhumades i en molt bon estat, seran examinades avui per l’antropòloga, que en determinarà el sexe, l'edat i l'estatura.

Avui és el dia: l’antropòloga catalana Núria Armentano i la dentista escaldenca que col·labora en la investigació examinaran aquest matí les restes de l’individu enterrat a la fossa comuna del cementiri vell de Soldeu el 29 de setembre del 1953. Ja saben, les que tant l’impulsor de l’excavació, Claude Benet, com els arqueòlegs Gerard Remolins i Thais Torres intueixen que poden correspondre a Charles B. Peacock, l’aviador nord-americà que va desaparèixer en algun lloc prop de Soldeu el 26 d’octubre del 1943 i de qui mai no es va localitzar el cadàver.

De moment, Remolins i Torres han fet la seva part de la feina: ahir mateix van acabar de desenterrar completament el cos que, segons les fonts orals –el canillenc Miquel Naudi, que a l’època tenia 10 anys i que va assstir, com a escolanet de mossèn Bonaventura Trillas, a la inhumació– descansava a la fossa, en un racó del cementiri. Com auguraven els fragments de tíbia i de peroné que van aparèixer dimarts a un metre de profunditat, els arqueòlegs van anar exhumants la resta de l’esquelet, en perfecta connexió anatòmica i “en molt bon estat de conservació”, recalca Remolins. L’individu va ser embolcallat en una lona de plàstic de color caqui, molt probablement vestit perquè s’han recuperat botons i les dues botes de cuir, i dintre d’una caixa de fusta, que s’ha desintegrat però de la qual s’han conservat els claus. Va ser enterrat cap amunt però amb les cames doblegades, i el cos –arronsat– fa 1,60 metres d’altura.

El millor de tot, però, és el crani: la dentadura pot resultar decisiva per confirmar (o descartar) que l’individu és efectivament Peacock. I avui serà en aquest sentit la jornada clau: a partir de la pelvis, la mandíbula i l’os frontal, Armentano podrà determinar el sexe, l’edat aproximada i l’estatura del difunt. I la dentista n’examinarà la dentadura per comparar-la amb la fitxa de Peacock que en conservava l’exèrcit nord-americà i que Benet ha aconseguit. En una primera inspecció, Remolins constatava ahir que a l’individu de Soldeu li falten certes peces dentals i que n’ha conservat algunes d’or. Detalls que poden ajudar a la identificació (o no) de les restes. Però tampoc en el cas que tot el que precedeix doni resultat positiu –que les restes siguin d’un home, com sembla; d’una edat similar a la de Peacock en morir (29 anys), i amb una dentadura compatible amb la de la fitxa dental– podrem encara cantar victòria: aquests indicis justificarien extreure una mostra d’ADN per comparar-la amb la d’un familiar viu de Peacock. Aquesta sí que seria la prova definitiva i la que determinarà si l’individu de Soldeu és o no és Peacock.

Si resulta que sí, s’obriria un nou front: el d’una hipotètica repatriació, que seria el colofó lògic en aquesta història però que podria complicar-se si el ministeri decideix, com sembla, considerar que l’exhumació constitueix una excavació arqueològica, les restes ara recuperades es convertirtien automàticament en arqueològiques, propietat de l’Estat i per tant difícilment exportables. Remolins es remet a la llei, que indica clarament –sosté– que les restes arqueològiques han de tenir un mínim de cent anys d’antiguitat, i adverteix que considerar l’exhumació com a intervenció arqueològica establiria un precedent potencialment molt problemàtic, perquè qualsevol intervenció en un cementiri modern –el de Soldeu data del 1915– entraria en endavant dintre de la definició d’excavació arqueològica i requeriria tant l’autorització del ministeri com la preceptiva memòria.

Però, disquisicions administratiives de banda, i si després de tot això resulta que no és Peacock? Llavors tindrem dos enigmes on fins ara només n’hi havia un: on és Charles? I qui dimonis és l’home de Soldeu?

Apareix un altre cadàver a la fossa del cementiri

La sorpresa va ser doble quan ahir al matí, mentre aprofundien mig metre mes per descartar que hi hagués més enterraments, va aparèixer una filera de claus que indicava clarament que la fossa tenia un altre inquilí. De nou la memòria sensacional de Miquel Naudi va venir en ajuda dels investogadors, i estirant del fil dels seus records l’arixver de Canillo, Domènec Bascompte, va localitzar al llibre d’òbits de la parròquia l’entrada corresponent al 21 de març del 1935, quan va ser inhumat a Soldeu el cadàver de Miquel Duedra Gené, veí de Prats i que tres dies abans havia aparegut mort a la borda de ca l’Asó, a Incles. A dreta llei l’haurien d’haver enterrat a Prats, però feia tan mal temps –diu el llibre– que el batlle va decidir fer-ho a Soldeu. Duedra va tenir dos fills que van morir sense descendència, la casa finalment es va perdre i el seu record també. Fins ahir. El mossèn que en va certificar la defunció va ser també Bonaventura Trilas. Un misteri resolt gràcies a Peacock.