Lia Sampai, cantautora: “El que m’emociona és la recerca de qui som, de l’autenticitat”

Es va endur el segon concurs de música d’autor de la Fada, Oriol Vilella en diu meravelles –“Et posa els pèls de punta des de la primera nota”– però si la busquen al Youtube, gairebé no en trobaran referències. Sampai (Barcelona, 1995) és un diamant en brut, una estricta debutant que compta amb els dits d'una mà els concerts que ha fet fins ara. Quasi tants com premis.

D’on surt, vostè?

S’explica de seguida. Havia tocat el piano però ho vaig deixar, i en un moment donat vaig sentir la necessitat d’expressar-me a través de la música...

...va agafar la guitarra.

Efectivament. Escrivia cançons per a la família i els amics. Sense cap altra pretensió. Però com més tocava, més m’hi engrescaven. I que consti que jo n’era la primera sorpresa. Fins que el juny del 2017 –no havia fet mai ni un concert– em vaig presentar a un concurs a Ferreries, Tortosa, d’on ve la meva família.

I va guanyar.

Vaig quedar segona. Però em va fer rumiar que potser tenia alguna gràcia, el que feia. M’hi vaig dedicar amb més ganes, perquè durant el curs ho compaginava amb Psicologia i l’Institut del Teatre i no tenia temps. Al maig passat vaig guanyar el premi a la millor cançó en català a Xàtiva, amb Sento, i això em va donar empenta per buscar els bolos que he fet aquest estiu. Mitja dotzena. Aquest és el meu bagatge.

Suficient per plantar-se a la Fada i endur-se el primer premi.

És un xoc. Una cosa molt grossa i molt nova que encara he d’acabar de pair.

Oriol Vilella diu que, en fi, li fa pensar en Maria del Mar Bonet.

És molt d’hora per dir res, però m’agrada aquest tipus de cantautor: Ovidi Montllor, Raimon i, sí, Maria del Mar Bonet. També la chanson, posem que Brassens i companyia. Música d’autor, però sense casar-me amb cap estil perquè les meves cançons són molt diferents. Depèn per a qui escric, perquè tenen una història al darrere: un amic, un amor...

Sap que al Sobrino del Diablo les cançons d’amor li fan picoreta.

Depèn de com es tracta l’amor. Potser el que fa picor és la cursileria. Si l’amor ens ajuda a trobar-nos, a poder ser qui som, o com a mínim qui volem ser, de picor no en fa gens.

Deu ser la rareta de la promoció, amb aquests gustos.

Més aviat, tot i que a l’Institut hi ha uns quants frikis, creu-me.

El Sobrino sosté, de nou, que la tècnica és el de menys; que el que compta a l’escenari és una cosa tan etèria com és el carisma. És així?

Així és com ho he rebut jo a la Fada. Musicalment, és evident que em queda molt de camí, molta feina amb la guitarra. Però és veritat que el que més em motiva son les ganes de dir coses. Potser per això la gent s’emociona. Però tampoc no sabria dir per què emociona als altres, el que m’emociona a mi.

Doncs digui: què l’emociona?

La recerca del que en realitat som, i que sovint amaguem ben endins. D’això és del que parlen les meves cançons. De l’autenticitat, per dir-ho ràpidament.

Què escolta, a part de Raimon i tota aquesta 'penya'?

Jazz, samba, bossa nova. M’agrada molt Gregory Porter. Però també El Kanka i Rozalén.

I entre els catalans?

Quan va començar aquesta nova onada escoltava molt Els Amics de les Arts i hi estava al dia. Ara hi ha tants grups que t’hi acabes perdent.

No l’hauríem d’haver trobat al conservatori, abans que a l’Institut del Teatre?

És que, de veritat, tot això de la música és... o millor dit, era un hobby, ho feia estrictamernt per a mi i per als meus amics. No m’havia plantejat que pogués acabar dedicant-m’hi. Després del premi de la Fada és possible que m’ho repensi. No deixaré l’Institut –hi estudio Interpretació– però em focalitzaré en la música.

Al Youtube és dificilíssim trobar alguna cosa seva. On l’hem de buscar?

A Instagram. Al Youtube hi tinc només una cançó.

'Fet de llibertat': una crida a la participació al referèndum de l’1-O, per cert.

Així és. És anterior a l’1-O i té un esperit molt diferent al que ara mateix defenso. Allò és molt alegre i molt feliç.

Amb quins tres temes es va endur el premi de la Fada?

Flor caminaire, inspirat en un relat de Mercè Rodoreda; L’aura, escrita per a una amiga meva i que parla d’una fada que no sap que ho és, i que em semblava ideal per tocar a la Fada, plena de fantasia i que evoca aquesta recerca de l’autenticitat que a mi em remet a quan era petita; i Bestieses, sobre el que et pot arribar a passar en una nit boja. La vaig escriure per a un amic.

El repertori complet de Lia Sampai, en què consisteix?

Una vintena de cançons.

Prou material per enregistrar un disc.

Un EP amb cinc cançons. I gràcies al premi. A veure què en surt.