L’inventari de Benet: la mina oblidada

L’Arxiu incorpora una còpia del ‘Catàleg monumental d’Andorra’, dirigit el 1955 per Rafael Benet i fins ara inèdit.

“Si els arrapaltars s’han endut fora gairebé tota la pintura romànica damunt taula i gran part de la gòtica moble, deixaren en pau els murals gòtics que encara no eren estimats del mercat però que per a nosaltres tenen inqüestionable importància. Amb aquestes restes de murals gòtics es pot organitzar en gran part el futur Museu Nacional; poden ser, si més no, el corpus més important del mateix”. Amb aquestes visionàries paraules arrenca el manuscrit de l’Inventari i conservació del patrimoni artístic de les Valls que el crític i historiador Rafael Benet (Terrassa, 1889-Barcelona, 1979) va fer entre el juliol i el novembre del 1955 per encàrrec del Consell General i del Sindicat d’Iniciativa, i amb la col·laboració del pintor Manuel Humbert (Barcelona, 1889-1975).

Paraules visionàries que sis decennis després encara esperen resposta –però no s’hi amoïnin perquè, ara que s’acosten les eleccions, el debat sobre el museu nacional tornarà a l’ordre del dia– i que es van quedar al calaix de les bones intencions com, d’altra banda, tot l’Inventari, 149 pàgines meravellosament manuscrites i il·lustrades amb dibuixos i croquis, així com amb fotografies de Valentí Claverol i Bonaventura Rebés fetes expressament per a l’ocasió. La publicació d’aquest primer catàleg raonat del nostre patrimoni es va anar endarrerint –primer havia de ser el 1961; després, el 1965–, i l’última notícia és del 1969, quan Casal i Vall anunciava dintre de la col·lecció Monumenta Andorrana un Inventari dels béns arqueològics i artístics d’Andorra que mai no va veure la llum.

Si en parlem avui i aquí és perquè l’Arxiu Nacional acaba d’incorporar còpia digitalitzada del manuscrit original, conservat per Jacint Berenguer que, d’altra banda, ja l’havia exhumat a l’últim número del Quaderns d’Estudis Andorrans, en què li consagra una exhaustiva i reveladora ressenya. El cas és que Benet va desfilar durant cinc mesos del 1955 per tots els racons del país i, a més de postular el riquíssim llegat gòtic com a episodi central del futur Museu Nacional, també suggereix l’oportunitat que s’ubiqui temporalment al pavelló del Museu d’Història Natural que Xavier Rebés havia obert als anys 30 a Ordino i que el 1948 va tancar les portes: l’actual Auditori Nacional. Una idea que també es va quedar al calaix.

De Casanovas als pastors

Entre els principals i poc coneguts rèdits d’aquest Inventari pioner cal posar-hi l’autoria de l’oli Les ànimes, una de les obres mestres del barroc nacional, a l’arxiprestal de Sant Esteve: “Per a l’història de la pintura catalana ha estat una veritable sort, l’haver pogut descobrir la signatura del quadre. És per diligència de mossèn Pujol que poguérem, a baix, arran del marc, en la part esquerra de la gran tela pintada a l’oli, el nom del seu autor, Joan Casanovas. D’aquest pintor no’s coneixia cap obra”. El rastre el va trobar al llibre d’actes de la confraria de les Ànimes, que consigna amb data del 16 de febrer del 1742 la donació d’“un cuadro de animas gran, en lo qual hi ha un St Miquel, la Mare de Déu de la Pietat y Sant Antoni”. I el nom del donant, Anton Moles, que apareix retratat a la part dreta de l’obra i en actitud orant. El que sorprèn és que no arribés a identificar –potser no el va ni veure– el sant Nicolau de Tolenti de la parròquia de Sant Julià, obra del seu Antoni de Viladomat: Benet era probablement la màxima autoritat en aquest altre mestre del barroc català.

Va ser també arran de la visita d’obra a Sant Joan de Casellas que el seu “olfacte” –com diu Berenguer– li va dir que sota un dels murs del temple “s’endevinen pel seu mateix gruix traces d’una gran pintura sota la calç”. Aleshores ho va haver de deixar estar, però, vuit anys després, quan de nou per encàrrec del Consell va dirigir la restauració de l’església canillenca, va descobrir enterrades sota l’altar les restes de la singularíssima majestat d’estuc que originalment havia penjat al mur, tal com l’home havia intuït.

Benet, com dèiem, va desfilar per tot arreu –excepte curiosament per Canòlic– i de cada temple en deixa la descripció i proposa uns criteris bàsics per a la conservació –recomana per exemple la urgent intervenció a Sant Miquel d’Engolasters perquè, diu, “pot desplomar-se qualsevol dia”. Però, a banda dels monuments més o menys obvis, també té ull per a obres considerablement més humils, com ara la pedra tallada que avui es conserva al lateral de casa Eduardo, a la capital –“Dintre d’un estil popular molt semblant [al de l’escut de Casa de la Vall] existeix empotrada en l’actual casa on hi ha en els baixos el Correu espanyol, una pedra també allargada amb la representació en bàrbar relleu d’un gos perseguint un conill (?)”.

També s’entreté en la Creu Grossa de la capital –“Bell creu de terme”, en diu, “gòtica de forma trebolada, emplaçada en el camí vell que mena vers les Escaldes, damunt la carretera general: aviat serà ofegada per les construccions que allà s’alcen”–, recull la mena de llegenda que sosté que, a Arinsal, “hi havia hagut un monestir de benedictins enllaçat amb el centre monàstic, tan veí d’Andorra, d’Anserall”, i ens parla de Martí, veí precisament d’Arinsal, “exemple de la pervivència de l’art popular dels pastors [...], talla en fusta bastons i collars amb aquella fantasia que els homes imprimiren fins fa poc en les seves talles: darrer simpàtic vestigi de bon folklore que bé mereix un lloc adequat en el futur museu”.