Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Lídia Rabassa, Toponímia de la vall d'Ordino, Vanessa Fenés, Llorts, el Serrat, bruixes, font de l'Home Mort, borda Cametes
Andorra, Lídia Rabassa, Toponímia de la vall d'Ordino, Vanessa Fenés, Llorts, el Serrat, bruixes, font de l'Home Mort, borda Cametes

Llorts i el Serrat, en 389 noms de lloc


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

Els topònims tenen memòria. Molta més que nosaltres. Per exemple, la font de l’Home Mort, a Llorts. És evident que algun infortunat natiu se’n va anar a l’altre barri, en aquest lloc sinistre. Però, ¿qui, quan i com? Òbviament, els topònims no ens poden donar totes les respostes, però si combinem els indicis petrificats al nom de lloc amb els records dels més grans del veïnat, el resultat pot ser sorprenent: “Es veu que baixave un de dalt, vontes quan no i ví carretera, cansat que estave es va fotre un tip d’aiga i la va pelar.” Doncs ja ho tenim aquí, amanit amb una lliçó de saviesa popular perquè “lo vell Barbet tamé va veure a Font Freda o al Sarrat, no sé’n d’ere, i l’aiga al va matar”: l’aigua freda, ni tastar-la, sobretot després d’un esforç intens. El secret de la font de l’Home Mort ens el revela un dels informants del segon volum de Toponímia de la vall d’Ordino, consagrat als quarts de Llorts i de Segudet i que ahir va presentar la filòloga Lídia Rabassa. Un volum que a diferència del primer –la Cortinada, Arans i Ensegur (2008)– es publica exclusivament en format digital –se’ls poden descarregar des de la web del Comú, Ordino.ad– i que es completarà l’any que ve amb la tercera i definitiva entrega, consagrada a la toponímia d’Ordino, Segudet, Sornàs i Ansalonga.

Però això serà el 2017; avui toca parlar d’aquests 389 noms de lloc, exactament, recollits per Rabassa i ubicats pacientment als mapes que complementen el llibre: camins, callisses, sendres i ponts; partides, boscos i planells; rocs, rius, fonts i canals, així com terrenys particulars, encreuaments i punts de trobada. Amb dos matisos importants: s’ha limitat la recerca als noms de llocs del fons de vall, obviant per una qüestió d’eficàcia l’alta muntanya, i s’han transcrit de forma fonètica segons la pronúncia dels informants –en total, mitja dotzena: Joan Adellach Baró, Amadeu Call Hoste, Maria Areny Cabanes, Bonaventura Martí Cadena i Daniel Coma Areny, per a Llorts, amb l’afegit de Joan Bringué Pons, per al Serrat. Això vol dir que quan la transcripció no coincideix amb el topònim oficial s’ha optat per la forma genuïna, és a dir, no normalitzada, tal com es va fer al primer volum i perquè –sosté Rabassa– això permet conservar els trets dialectals particulars de la parròquia, d’Andorra i, en fi, del català nord-occidental. Així, i per exemple, s’ha preferit la forma Ascaubers a l’oficial, Escaubers; Sedurnet a Sadornet; Aubac a Obac, al Prat de l’Anton dels Aubacs; Radona a Rodona, a la Terra Radona, i anar fent.

El volum es completa amb una suculenta secció en què Rabassa ha transcrit de forma semifonètica, de nou amb una ortografia que respecta les característiques dialectals del català local, el que ella anomena etnotextos, i que són breus relats en què Bonaventura Martí Cadena (1915) i Joan Martí Call (1949) repassen qüestions avui a punt de caure en l’oblit com ara les plantes remeieres, feines domèstiques en desús com ara l’elaboració del pa, les feines lligades a l’explotació del ferro, les moles i les serradores, la (diguem-ne) cultura del tabac i, en fi, un breu però sensacional apartat de crònica social. Atenció especial a l’episodi del rector Marcelino, “que ere un bitxarraco”: per començar, diu Martí, el tal Marcelino va liquidar el càrrec de vicari perquè “s’hu va vulguer guanyar tot ell”; però sobretot, es veu que el senyor rector no tenia altra feina que vigilar el vocabulari dels feligresos, i que un dia que li va recriminar el llenguatge a un traginer –“Cagun Déu, et fotré un cop de bidell!”, li deia al matxo– el nostre Marcelino no se’n va poder estar: “Senyor, feu el favor de parlar bé!” “¿Què dius?”, li va respondre el veí: “Vina cap aquí que lo que faré als martxos t’hu faré a tu!” Si no toca el dos, diu Martí, al rector Marcelino li fan la cara nova, i probablement amb tota justícia: “Cagun Déu, deixal’s fer la gent; mentre no at tocon i no at digon rè, deixal’s fer.”

La bruixa de la borda Cametes (¿o era un fantasma?)

El segon volum de la Toponímia oculta també en un raconet dels “Testimonis del passat” una brevíssima però estupenda referència a la bruixeria més o menys contemporània, perquè qui parla és Bonaventura Martí Cadena. I la història que conta, que combina l’escepticisme de rigor amb un punt de legítima suspicàcia –bruixes no n’hi ha, però, ¿i si...?–, és la següent: “Aquí hu diven que hi haví bruixes, però jo no n’hai vist mai cap. A baix a la borda que ere de Cametes, antes d’arribar a Arans, temé diven que hi surtive uns amb unes cadenes arrossegant. I jo, a vegades allò que pujes una mica tard i ja ser de nit... anava a pujar a la vora del riu i encara aguaitant així de reüll que no vinguessin pel radere, prò no n’havia vist mai cap.” Passat el tràngol, aquest guaitar de reüll, de seguida recupera l’aplom: “Això, un dir que tiniven la gent d’antes. Com de les bruixes, què carall hi haví de ver bruixes!”

Andorra
Lídia Rabassa
Toponímia de la vall d'Ordino
Vanessa Fenés
Llorts
el Serrat
bruixes
font de l'Home Mort
borda Cametes

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte