Lluís Cartes, cantautor: “Intento aprendre a dir molt amb poc, no cal ser un ‘cansautor’”

Cinc anys després de ‘El país dels nans cabuts’ torna amb ‘Poetes’, un disc insòlit on per primera vegada musica lletres d’altres autors. Però quins autors! Des de Shakespeare fins a Pessoa, passant per Baudelaire, Bécquer, Salvat Papasseit, Margarit i, atenció, el nostre Arnau Orobitg. Tots, en català. Disponible ja a Spotify i a YouTube. Al febrer el presentarà a Les Fontetes.

Per primera vegada musica poemes d’altres. Se li havia acabat la inspiració com a lletrista?
No ben bé. Tot va començar amb l’espectacle Tot el que sempre has volgut saber sobre la vida sexual de Shakespeare, en què vaig posar música a alguns dels seus sonets. Llavors em va agafar el cuquet i quan llegia un poema que em semblava musicable el marcava, fins que en vagi tenir un grapat i vaig dir-me: “Per què no en faig un disc?” I ha sortit això.

Així que ens trobem davant del seu cànon poètic.
A partir dels sonets de Shakespeare vaig adonar-me de la grandesa, del geni de poder dir tantes coses amb tan poques paraules. Just el contrari del que acostuma a passar-me a mi. Et topes poetes com Joan Margarit o Mireia Calafell o Baudelaire, capaços de sintetitzar tant en uns pocs versos, i és fascinant. Així que la reacció natural davant d’aquella meravella va ser musicar-ho.

Abans que vostè ho han fet Serrat, Guillermina Motta, Pi de la Serra, Llach, Paco Ibáñez i tants altres. Musicar poetes, és la graduació com a cantautor?
Intento aprendre a dir molt amb poc, no cal ser un cansautor, que és en el que m’havia convertit. Quan llegeixes poesia d’aquest nivell et quedes de pedra perquè la música ve sola. 

S’ha acabat la seva vida com a lletrista?
En absolut. Continuo escrivint, però amb tendència a la cosa críptica, a anys llum de la claredat i la capacitat de síntesi del meu equip de poetes.

El risc de no estar a l’altura de Shakespeare, Baudelaire, Pessoa, Papasseit i companyia és elevat.  S’ho ha plantejat mai?
Tots els poemes són senzills pel que fa al concepte, la mètrica i el ritme. Parlen de sentiments universals: l’amor, la nostàlgia, el desengany, la ràbia contra el que ens enerva... Però amb una senzillesa absoluta. 

A l’hora de musicar un poema, millor que rimi?
Els poemes ja són prou potents. Fins i tot he musicat una rima de Bécquer, la VII. Per la rítmica que té. La música que li puguis posar tu al damunt és un afegit. Perquè el poema ja sonava bé tot sol. De fet, potser ni els cal la música.

Però li demanava per la rima.
Soc un gran defensor de la rima i si pot ser consonant, millor. Buscar la paraula justa perquè un vers rimi amb el que li toca i que a la vegada tingui a veure amb el concepte és important. Els poemes que he musicat són així. De fet, em costa molt musicar prosa, i mira que ho he intentat.

Llegir Shakespeare avui és una experiència marciana.
El més fascinant de tot és com poemes de fa mig mil·lenni continuen tenint una vigència absoluta. Shakespeare sembla que estigui parlant del nostre mon d’avui. He de dir que no l’havia llegit mai fins que en vaig musicar aquells sonets epifànics. I atenció, la traducció que he fet servir en respecta la mètrica i la rítmica originals. Tot hendecassíl·labs. 

A què sona, ‘Poetes’?
Res a veure amb El país dels nans cabuts. No són pròpiament cançons, sinó que em limito a fer un acompanyament harmònic del poema. La música et ve sola, insisteixo. No és tan enrevessat ni barroc, ni molt menys.

S’ha atrevit amb Margarit i n’ha escollit ‘Mare Rússia’. Més oportú, impossible.
Naturalment no té res a veure amb la situació actual. Em va arribar molt a dintre. Recordo com els meus pares parlaven de la nevada del 1962, amb referències a la Revolució Russa, i va ser com una mena de regressió a la infància, i Margarit, en fi, és el millor.

‘Dona’m la mà’, de Papasseit, ja el va musicar Ovidi Montllor. I estupendament. Què hi aporta, vostè?
No tenen res a veure. Potser és el més similar al meu estil de sempre. Pot semblar un poema estrictament sentimental, però és tan senzill, tan despullat, que m’hi vaig sentir molt identificat.

I la ‘Rima VII’ de Bécquer: “Del salón en el ángulo oscuro,/ de su dueña tal vez olvidada,/ silenciosa y cubierta de polvo/ veíase el arpa”!? Com ha gosat tocar un hit de l’EGB?
La gràcia és que el recito com un rapejat amb una base jazzística. Molt fusió. I Com Shakespeare, tot el que escriu Bécquer continua vigent, perquè ens parla de sentiments, l’amor, el desig, l’odi... Això no ha canviat.

No hi podia faltar Pessoa, oi?
Soc un gran fan de Portugal, m’encanta el país i hi tinc molts amics. I Pessoa és un mestre en parlar amb tota senzillesa d’assumptes metafísics. El poema que musico, Psicografia, és lectura obligada a l’escola: “El poeta és fingidor que fingeix tan completament que fingeix que no és dolor el dolor que sent”. No és precisament Con diez cañones por banda...

Baudelaire tampoc és poca cosa.
Havia llegit fragments de Les flors del mal, i m’inspirava profundament no entendre el que diu. Era un repte: què li passa a aquest senyor!? La cançó de tarda, un arranjament amb piano, estil Satie. Ha quedat prou obscur, aquest flirteig amb la caiguda, amb la derrota.

 Fan venir ganes de llegir-lo.
Crec que a Baudelaire li agradaria. El més difícil va ser trobar-ne la traducció. Volia que fos en català, com tots els altres temes, i al final el que vaig fer és agafar una adaptació.

Veig que un poeta andosí ha merescut l’honor de fer companyia a aquesta tropa d’asos.
I tant: Arnau Orobitg, amb L’asfalt. Grandíssim poema que amb tres paràgrafs parla de la velocitat, de la pressa que ens corromp i ens impedeix observar i reflexionar. És precisament el que ell fa.