Lluís Cartes surt del canut

Cinc anys feia, cinc, de Carenant l’absurd, el tercer i fins ara últim disc de Lluís Cartes en la seva faceta de, diguem-ne, cantautor. I deu des que es va estrenar en solitari amb aquell Camina descalç amb què –recordem-ho– s’havia endut el Carles Sabater. Doncs Cartes hi torna ara –o surt del canut com un menairó, vostès mateixos– amb la desena de temes d’El país dels nans cabuts. Un punt i a part, diu, en la seva discografia: és el que té gestar un disc al llarg de cinc anys, que permet aventurar-se per camins insospitats fins i tot per a un mateix.

Caldrà comprovar-ho amb el disc a la mà, però diguem ja d’entrada que s’ha atrevit amb una col·lecció d’instruments insòlits fins i tot per a ell –i això és molt dir perquè estem parlant del que és probablement el multiinstrumentista més versàtil que ha sortit d’aquest racó de món– com ho poden ser l’acordió, el clarinet, la mandolina i, atenció, el xilòfon i altres instrumentets de fireta. I tot, diu, per donar-li el to cabareter que se li va posar entre cella i cella i que va marcar el primer dels deu temes d’El país...: el que dona títol al cedé.

Dit així, a més d’un li vindrà a l’oïda la proposta marciana d’un Comelade. Ell diu que no, que hi ha colat ritmes de pasdoble, bolero i tango que tenen poc a veure amb l’univers sonor del rossellonès. Ho veurem –o millor dit, ho sentirem– d’aquí un mes, quan està previst que arribin al Transbord els primers exemplars del disc. I seran pocs, ja els ho advertim, perquè Cartes ha optat aquesta vegada per fer-ne una distribució exclusivament digital. O quasi. Els comptats exemplars físics els comercialitzarà en aquest racó de món nostre i als concerts. Hi haurà gira, sí, però de moment sense calendari. Tampoc sap si l’acompanyaran els Fluxes o –signe dels temps– s’ho haurà de fer ell tot sol. Que és com d’altra banda ha parit la criatura: n’ha escrit la lletra i la música, és clar, però també ha tocat tots els instruments. Tots.

Li ha sortit, adverteix, una coseta impertinent, crítica i tirant a torracollons, “perquè n’estic tip del políticament correcte”. I si en parlem avui aquí, en fi, és perquè el primer videoclip d’El país..., Diuen, diuen –dirigit per cert per Isak Férriz–, es va estrenar ahir a La Fada Ignorant en la presentació dels sis projectes que s’han endut les subvencions de la societat d’autors (SDADV) per a aquest curs. Els altres cinc han sigut el taller de rap per a joves impulsat pel músic Efrem Roca; Andorra Mountain Songs, l’ocurrència de Landry Riba de portar la seva proposta instrumental a espais inèdits a qüestions discogràfiques –una capella, una emissora, una casa pairal–, el documental de la gira d’Hysteriofunk amb la seva última criatura –ja ho saben: Forma–, dos videoclips del nou disc de Peresefone, Aathma, i el DVD del Cor Rock d’Encamp. L’SDADV ha repartit en total 22.000 euros entre aquests sis projectes. N’hi havia un de setè que es va quedar pel camí.