Lluís Claret, violoncel·lista: “El talent és necessari, però també calen unes circumstàncies propícies”

Torna el Trio de Barcelona, que els germans Claret i el pianista català Albert Attenelle van convertir en mascaró de proa de la música de cambra espanyola dels anys 80. La cita és demà a Sant Serni de Canillo (17 hores) en la penúltima proposta del cicle Cambra Romànica i amb Beethoven i Mendelssohn al programa. Oportunitat única perquè feia 24 anys que no tocaven junts. I no tenen previst tornar-ho a fer.

Què va significar el Trio de Barcelona en la seva carrera?

En aquell moment, parlem de principis dels 80, grups de cambra estables i d’aquell nivell es podien comptar amb els dits d’una mà en l’àmbit espanyol. En certa manera vam servir d’exemple, perquè la música de cambra sempre s’havia considerat un gènere menor. Crec que no exagero si dic que l’impacte va ser comparable al del Quartet Casals avui.

Violí, violoncel i piano, és una combinació habitual?

Hi ha més quartets de corda, és veritat, però trios també n’hi ha hagut uns quants –el més cèlebre de tots va ser el Cortot-Thibaud-Casals– i existeix un repertori sensacional.

Neix el 1981 i pleguen el 1994. Per què es va acabar, aquell matrimoni a tres bandes?

Les carreres per separat es van anar intensificant i no ens permetien mantenir la qualitat que li volíem donar en aquell projecte. Vam parar-ho abans que la qualitat se’n ressentís.

Va ser la seva prioritat artística, en aquells quinze anys?

Com a grup de cambra, sens dubte: fèiem una trentena llarga de concerts l’any.

I ara el ressusciten. Per què?

Per celebrar els 50 anys del nostre debut professional –del Gerard i meu– que va tenir lloc el setembre del 1968, amb l’orquestra Ciutat de Barcelona i al Palau de la Música Catalana, el millor escenari possible. El Trio de Barcelona va ser una etapa importantíssim de la nostra trajectòria.

Però és un revival amb data de caducitat.

El de demà a Canillo serà l’últim dels cinc concerts que havíem programat, sí.

No són els mateixos de fa 24 anys, quan es van separar. Continuen encaixant?

Ens vam trobar una setmana a l’octubre per assajar junts per primera vegada des del 1994. Va ser emocionalment molt intens, i de seguida vam retrobar les antigues sensacions, enriquides a més pel que cadascú ha viscut des d’aleshores.

Quan va debutar, el 1968, quina carrera tenia al cap? Com la visualitzava, al cap de mig segle?

El que volia era ser músic. Com es traduiria això? No en tenia ni idea. Quan estudies el que pretens és fer-ho el millor que pots, òbviament, però la carrera no depèn només de tu mateix.

De què depèn, doncs?

Hi influeix molt que trobis en el moment precís les persones que et puguin orientar i ajudar a desenvolupar-la. En el meu cas van ser decisius Enric Casals, Radu Aldulescu i Gyorgy Sebok, que em van permetre evolucionar musicalment.

I els concursos: a vostè el va catapultar el Milan Rostropòvitx, que va guanyar el 1977.

Em va ajudar moltíssim. Una carrera depèn d’un cúmul de circumstàncies que rarament pots controlar del tot. He tingut alumnes virtuosíssims però a qui les circumstàncies no han permès tenir la carrera a la qual semblaven cridats. Pots tenir models que t’inspirin artísticament, però la carrera és molt personal.

Quin paper hi juga, el talent, en tot això?

Sense talent no hi ha res a fer. Però després necessites unes circumstàncies propícies que t’ajudin a exposar-lo i explotar-lo.

Pesa, l’obligació d’estar a l’altura d’un padrí com Pau Casals, i d’un mestre com el seu germà, Enric?

Mai ho he viscut així. De fet, fins no fa gaires anys no posava al currículum que soc fillol de Pau Casals, precisament perquè no pogués semblar que me n’aprofitava. Per mi no ha sigut mai una responsabilitat, ni m’ha semblat que hagués de demostrar res. Al contrari, és una cirumstància que m’ha inspirat.

Entre aquests mestres clau, hi deu figurar Isidre Marvà.

Naturalment. Era el clàssic professor de poble que ensenyava tots els instruments. Tocava principalment el piano i una mica el violí, i tenia nocions més aviat vagues de violoncel, però el cert és que va ser gràcies a ell que vaig començar a tocar-lo. Pujava de la Seu per donar-nos classe a uns quants alumnes. Va ser el nostre primer professor, així que sense ell molt probablement no ens hauríem dedicat en això.

A qui tenim mig oblidat és a Bartomeu Rebés.

Era un violinista aficionat, grandíssim amant de la música clàssica i un mecenes per a nosaltres transcendental, que organitzava concerts a casa seva amb professionals com el mestre Roure. Aquests van ser els nostres inicis, una motivació importantíssima per a dos nois que començaven a estudiar música.

Enric Casals, mereix que el traguem de l’ombra allargada (i genial) que projecta sobre ell el seu germà Pau?

Enric era quinze anys més jove que Pau, que de seguida es va convertir en un violoncel·lista famós. Potser no tenia la seva personalitat musical, però era molt bon músic, dirigia una orquestra a la Barcelona de la postguerra, era el primer violí de l’orquestra del Liceu i sobretot era un pedagog impressisonant que em va permetre desenvolupar el meu talent. Sense ell segurament no hauria arribat fins aquí.

Amb quin violoncel toca?

Des de fa dotze anys, amb un Nicolas Lupot del 1820, que havia pertangut a un alumne meu. Sempre li havia dit que si se’l venia que m’avisés. I així va ser. En tinc un parell de moderns, però aquest és el principal.

Tocar amb un instrument d’època, realment es nota, o hi ha una mica d’esnobisme?

Hi ha instruments antics que sonen pèssimament. Però Lupot, en concret, és l’Stradivarius francès. Alguns instruments moderns sonen molt bé, és veritat, però el tipus de fusta, com s’ha assecat, com se l’ha tocat i com respon.... Tot això només se sap amb el temps.

Ensenya al New England Conservatory de Boston des del 2015 i s’hi queda tres anys més. Com pot ser que un concertista com vostè, quan arriba als 65 anys, no tingui lloc als conservatoris europeus però sí als dels EUA?

És així. Entenc que s’ha de deixar pas a les noves generacions, però ho considero un error perquè és l’edat d’or d’un professor. Tinc amics que es van haver de jubilar del conservatori de París i que ara ensenyen a Nova York i al Japó. És una llàstima que perdem aquest talent.