Lluís Obiols, coordinador del III Congrés d'Història dels Pirineus: “La historiografia acadèmica ha vist el Pirineu com un lloc aïllat on mai no passava res”

Què hi hem d’entendre per Pirineus? De fet, quants Pirineus existeixen? Ha existit mai, un sentiment d’unitat transpirinenc? Quan es va començar a dissoldre, i per què? Quin sentit té, parlar avui de “província de Lleida”? I de “vegueria de l’Alt Pirineu”? El 3r Congrés d’història dels Pirineus mirarà de resoldre aquests i altres interrogants. La cita, del 16 al 18 de juny a la Seu i al Centre de Congressos de la capital.

El Congrés parteix de la premissa de considerar els Pirineus una unitat. Però, ho és?

Més que sostenir l’existència d’una unitat, la que sigui, del que es tracta és d’explicar les relacions claríssimes que hi ha hagut durant bona part de la història, i que les actuals divisions administratives, polítiques i lingüístiques –pensem entre Andorra, la Seu i Tarascó– no ens han de fer perdre aquesta perspectiva històrica.

Històrica i també molt actual: avui ens omplim la boca amb les euroregions i les regions transfrontereres.

Al final és donar un nom nou a un fenomen que ve d’antic. Aquesta relació sempre ha existit, la gent de banda i banda de la carena sempre s’ha hagut d’entendre per qüestions de pastures, aigües, boscos... Segurament el problema apareix quan França i Espanya implanten la divisió administrativa en departaments i províncies, que faran que es perdin uns vincles seculars.

L’hospital transfronterer és l’exemple paradigmàtic dels vents transfronterers. Però podem passar anys i panys sense trepitjar l’altre costat.

És veritat que –no ens enganyem– les dinàmiques polítiques, administratives, fins tot acadèmiques són diferents. Però els punts de trobada –i el Congrés vol ser-ne un– també hi han de ser. L’objectiu és que quan parlem de Pirineus no pensem només en el nostre entorn més immediat, sinó també en el País Basc, el Bearn, l’Aragó, el Rosselló... A veure què tenim en comú, com ens hem relacionat històricament, i com ens relacionem avui. Però atenció, no des d’un punt de vista nostàlgic ni idealista.

Ja que en parla: què tenim a veure amb el País Basc?

Més del que sembla. Avui ens sorprendrà, però en l’època moderna era molt habitual trobar a la Cerdanya gent del Bearn. De vegades el que passa és que, senzillament, desconeixem les relacions que hem mantingut entre nosaltres fins no fa tant. I és possible que això passi perquè els historiadors de la Cerdanya s’han limitat al seu àmbit, i els del Bearn, al seu. D’aquí que siguin importants els punts de trobada com el que proposa el Congrés.

Visió de conjunt, però amb el Pirineu com a referència.

I més enllà: quan el 1512 Castella conquesta el regne de Navarra, moltes de les qüestions que afectaran Castellbò i de retruc Andorra es dirimeixen a Logronyo, ni més ni menys, on era la cort reial en aquells moments. Episodis que ens poden semblar molt llunyans resulta que quan els coneixes no ho són tant.

Fins on arriba, doncs, el Pirineu: no pel costat, sinó per dalt i per baix?

Difícil de dir. Tornem a la història: la companyia comercial dels Areny, que ha estudiat Olivier Codina, es movia amb tota normalitat entre Tolosa i Tarragona. Forma part Lleida del Pirineu? I Tolosa? Probablement, no, però saber què passa a Lleida i què passa a Tolosa molt probablement ens ajudarà a entendre el que passa entremig.

Hi ha hagut algun moment que existís un sentiment d’unitat pirinenca? O és una construcció nostra que projectem cap al passat?

Històricament el que hi ha és un sistema de relacions entre senyors i vassalls: la Seu era del bisbe i Castellciutat, del comte de Castellbò. El Valira funcionava en aquest cas com una frontera tan real com la que hi pot haver entre Canillo i Merens. En aquestes circumstàncies, és difícil de parlar de qüestions identitàries, un sentiment que d’altra banda no deixa traces a la documentació.

Vaja, que parlar d’un sentiment pirinenc està fora de lloc.

Intueixo que probablement serà un sentiment més aviat local. Penso que la qüestió identitària té molt a veure amb la construcció de les monarquies espanyola i francesa, que marquen la diferència amb l’altre reforçant la frontera, tancant-la si cal, controlant-la militarment com gairebé mai no s’havia fet. Es trenquen així unes dinàmiques fins aleshores naturals que de sobte es tornen problemàtiques.

Unes dinàmiques que ni que sigui per inèrcia tendiran a subsistir.

Patrici Pojada, de la Universitat de Perpinyà, ha estudiat els tractats de lligues i patzeries. Són convenis de bon veïnatge entre comunitats de banda i banda de la frontera per gestionar pastures, aigües, boscos... L’any següent de l’annexió castellana del regne de Navarra el tracta d’Arrens, que implica el Bearn, Cousserans, l’Aran, l’Arieja... Els reis respectius estan en guerra, però ells miren de conviure de forma més o menys harmònica. Pragmatisme pirinenc.

Pot ser que tendim a extrapolar la unitat comercial que hi podia haver, i la vulguem convertir amb les ulleres actuals en una unitat cultural, sociològica, fins i tot política?

Suposo que el que s’intenta és trencar la visió aquesta que ens ven com normal que els de Puigcerdà vagin cap a Barcelona, i els d’Acs, cap a Tolosa, quan la distància és pràcticamernt la mateixa. El procés de centralització i de fortificació de la frontera fa que aquesta relació sigui cada vegada més complicada. I el que intentem precisament és trencar aquesta dinàmica.

Quan es produeix aquest trencament?

És un procés progressiu, molt gradual. Tenim el tractat dels Pirineus, que estableix una frontera que no té res de natural. I la qüestió eclesiàstica: fins al 1803, els capellans de la Cerdanya francesa es formaven al seminari de la Seu. A partir de llavors es formen en francès al seminari de Perpinyà.

I al XIX arriba l’Estat liberal.

I centralista, amb les divisions en departaments i províncies, prefectures i governs civils, i això va lligat a l’educació i a les comunicacions: des que hi ha carretera de la Seu a Lleida, i des d’Acs cap a Foix, però no existeix una carretera en condicions entre la Seu i Acs, no trenques la comunicació que hi havia abans, però en facilites molt una de nova i diferent. Anar cap al sud o cap al nord continua sent natural, però ja no és igualment fàcil. I després de dues o tres generacions, ja tens la dinàmica trencada.

Precisament, quan la nova dinàmica s’allarga durant dos segles, ja no és un fenomen passatger, una imposició, un accident...

Per això dic que no he de tenir una visió nostàlgica. Però es produeixen fenòmens curiosos que només s’entenen tenint tot això en compte: sorprèn que la documentació d’Enveig, a tocar de Puigcerdà, l’hagis d’anar a buscar a Perpinyà quan tens l’arxiu comarcal al costat.

I el perill que insistir massa en la història local ens allunyi de la Història amb majúscula?

Els grans centres acadèmics han entès el Pirineu com un lloc apartat, aïllat, on no passa mai res. Pura anècdota. Ho veus en les fonts documentals que tenim, pràcticament inèdites. Hi ha un potencial extraordinari. Es tracta, en fi, de posar la historiografia del Pirineu al mateix nivell que la que han tingut les planes i els centres urbans.

Una mica aïllats síque ho estem.

No ha sigut sempre així. Ho és des del moment que les comunicacions milloren a tot arreu menys aquí: al pas de mula la distància era la mateixa. Però quan fas una autopista allà baix i aquí no pots arreglar el túnel dels Tres Ponts, t’estàs quedant relativament més aïllat.

Per què la vegueria, una institució de l’Antic Règim, els sembla a alguns més moderna que la província, que és un invent liberal?

El nom és històric, però la vegueria no respon a cap divisió històrica; la divisió provincial del XIX tenia una certa lògica, a part d’emmirallar-se en el sistema francès de departaments, per implantar una sèrie de serveis estatals. Però Lleida no deixa d’estar a 130 quilòmetres de la Seu, a una punta de la província, i diria que hi havia i hi ha tanta tendència a anar a Barcelona que a Lleida. Per no parlar de conceptes identitaris: quan et diuen historiador lleidatà... És que, perdoni, jo no soc de Lleida.