Lluís Prats: “‘Archie’ vindria a ser una barreja de ‘Dumbo’ i ‘Memorias de África’”

Va explicar l’epopeia d’Hachiko, aquell gos ‘enamorat’ de Richard Gere, a ‘El gos que esperava’, i dimarts es va endur la 10a edició del Carlemany per al Foment de la lectura amb ‘El nen que parlava amb elefants’, que Columna publicarà al maig. Hi explica el vincle que uneix un nen de 5 anys i una petita elefanta nascuda en una plantació de te prop de Kericho –som a Kenya, el 1955– que perdurarà fins a la vellesa de tots dos.

Sembla com si el Carlemany no s’atrevís a dir-se un premi juvenil. Què té de dolent, quan moltes de les millors obres de la literatura universal ho són?
Classificar és molt complicat i de vegades perillós. Juan Ramon Jiménez diu a la introducció de Platero y yo que no és un llibre ni per a gent gran ni per a gent jove, sinó per a tothom. Etiquetar una novel·la “per a nens” o “per a adults” de vegades el que fa és desorientar l’hipotètic lector.

Parla per experiència.
I tant. Jo mateix he escrit novel·les per a nois a partir de 10 anys que han acabat sent més llegides per a un públic adult.

Però és que dir-li “per al foment de la lectura” tampoc no aclareix gaire de què estem parlant, quan parlem del Carlemany.
Algunes edicions, com la passada, les han guanyat novel·les eminentment juvenils. Altres  cabrien millor en una etiqueta que digués “Per a lectors a partir de... tants anys”, més que res per una qüestió de vocabulari, d’extensió, complexitat...

Ara em dirà que és el cas d’‘Archie’.
Crec que sí, perquè parlem de l’amistat entre un nen i una elefanta que s’allarga durant tota la vida, més de 60 anys. Per a mi és molt difícil de dir per a quin lector és. Posem que a partir dels 13 i fins als 120, perquè ningú no en quedi exclòs.

És a l’escola, on s’ha d’inculcar la lectura? A la família? O és  simplement fruit d’una vocació, d’una predisposició?
Una mica de tot. Hi ha nens més introspectius o més tranquils i que busquen altres aficions més estàtiques. Per això les nenes tendeixen a llegir més, en general. També són més curioses. I més que inculcar la lectura, s’ha d’animar a llegir. Fent que es converteixi en una cosa lúdica, engrescadora.

Sí, però com?
Al meu fill que ara té 10 anys, des que en tenia un i mig, potser dos, cada vespre li llegeixo deu o quinze minuts. Serà un bon lector? No ho sé. Però no serà perquè jo no hagi intentat que associï la lectura a una cosa agradable, a un moment d’intimitat amb el seu pare. El que està clar és que la lectura per imposició no funciona mai. Al contrari. Pennac ho diu clarament i encertadament: llegeix  quan vulguis i no tinguis manies a deixar un llibre a la pàgina 5 si no t’enganxa.

Per què serveix, llegir?
Per formar persones reflexives i crítiques, que sàpiguen moure’s pel món i entre les persones. Per això. I competeix directament amb el mòbil, Instagram, Tik Tok... Hi poden dedicar vint hores cada setmana. O més.

La meva generació no tenia mòbil ni xarxes i tampoc vam sortir especialment lectors.
Només que en dediquessin la desena part a llegir... En qualsevol cas, estadísticament hi ha una davallada important de la lectura a partir dels 13 anys. Tot i que quan va sortir Harry Potter recordo nens a l’hora del pati llegint aquells patracols de 800 pàgines.

Per què a l’escola no es llegeix ‘Beau Geste’, ‘Las cuatro plumas’, ‘La llamada de la selva, ‘Sandokan’, Juli Verne...?
Mira, l’altre dia a classe unes alumnes estaven llegint Jane Austen i Mujercitas! Però en general no llegeixen novel·les d’aventures, potser no saben ni on trobar-les. I els fa por, perquè si no tens certa habilitat lectora una novel·la pot fer-se molt pesada. S’ha de cultivar i entrenar, i això requereix un esforç.

També és gradual: pots començar per ‘Los Siete Secretos’, però, qui llegeix avui Enid Blyton?
Ningú. Un dels problemes que ens trobem és que se’ls dona un material molt comercial, que ven molt, però que és molt buit.

Buit!?
Sí, sovint en un llibre per a nens només hi ha dibuixets, pestanyes, coses per tocar i fins i tot per olorar. Però no per llegir! Un nen acostumat a això, si li poses un text més dens, se li fa una muntanya perquè fins aleshores la seva experiència lectora ha sigut essencialment visual. Massa fàcil. Serà complicat que s’esforcin amb la lectura... i amb moltes altres coses.

‘Archie’, en fi, sembla una novel·la d’aventures més aviat clàssica.
El subtítol en diu molt: El nen que parlava amb elefants. És la crònica de 60 anys de la vida d’un nen, que als 5 anys coneix Jumbo, una elefanta que neix al seu poblet, Kericho, a la vall del Rif, a Kenya, i es fan amics. Una amistat que durarà tota la vida, fins i tot quan ell als 11 anys se’n torna a Anglaterra, estudia piano i es converteix en professor de música. Fins que es jubila i pot fer realitat el somni de tornar a Kenya.

Per trobar-se amb Jumbo?
Hauràs de llegir la novel·la. El cas és que Archie acaba tocant per als elefants acollits en un santuari dels que hi ha a Kenya. El missatge de fons és que la interdependència amb la naturalesa és absoluta: sense ella no sobreviurem, l’hem de respectar i l’hem de cuidar. Té un punt emotiu, no de llagrimeta fàcil però que sacseja.

Novel·la colonial?
Si vols, diguem-ho així: Memorias de África més Dumbo.

Està inspirat ni que sigui vagament en algun episodi real d’amistat entre un home i un elefant?
L’única referència és a un pianista anglès, Paul Barton, que va marxar a Tailàndia a tocar per als elefants d’un santuari d’allà. Als elefants els encanta el piano.

És versemblant, una història com la d’Archie i Jumbo?
Ho és, perquè els elefants poden viure fins a 80 anys i tenen una memòria portentosa. Poden reconèixer-se entre ells després de molts anys, només olorant-se i tocant-se amb la trompa.

L’ombra de Karen Blixen, és allargada?
Em permeto la llicència de fer-la coincidir amb l’avi d’Archie, i ell s’hi arriba a cartejar.