Diari digital d'Andorra Bondia
6 de febrer del 1939: els requetès franquistes tornen cap a la Seu després de la trobada amb Baulard a la Farga de Moles.
6 de febrer del 1939: els requetès franquistes tornen cap a la Seu després de la trobada amb Baulard a la Farga de Moles.
Sant Julià de Lòria, 1938: gendarmes francesos atenen refugiats espanyols.
Sant Julià de Lòria, 1938: gendarmes francesos atenen refugiats espanyols.

Llum i taquígrafs a l'exili republicà


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Narcís Casal (Arxiu Nacional) / Arxius departamentals dels Pirineus Orientals

Amparo Soriano i Joan-Lluís Ayala analitzen els efectes de l’allau humana que va seguir a la derrota de la República.

26 de gener del 1939: Barcelona cau en mans de l’exèrcit franquista. 6 de febrer: les columnes de requetès avancen des d’Organyà i arriben a la Farga de Moles. 8 de febrer: segons els comptes de Baulard, comandant dels gendarmes enviats el setembre del 1936 pel Copríncep francès, al nostre país hi ha 2.600 refugiats espanyols –2.000 civils, i la resta, militars. Una xifra que des de la perspectiva actual pot semblar relativament reduïda, però que cal posar en context: la població total pujava a 4.321 ànimes el 1936, just a l’inici de la Guerra Civil espanyola.

Així que el febrer del 1939, coincidint amb la derrota republicana, els refugiats suposaven ben bé la meitat de la població nativa. Havien arribat literalment amb una sabata i una espardenya, i calia alimentar-los, allotjar-los i prestar-los assistència sanitària. Aquest és al panorama a què va haver de fer front el Consell General, amb el síndic Cairat al capdavant i amb l’ajuda dels gendarmes de Baulard, 140 homes –inclòs un destacament sanitari– que havien arribat el setembre del 1936 amb la missió de garantir la independència del país, en un moment en què els anarquistes campaven per l’Alt Urgell i somiaven a instaurar una república per aquí dalt.

I aquest és el caòtic panorama en què que els historiadors Joan-Lluís Ayala i Amparo Soriano tractaran demà de posar una mica de llum en l’oportuna jornada que l’ambaixada espanyola ha organitzat per commemorar el 80è aniversari de l’exili republicà, i que es completarà amb la projecció del documental Gurs: historia y memoria, sobre el camp de concentració que les autoritats franceses van habilitar en aquesta localitat de la costa atlàntica i per on van desfilar 23.000 refugiats espanyols –i 7.000 brigadistes internacionals.

El cas és que aquella allau humana es va gestionar amb prou habilitat com perquè el 1940 tan sols quedessin 463 ciutadans espanyols. La resta van ser dirigits cap a França –els homes en edat militar acabarien en camps de concentració– i el cas és que molt pocs –“Es poden comptar amb els dits d’una mà”, diu Ayala– van ser entregats a Franco. I això que el governador civil de Lleida va elevar el 24 de setembre del 1941 una llista amb els noms dels 101 “refugiados rojos” reclamats per les autoritats franquistes, i que el veguer episcopal va decretar a l’octubre una multa de 500 pessetes per a qui els oferís allotjament. Però no consta que n’entregués cap: a l’estil basc, el Consell acatava però no acabava de complir, o com a mínim ho feia amb escassíssim entusiasme.

Cairat se la jugava, perquè ja al final de la Guerra Civil l’amenaça d’intervenció franquista, inclòs el bombardeig de la central de Fhasa, va ser una opció real, opina Soriano. Franco es creia amb dret de reclamar una certa col·laboració del Consell després d’haver permès l’arribada de dos combois de queviures durant la conflagració. Un favor que es va cobrar puntualment ordenant el tall de subministrament elèctric a Barcelona.

Cairat se’n va sortir, i els refugiats que finalment es van establir al país van posar les bases d’una nova Andorra. Va ser un exili, conclou Ayala, que tenia poc a veure amb de Tolosa o de París, més actiu i diligentment antifranquista, que va ajudar decisivament a posar les bases econòmiques i socials de la nova Andorra –“No tenien terres ni patrimoni, només els quatre calerons que havien pogut salvar i el seu treball”, insisteix– i que es va integrar amb notable rapidesa, com ho prova Francesc Escudé, fill de cal Gasparín de la Seu i síndic entre el 1966 i el 1972, que provenia d’aquell contingent d’exiliats.

Andorra
II Guerra Mundial
Guerra Civil
Amparo Soriano
Joan Lluis Ayala
Ambaixada espanyola
exili
80è aniversari
exili republicà

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte