Llums i ombres del llegat Gelabert

El Thyssen i l’Espai Columba brillen al costat de relliscades com la benzinera de Santa Coloma i els eterns entorns.

La manera més oportuna de jutjar un polític –l’única plausible, de fet– és posar en un plat de la balança les promeses amb què va arribar al càrrec, i en l’altre, els fets amb què deixa el despatx oficial. En el cas de la titular de Cultura, Olga Gelabert, el novembre del 2015 esbossava en aquestes mateixes pàgines un programa de Govern que, quatre anys després sembla oportú passar pel sedàs de la realitat. Per exemple: què n’ha quedat, del compromís d’aprovar 24 entorns de protecció aquesta legislatura? El cert és que només se n’han aprovat tres: el del santuari de Meritxell, el juliol del 2017; el de Sant Serni de Llorts, l’agost del 2018, i el de Sant Marc i Santa Maria, al febrer. Així que el sentit comú i l’hemeroteca aconsellen prendre’s amb prudent escepticisme la promesa d’enllestir-ne sis més al llarg d’aquest 2019. L’excusa que cal adaptar els textos en curs a la nova llei del Patrimoni ja no és acceptable: ha passat un lustre, des d’aquella polèmica modificació.

Gelabert també va estrenar el càrrec assumint que el Museu Nacional és una entelèquia més conceptual que no física. És a dir, el conjunt d’equipaments realment existents i repartits pel territori, i no un contenidor de nova planta que hagi d’encabir les joies del nostre patrimoni, extrem que no semblen compartir els planificadors que han elaborat el programa de DA, per cert. Molt sensatament, afegia que era gratuït plantejar-se nous museus fins que no es consolidés la xarxa actual. Però el cert és que si per alguna cosa passarà a la història la ministra en funcions és pels nous equipaments que han esquitxat el mandat: des del Thyssen fins a l’Espai Columba, amb el nou museu de l’automòbil ja adjudicat. Malgrat les austeres intencions inicials, la pedra nova, el totxo, ha sigut una de les constants de la legislatura. I no incloem en aquest apartat ni la rehabilitació del Rosaleda, un altre projecte heretat i que la mateixa Gelabert deixarà en herència al seu successor, ni les reformulacions de l’Era Torres de Pal, de l’Era del Raser d’Ordino, i de la sala d’exposicions del Govern, ArtalRoc, que el 2016 es va traslladar a l’antic CIAM escaldenc que avui, per cert, ningú sembla trobar a faltar.

En canvi, s’ha quedat literalment a mitges el museu previst a Radio Andorra, que en cert moment va ser la nineta dels ulls del govern taronja i avui als llimbs, sense projecte ni calendari coneguts. I com que les desgràcies mai no venen soles, recordem que al juliol es va haver de suspendre la campanya de restauració de la maquinària de la sala noble perquè s’hi va detectar la presència d’amiant. De la mateixa manera, Cultura no ha sigut capaç aquesta legislatura d’imaginar-li un destí plausible a l’estació de Sud Radio, al cap del port: del centre medicoesportiu que el Govern hi va pretendre instal·lar durant un temps no se n’ha sentit a parlar mai més.

El cert és que la frenètica activitat dels últims mesos –la candidatura a patrimoni de la humanitat compartida amb la Seu i Foix, el portal Terra de Bruixes, la inauguració de l’Espai Columba i l’era Torres– ha permès Gelabert maquillar un mandat que ha col·leccionat un grapat de nyaps de considerable envergadura. El primer de tots, el de la benzinera de Santa Coloma, que va brotar a escassos 50 metres del pont de tradició romànica i que Cultura –en el millor dels casos– va ser incapaç de frenar. Un cas que de forma simptomàtica ha revifat les últimes setmanes a compte de l’estructura de formigó coronada per una pantalla de leds que el Comú de la capital vol endossar just en aquell punt. La veritat és que ja no ve d’aquí.

A Patrimoni han proliferat les relliscades, algunes de tan pintoresques com la suposada destral neolítica procedent del jaciment de Juverri que el servei va adquirir el març del 2017 i que va resultar una falsificació, o la rasa que un bon dia va aparèixer al cementiri de Santa Coloma: s’havia obert per passar-hi el cablejat del mapping, però sense prendre les precaucions reglamentàries, i la prova és que es va haver d’aturar l’obra per programar-hi una excavació d’urgència.

El mapping és precisament un dels trumfos incontestables del mandat. No s’ha sentit cap veu crítica i l’admiració que ha generat és unànime. També és de justícia consignar el repunt dels museus nacionals, que per primera vegada des del 2011 van registrar l’any passat números verds, recuperant la fita dels 60.000 visitants. Hi ha de tenir a veure el pla estratègic presentat la tardor del 2017. La nova Temporada estable de l’Auditori i la intervenció a cal Ribot, la residència de creadors de la Massana, a punt d’obrir, i un monument historiogràfic com és L’art de l’època moderna a Andorra són altres fites que Gelabert podrà col·locar legítimament al costat bo de la balança.

El Nomenclàtor, amb pany i clau.

Tornem a les bones intencions amb què va assumir el càrrec: Gelabert sostenia el 2015 que l’aprovació del Nomenclàtor era “necessària” i que estava pendent de “tres o quatre serrells” de res. El cert és que l’última proposta de la Comissió de Toponímia data del 2014, i que des d’aleshores no s’ha mogut un dit. El cas és que el Nomenclàtor vigent estableix entre d’altres grafies les de Canòlic, Juverri i Aubinyà, que no respecta ni el mateix Govern, als mapes d’Ordenament Territorial i a la retolació viària, i molt menys el Comú de Sant Julià, que mai no els ha acceptat. Com va fer el seu antecessor, i malgrat les bones paraules inicials, Gelabert ha enterrat el Nomenclàtor en un calaix. Tampoc sembla que hàgim avançat gaire en el dossier del Madriu, sempre tan incòmode: continuem sense saber com se’n regularà l’accés rodat, qüestió espinosa que ha seguit el mateix camí que el Nomenclàtor: qui dia passa, any empeny. No oblidem, en l’apartat dels nyaps patrimonials, el parquet que a mitjans del 2017 va aparèixer sobre el terra de pedra de Sant Serni de Nagol, una ocurrència del rector que va comptar amb l’aquiescència del ministeri –tampoc ho va saber frenar, com en el cas de la benzinera– i que va modificar de forma alarmant l’interior del temple. Tampoc s’ha mogut un centímetre la nova seu de l’Arxiu Nacional, qüestió absolutament marginal en aquest mandat que expira. I encara menys la de la Biblioteca Pública, de la qual ningú no sembla recordar-se’n.