L'ofici de matar: teoria i pràctica

El pròxim projecte de Red Nose, el llarg ‘Botxí’, indaga en els dilemes morals d’un home que es dedica a l’ofici d’executar reus. Amb garrot vil.

Hi va haver una vegada homes que es dedicaven a executar els reus sentenciats a mort. No tan lluny ni tan enrere. A Espanya, els últims a morir afusellats van ser tres militants d’ETA i dos del FRAP, el setembre del 1975 i amb Franco encara vu. L’any anterior havien sigut agarrotats Puig Antich i Heinz Chez. A Andorra, recordin, l’última condemna a mort que es va executar va ser la del fratricida Pere Areny, afusellat el novembre del 1943. Per trobar el primer i únic que entre nosaltres va morir agarrotat cal retrocedir al febrer del 1860: el canillenc Juan Mandicó, a qui el tribunal de Corts va considerar culpable de la mort a ganivetades (dotze) i cops de pal (un) de Gil Areny, perpetrada la nit del 25 de gener del 1859 a casa Marticella dels Plans.

No s’han demanat mai com barrinava, la persona que es posava rere el reu i donava voltes a la maneta fins que li trencava l’espinada al pobre desgraciat que seia al patíbul? Com podia fer aquella feina i després anar-se’n a sopar tan tranquil·lament, posar els nens al llit, llegir un llibre? Tenia remordiments? Com els digeria? Vostès potser no, però Agustí Franch, sí. I això és precisament el que fa a Botxí, el pròxim llargmetratge del dramaturg (Ximpanzè), novel·lista (L’home que feia núvols de sucre) i guionista (El fred que crema). 

En realitat, de moment és tan sols un projecte. Franch n’està polint el guió i a l’octubre, si es compleix el calendari en rodarà el teaser, amb direcció de Santi Trullenque, elenc encara per decidir i en escenaris locals. Compta amb una subvenció de 4.000 euros a càrrec del ministeri de Cultura. Després, tot dependrà de la capacitat de lligar el pressupost del llarg. Un procés que es pot allargar fins a tres anys –va ser el cas de El fred que crema– o no arribar a concretar-se mai –com la sèrie Brujas.

El protagonista de Botxí és Antonio, un home de 35 que avui seria diagnosticat, diu Franch, amb síndrome d’Asperger. Som en un poblet de Zamora, a mitjans anys 50. Quan mor la mare, els germans l’encolomen amb una tieta que li busca l’única sortida professional que troba: posar-lo d’aprenent de Juan Pedro, botxí veterà amb quatre morts al sarró, perquè agafi pràctica i pugui optar a una plaça quan es jubili un col·lega. Més que les qüestions tècniques, a Franch el que li interessa, insisteix, és el conflicte moral que els generava tan peculiar ofici, especialment quan la condemnada era una dona: “Juan Pedro li intenta inculcar que els reus no són persones, sinó condemnats a mort, i que no se’ls ha d’escoltar quan intentin estovar-lo. Però òbviament, això, tan fàcil en la teoria, a la pràctica són figues d’un altre paner”.

No és Franch el primer cineasta que s’interessa per tema tan suculent. Berlanga ja ho va fer el 1963, amb El verdugo, megaclàssic del cine espanyol amb Pepe Isbert com a protagonista, i recuperin si poden Queridisímos verdugos, el sensacional i també inquietant documental en què Basilio Martín Patino entrevista els tres últims botxins en actiu del franquisme. Era el 1973. 

'Fred' opta a Sant Sebastià
Com hauran intuït, Botxí és, en fi, tan sols un dels projectes en què Franch s’ha embarcat els últims temps. El 25 de juny va estrenar a Olesa Ximpanzé,  text teatral que indaga oportuníssimament en una temàtica tan d’avui mateix com és el canvi de sexe. El 13 de juliol recala al teatre Gaudí de Barcelona i s’hi quedarà tres setmanes. I no ens oblidem de El fred que crema, el llargmetratge inspirat en l’epopeia dels passadors i l’evasió pirinenca dels matemàtics polonesos que van ajudar a desencriptar la màquina Enigma, que es va acabar de rodar al febrer a Engolasters. Només falten la música, el color, el so i els efectes especials, i Filmax, que n’és la distribuïdora, l’ha inscrit al festival de Sant Sebastià del 17 al 25 de setembre. Si surt cara, s’estrenaria comercialment immediatament després.