Loïc Blondiaux, expert en democràcia representativa i professor a la Sorbona: “La democràcia representativa s’ha de transformar si pretén sobreviure”

Forma part del comitè de govern de la Convenció ciutadana per al clima (CESE), experiment molt francès que consisteix a demanar a 150 persones elegides a l’atzar que proposin mesures per combatre l’escalfament global. Avui participa a la Nuit des idées que l’ambaixada ha convocat al Prat del Roure per reflexionar sobre matèria tan sensible.

Per què delegar en una “convenció de ciutadans” una funció que a dreta llei li hauria de correspondre al Parlament o a un, diguem-ne, comitè de savis?
La creació de convencions d’aquest tipus respon a una doble presa de consciència: primer de tot, la dificultat dels governs actuals per prendre les mesures necessàries per lluitar contra el canvi climàtic. D’una banda, constatem que els governs prioritzen sempre interessos econòmics i financers a curt termini, amb el risc consegüent de posar el medi ambient en perill. De l’altra, el moviment dels Armilles Grogues ha demostrat que davant de la creixent desconfiança ciutadana en la política i els polítics, per imposar mesures ambicioses cal abans que tot que els ciutadans les considerin necessàries, justes i legítimes. No es poden imposar per la força.

Per què comencen precisament pel clima?
Assistim a una preocupació creixent per aquesta qüestió.  A tot Europa i particularment a França. Podríem fins i tot pensar que els ciutadans estan avui un pas per davant del govern pel que fa a la necessitat d’una transició ecològica.

Per situar-nos: quina és la missió de la Convenció ciutadana pel clima?
Respondre a la crisi de legitimitat de les democràcies representatives fent que les decisions que s’hagin d’adoptar siguin proposades (i acceptades) pels ciutadans.

Per què no demanar-los les solucions directament als experts en cada matèria, que probablement en sabran més que vostè, que jo i que qualsevol dels 150 membres de la convenció?
Confiar les decisions als experts equival a saltar-se no només els ciutadans, sinó també els seus representants. La funció dels experts és il·luminar  les decisions, no prendre-les.

Llavors, prescindim dels experts?
A ells els toca aportar una visió completa i si cal controvertida de la situació, i tenen un paper destacat en la Convenció: informar i sensibilitzar-ne  els membres sobre les polítiques per lluitar contra el canvi climàtic. A partir d’aquí, els ciutadans elegeixen les solucions que els semblen més justes i més oportunes. 

Potser no en prescindeixen, però els deixen un paper quasi marginal.
Decidir quines han de ser aquestes mesures és una deliberació de naturalesa política en què els experts no han d’intervenir. Després toca als juristes, que tampoc interfereixen en la substància de les propostes, traduir-les en mesures legislatives.

No és temerari, fins i tot ingenu, fer tanta confiança en absoluts profans?
Segons Plató, l’ideal democràtic parteix de la base que tot ciutadà és apte per decidir el caràcter just o injust, pertinent o no, d’una determinada política. Confiar la decisió als experts consagra un altre ideal polític: el de l’epistocràcia. Aquest model considera que no tots els ciutadans no són capaços d’autogovernar-se, que n’hi ha que són més aptes que altres per prendre les mesures que convenen.

I no és així?
Cap règim polític en cap moment de la història ha demostrat que això sigui cert. Sempre que suposats experts han exercit el poder han acabat governant en interès propi, no en el de tots. Tan sols la democràcia és capaç d’assegurar que la presa de decisions s’orientarà a l’interès general. Que sigui efectivament així no està evidentment garantit, però el que sí que és segur és que la tecnocràcia i la tirania, fins i tot les més suposadament benefactores, no persegueixen mai l’interès general.

Com s’elegeixen, els participants en la “convenció de ciutadans”?
Aleatòriament, a partir d’un fitxer de 250.000 números de telèfon generat també de forma aleatòria. S’hi va contactar a l’atzar, i un de cada tres van respondre positivament. Perquè la mostra fos representativa va caldre estratificar-la. Al final, entre els 150 ciutadans tenim la mateixa proporció d’homes que de dones, de joves que de grans, d’orígens regionals i de categories socials, professionals i educatives que la població francesa. 

Vaja, com el Parlament, però a l’atzar.
No, perquè al contrari que a les assemblees parlamentàries convencionals, a les convencions hi ha també joves de 16 a 18 anys, més proporció d’obrers i treballadors, de dones i de persones sense titulació. No és un detall menor, perquè poden aportar uns coneixements i una experiència que normalment no tenen cabuda en els processos representatius clàssics. I a més, no tenen conflictes d’interessos ni estan lligats per una hipotètica reelecció. Tot plegat els confereix una representativitat peculiar, complementària i diferent de la dels parlamentaris. 

La representativitat està clara. Però, i la legitimitat democràtica d’una decisió presa al marge del Parlament?
Estrictament parlant, la Convenció no decideix res. Serà al final el mateix Parlament o el poble, a través de referèndum, qui tindrà l’última paraula. Els 150 ciutadans de la convenció tindran la iniciativa, en seran els autors. És un matís important. No es tracta en cap cas de transferir la sobirania a 150 ciutadans

Si estigués malalt, confiaria abans en el diagnòstic d’un metge que no en l’opinió de 150 persones del carrer. Per què invertir aquest sensat criteri en un assumpte de transcendència major com és el canvi climàtic?
És un argument recurrent. Conferir poder de decisió a una assemblea de ciutadans no implica en absolut deixar de banda ni la ciència, ni la tècnica, ni la perícia. Però en democràcia cal posar-les al seu lloc.

I quin és el ‘seu’ lloc?
Il·luminar la presa de decisions i aconsellar les accions que s’han de prendre, no dictar-les. D’altra banda, la Convenció no converteix un ciutadà corrent en expert: no n’hi hauria prou amb sis caps de setmana i cinc mesos de discussió. Però li permet informar-se i fer-se sobre la qüestió que es debat una idea suficient per escollir de forma lúcida. I he comprovat que alguns d’aquests 150 dediquen dia i nit a aprofundir en qüestions particularment tècniques. Acaben dominant la matèria sense ser-ne exactament experts. I això és molt positiu.

S’aplicarà aquest sistema a d’altres qüestions d’interès general que vagin sortint al debat públic?
És l’objectiu d’aquest experiment: institucionalitzar les convencions ciutadanes per completar la democràcia representativa a través de la democràcia deliberativa. A través d’una reforma constitucional la CESE es podria acabar convertint en una cambra de participació ciutadana que convoqués periòdicament convencions sobre altres matèries.

Continuo sense veure del tot clar quin és l’avantatge de la convenció ciutadana sobre el parlamentarisme clàssic.
Ho entenc com una forma de reformar les institucions abans que no siguin massa contestades i qui sap si substituïdes per formes polítiques més autoritàries, vista la debilitat d’aquestes mateixes institucions i la demanda creixent de participació.  

Percebo un cert pessimisme.
De fet, crec que no tenim elecció: les democràcies representatives hauran de transformar-se si no volen desaparèixer.