A l’ombra de Karen Blixen

Archie tenia una granja a l’Àfrica, però no el peu del turó de Ngong, sinó del poblet Kericho, a la vall del Rif. I una amiga ben peculiar que es deia Jumbo: una elefanteta africana. Som a mitjans anys 50, amb la remor de fons del terrorisme dels Mau Mau i dos o tres telenotícies abans de la independència de Kènia. Quan peta tot, la família d’Archie, que té cinc anys, torna a Londres i comença una nova vida: internat públic –és a dir, privat, ja saben que els britànics ho diuen quasi tot al revés: el de Winchester– i una carrera de pianista truncada que acaba convertint Archie en professor de música, que tampoc no està malament. I així passa mitja vida, per no dir-ne tres quarts, i quan li arriba la jubilació –posem que som al 2010– fa el pas, ho deixa tot enrere i compleix el somni dels últims 60 anys: tornar a l’Àfrica que no ha pogut oblidar mai i retrobar-hi Jumbo. Exactament, al paradís de la infància, que com saben i no ens cansarem mai de repetir és l’única pàtria possible d’un home decent.
Doncs aquest és l’improbable però prometedor punt de partida d’Archie, el nen que parlava amb els elefants, la novel·la amb què el terrassenc Lluís Prats (1966) es va endur l’última edició del premi Carlemany per al Foment de la lectura, dotat amb 8.500 euros i que convoquen el ministeri de Cultura i el Grup 62. Si en parlem ara i aquí és perquè ahir va tenir lloc l’entrega del premi i a partir d’avui la novel·la arriba a les llibreries. Archie sembla el que és, i ho adverteix el mateix autor: essencialment, la història d’una “bona persona” des d’una perspectiva, diu,  “amable, tendra i que toca la fibra sentimental, perquè quan et dirigeixes a un públic en formació, li has de proposar relats exemplars, amb ideals, que plantegin objectius que vagin més enllà de ser el més ric del cementiri”. No fem cap espòiler si revelem que Archie acaba trobant Jumbo, i que ho fa gràcies al santuari d’elefants que obre a Kènia. Un episodi inspirat en l’epopeia real del pianista britànic Paul Barton, que va marxar a Tailàndia per cuidar elefants grans i malalts amb sessions de musicoteràpia. Es veu que funciona, sosté com a mínim Prats, perquè als elefants els encanta el so del piano.
Resonen a Archie, ho hauran endevinat, els ecos de Karen Blixen i Memòries d’Àfrica. De fet, la baronessa té en la novel·la cert protagonisme a través d’un intercanvi epistolar en què comparteixen l’anomenat mal d’Àfrica, la irrefrenable nostàlgia que senten els que hi han viscut i que els assalta quan en flairen remotament l’olor, la llum i els colors.
Una novel·la, en fi, concebuda per al lector adolescent però amb vocació crossover, per a tots els públics, segons l’editora de Columna, Glòria Gasch, i que arriba de la mà d’un autor que potser pel nom no reconeixeran però que a banda d’una vintena de novel·les juvenils va firmar un best-seller com una casa de pagès, Hachiko, traduït a una quinzena d’idiomes, que ha venut milions d’exemplars a tot el món. Hachiko, sí: el quisso que s’enamorava de Richard Gere a El gos que espera. Comparteix amb Archie l’explosió sentimental, de sessió d’Estrenos TV un diumenge a la tarda, però a diferència de Hachiko, que s’inspira en una història rigorosament real, Archie és pura ficció.