L’‘speaker’ que mai no es va entrebancar

El nou número de la revista ‘Àgora’, que es presenta dilluns a la Llacuna, evoca la trajectòria de William Danjon, un dels locutors estrella dels anys daurats de Radio Andorra.

Va debutar als micròfons de Radio Andorra el 15 de juliol del 1955. Com a mínim, oficialment, perquè feia mesos que el director de l’època, Georges Dahlqvist, l’havia fitxat per substituir Henri de Camaret. I va continuar al peu del canó fins al 31 de maig del 1963. Vuit anys en què va desfilar per programes que avui formen part de la història de la radiodifusió –Pages immortelles, Le programme à la carte, Chez vous, Madame, Un sourire en chantant– i va compartir estudi –el del roc de les Anelletes, amb el gong, la xemeneia, el gran piano de cua i tota la pesca– amb les grans vedets dels anys daurats de l’estació, des de Lydia Linares i Carmen del Monte fins a Michel Brard, Jacques Lalanne i Gilles Marquet. De seguida es va convertir en una de les veus masculines més populars de la ràdio dels anys 50, diu Jean-Marc Printz, l’home que –amb el permís de Sylvain Athiel– coneix millor les bambolines de Radio Andorra. I tot, gràcies a una locució “impecable”. Tant, que es deia que va ser l’únic speaker de l’emissora que mai no es va entrebancar en antena. Ni una sola vegada. Si tenen un locutor a mà –mai no se sap–, demanin-li i veuran el que els diu.

Ho explica el mateix Printz en un dels articles –n’hi ha mitja dotzena més, que firmen Toni Ubach, Jordi Pasques i Carles Torralba, entre d’altres– que el pròxim número de la revista Àgora consagra a William Danjon (París, 1924 - Andorra la Vella, 2014), un dels personatges més singulars que van circular per l’Andorra de la segona meitat del segle XX. I això és molt dir si tenim en compte que va coincidir amb la generació dels Esteve Albert, Lluís Capdevila, Andreu Claret, Josep Fontbernat, Manuel Anglada, Ursula Keir i companyia.

Printz hi repassa, és clar, la biografia més o menys oficial del nostre home, que el 1963 canvia Radio Andorra pel Sindicat d’Iniciativa, des d’on serà un dels artífexs de la primera escapada andorrana del Tour, el del 1964, amb Anquetil, Dalida, el méchoui i la bruixa Belline; que el 1966 se’n va a París per fer-se càrrec de la Casa d’Andorra; que el 1975 torna al nostre racó de món per reincorporar-se a l’equip de Sud Radio; que el 1982 és repescat per Antoni Ubach, que el posa al capdavant de la Universitat d’Estiu, i que des del 1993 i fins pràcticament al seu traspàs no va fallar un dia –ni un de sol– a la seva taula del Diari d’Andorra. Però sobretot, Printz aporta una mica de llum a algunes de les facetes menys conegudes de Danjon. Sabut és que Jacques Trémoulet, el gran patró de Radio Andorra, i el director de l’època, Paul Servant, van considerar que el seu nom no tenia prou ganxo artístic i que per això se’l va canviar pel de Michel Avril –pel seu segon nom i pel mes en què va néixer: més aviat prosaic, és veritat–. Però no ho és tant que el seu primer destí laboral per aquí baix va ser Fhasa.

Havia arribat la tardor del 1953 per predicar, ja ho saben, la seva fe bahá’i. Amb l’exemple, perquè Danjon era massa elegant i massa intel·ligent per practicar el proselitisme. Havia estudiat periodisme a Copenhagen –tot i que ell era nascut a París, fill de pare francès i de mare nord-americana– i Radio Andorra li va oferir l’oportunitat d’estrenar-se si no com a periodista –perquè l’emissora era aleshores estrictament musical, sense una engruna d’informació– sí com a locutor. O speaker, com a ell li agradava dir-se.

Va conèixer naturalment Trémoulet –“Venia una vegada l’any i ens feia desfilar a tots pel despatx del director per a una trobada que era breu i cordial, però que intimidava una mica, i sobretot, no suportava que es produís un silenci en antena”, recordava anys enrere–, però mai, discret i elegant com era, no va donar crèdit als rumors que el posaven del costat dels col·laboracionistes. Printz també revela com el 1981, quan tanca Sud Radio, Danjon va fer les maletes i se’n va anar a les illes Fèroe amb la missió d’arrencar-hi la comunitat bahá’i, tal com havia fet a Andorra als anys 50. Hi va durar un any encara no.

Queden buits, és clar, que probablement no omplirem mai. Per exemple, com va passar els anys de la II Guerra Mundial –orgullós com se sentia que Dinamarca no entregués un sol dels seus jueus a l’ocupant nazi–. I la llàstima és que es negués fins a l’últim moment a escriure (o dictar) les seves memòries. Potser n’apareix un esbós al llegat que va deixar al Govern, i que inclou tant la biblioteca personal com la col·lecció d’art, sobretot escandinau, que havia reunit. Un fons avui repartit entre la Biblioteca Nacional i el magatzem de l’Avançadet, i que el ministeri s’havia compromès fa un any llarg a inventariar. Naturalment, no n’hem tornat a tenir notícies, com tampoc de la idea apuntada anys enrere per Sylvain Athiel –l’ideòleg del museu de Radio Andorra, avui postergat al calaix dels mals endreços– de posar el seu nom a una de les sales de l’edifici encampadà. En fi, que sort d’Àgora. La presentació, per cert, dilluns a La Llacuna (20.30 hores).

Montserrat Palau, en el seu centenari

El centenari de Montserrat Palau Martí (1916-2004) va passar l’any passat, que era quan tocava, pràcticament desapercebut, i sembla que els únics que en van prendre nota són els editors d’Àgora, que han tingut el detall de dedicar-li a la historiadora, etnòloga i ocasional novel·lista laurediana un raconet de la revista. Com és habitual, tot el protagonisme el reclama l’article que li consagra Sergi Mas, que la va conèixer tot just aterrat per aquí dalt, el 1958. Ella i el seu germà Ferran, tots dos fills de cal Tamarro. I entre els seus records, a banda que Palau va tenir de mestre de català ni més ni menys que Pompeu Fabra –potser quan era alumna de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, i abans de marxar a París a completar estudis i a exercir al Musée de l’Homme–, el més pintoresc correspon a la visita a la capella de Santa Filomena, patrona de les dones virtuoses, on la bona etnòloga, “agnòstica, conca i qui sap si púber”, va trobar en obrir el reliquiari de la santa... “un delicat cinturó de castedat”, en realitat un entramat de cintes de color rosa, diu Sergi Mas, “brodades amb lletres de fil d’argent: un reguitzell de jaculatòries i pregàries per blindar la virtut de la dona davant de les luxurioses temptacions del dimoni”.