Diari digital d'Andorra Bondia
L’escriptora escaldenca es va estrenar el 2009 amb ‘L’home de mirada clara’ i el 2018 va fer debutar el comissari Cerni Llop amb ‘Mort sota zero’: li van seguir ‘Scrap mortal’, ‘Olor de difunt’ i ara, ‘Vots de sang’.
L’escriptora escaldenca es va estrenar el 2009 amb ‘L’home de mirada clara’ i el 2018 va fer debutar el comissari Cerni Llop amb ‘Mort sota zero’: li van seguir ‘Scrap mortal’, ‘Olor de difunt’ i ara, ‘Vots de sang’.

Ludmila Lacueva, novel·lista: “Hauria de vendre 800 exemplars mensuals per poder-me acollir a l’Estatut”


Escrit per: 
A. L. / Foto: Facundo Santana

Sang i fetge a l’andorrana: dilluns arriba a les llibreries ‘Vots de sang’, la quarta entrega de les aventures del comissari Cerni Llop i l’exbatlle Climent Masoliver. La primera víctima és Roc Fuertes, cònsol d’Ordino amb arrels a Sornàs i maneres de cacic. N’hi seguiran tres més. La presentació, el 4 d’abril a l’Art Hotel.

Quarta entrega de la sèrie. S’ha quedat enganxada al comissari Llop. 
Sempre he sigut una gran lectora de novel·la negra, policial, de misteri, com li’n vulguis dir. Vaig llençar-m’hi amb Mort sota zero per fer un impàs després de L’home de mirada clara, que m’havia portat dotze anys de feina. Necessitava un projecte més lleuger, que no m’exigís tanta recerca. I després de quatre aventures he fet meus els personatges, són quasi com de la família. Tinc altres projectes històrics al cap, però no puc deixar el comissari Llop. Ja estic treballant en la pròxima.

I és a més rapidíssima: quatre novel·les en sis anys. 
Precisament perquè no hi ha pràcticament recerca. Tot és ficció, o gairebé. El més complex és tenir un inici que atrapi, l’assassinat amb què arrenca la trama, i un final coherent, que no grinyoli: el culpable. Quan ho tinc, es tracta de vestir el sant, que és una feina agradable i relativament ràpida, quan tens un cert ofici. I d’anar sembrant la trama de  certs elements històrics: el porta a porta, l’argolla, l’urna...

Ha patentat aquest toc Lacueva: per començar, un mort, víctima a més d’un assassinat més aviat escabrós.
Com a lectora m’agrada anar al gra, i és això el que intento fer com a escriptora. Al final, però, crec que el que faig és novel·la de personatges. Es tracta de saber qui era el mort, i per què l’han pelat. 

El mort epifànic de ‘Vots de sang’ és Roc Fuertes, candidat a les eleccions comunals d’Ordino, per concretar.
El cònsol sortint, que es presentava a la reelecció. El matí del dia dels comicis apareix mort a la plaça major, amb la infamant argolla al coll amb què històricament es lligava els delinqüents per a vergonya pública. 

Naturalment, el pobre Roc no s’inspira en cap polític que ens pugui venir al cap.
És totalment fictici. Un cacic a l’antiga, que es creu l’amo de la parròquia i que s’ha generat molts enemics al llarg de la seva carrera. No hi busqueu cap semblança amb cap polític en actiu o retirat. La novel·la continua amb un flaixbac a quinze dies abans, quan arrenca la campanya amb el porta a porta, que cada vegada es va perdent més però que a les parròquies altes encara té certa importància, perquè es pot guanyar o perdre per un vot.

Vostè no es conforma mai amb un sol assassinat. Quant morts més esquitxen la novel·la?
Quatre en total. Roc inclòs. M’he contingut perquè a Olor de difunt eren mitja dotzena. Depèn de la trama. El cas és que veiem com es va enrarint  l’ambient i com el pànic comença a estendre’s entre els veïns quan segueixen més morts violentes.

A ‘Olor de difunt’ posava el focus en l’especulació immobiliària. Aquí, en aquest gènere de cacic. Amb una intenció crítica?
No escric amb la idea de retratar el costat negre de la nostra societat, vull  dir, que el que em mou no és la voluntat de denúncia social, tot i que la trama passa en una Andorra real, perfectament recognoscible. El que m’interessen són els personatges, insisteixo.

La de cacic és una espècie en extinció. Per sort.
Sí, però continua tenint certa presència a les parròquies altes, comunitats més petites on les relacions són encara molt personals.

En certa manera, el cacic és un personatge molt nostrat, forma part de la nostra idiosincràsia, d’una certa andorranitat que vostè evoca a les novel·les.
Ho era, és cert, però cada vegada menys. Com el porta a porta.

Que és una tradició ben opaca perquè dona legítimament peu a especular si no s’estan canviant vots per favors.
A mi m’agrada. És una ocasió per parlar de tu a tu amb els candidats. Per mi pesa més aquesta part. 

Sornàs és l’epicentre de la trama (i dels assassinats). Per què?
La idea em va venir en una visita que hi vam girar amb Velles Cases. Sornàs conserva el sabor d’abans i hi viuen encara les famílies de sempre, és una comunitat petita on tothom es coneix, on pràcticament no hi ha secrets i que saben quan han de callar, especialment de cara als forasters.

Una imatge pelet siciliana. A veure si la declararan persona no grata.
És pura ficció, i he de dir que tots els veïns que hi concec són molt bona gent, res a veure amb la fauna que pul·lula per la novel·la. No crec que ningú s’hi pugui sentir identificat. M’he pres, això sí, la llicència de fer que els veïns del quart votin a Sornàs, i a l’urna històrica que s’hi conserva, tot i que sé que ho fan a Ordino. Però per a la trama m’interessava aquesta llicència. 

Troba  a faltar, aquesta Andorra tan... andorrana, i tan endogàmica, on els cognoms es repeteixen, i només canvia l’ordre?
Una mica, sí. Al final, aquesta dèria d’imitar tot el que ve de fora al final el que fa és diluir la nostra identitat, ens fa a tots iguals.

La veig pessimista. Sembla que senti Claude Benet.
Perdem la nostra identitat a marxes forçades. Entenc que no podem aturar-nos, però veig que cada vegada som més semblants als nostres veïns. I si acabes trobant el mateix aquí que a fora, perdràs motivacions per venir.

Coneixent-la, ningú la veuria capaç de cavil·lar assassinats tan truculents com els que perpetren els seus assassins.

No ets el primer que m’ho diu. No és el meu costat pervers ni fosc, però des de petita m’atrapaven les novel·les de misteri, és una forma de penetrar en l’ànima humana, que és capaç de fites extraordinàries i també de la màxima perversitat. I de vegades, per motius ben banals. Pensa que les meves primeres lectures van ser les aventures de Caroline Quin, a la Bibliothèque Vert, abans i tot que Agatha Christie, Daphne du Maurier i Wilkie Collins. Encara els conservo. M’atreu més aquesta intriga psicològica que no el thriller nòrdic. I és el que molt humilment intento fer.

Després de quatre casos, no toca ascendir-lo, el comissari Llop?
Deixa’l, que té molta feina, perquè els assassinats a què s’ha d’enfrontar deixen més dubtes que certeses. Li he posat molt difícil i hi ha certes implicacions personals que ho compliquen tot. I no t’he parlat del pare del Roc, que és el cacic per antonomàsia.

Doncs ja ho pot fer.
Juanito Fuertes, un immigrant que es va casar amb l’hereva. És un individu barroer, prepotent, que ha fet fortuna amb el contraban i amb negocis il·lícits i que suscita por i odi a parts iguals. Vaja, que hi ha molta gent que se la té jurada. I que el fill és clavat al pare. Una  peça que cada vegada suporta menys estar a l’ombra paterna. I en contraposició a les dues figures masculines, la Teresa, esposa d’un i mare de l’altre.

La Teresa de cal...?
No li he posat nom, a la casa. Ella és tot el contrari: respectada, admirada, humana, l’únic pecat de la qual és haver-se casat amb aquest energumen i haver-ne criat un altre. I atenció, la Teresa és cosina germana del Climent Masoliver, a qui ell considera una germana i que té per tant estrets vincles amb Sornàs. Per ell no és un cas més.

I Maria Sastre, la forense?
Pobreta... Ella vivia a Escaldes, però estava tipa de topar-s’hi el Cerni... i la seva companya. Així que emigra... a Sornàs, i s’hi troba aquest microcosmos que desconfia de forma instintiva del foraster. L’aniran acceptant a poc a poc... excepte el Roc, de qui un dia la Maria es lamenta perquè, diu, l’han fet sentir estrangera al seu país.

Un clàssic. Passa, encara?
Passava.

Dibuixa una Andorra més negra i perillosa del que és en realitat. Com més èxit tenen les seves novel·les, pitjor per a la reputació de país.
El que jo faig és ficció, i el lector ho sap perfectament. Però m’agrada aprofitar per posar-hi pinzellades de la nostra idiosincràsia. I t’he de dir que al lector català, que es pensa que Andorra són botigues i esquí, li agrada aquest costat més autèntic, i el gènere negre és una bona porta d’entrada. 
 
El boom literari: cada vegada hi ha més autors, més editorials i més novetats. És casualitat?
La gent ha perdut la por a publicar. Quan parles amb uns i altres, molts et diuen que ja fa anys que escriuen i que ho tenien al calaix... I si tens la sort de tenir lectors, t’animes a repetir.

Es publica massa?
Diria que hem arribat a un punt que hi ha més novetats que no lectors. Però escolta, tothom és lliure d’escriure i de publicar, si pot. Si serà una trajectòria més o menys llarga o reconeguda? Ho diran els anys.

Ara que tenim Estatut de l’artista, es veu dedicant-se només a escriure i vivint de la literatura?
Què més voldria!? Suposo que com qualsevol escriptor. Tinc molts projectes i em falta el temps per fer-los. L’art és llarg i la vida és curta. I això que soc molt disciplinada, escric cada dia de 6 a 8, dies laborables i caps de setmana. No faig vacances! Però viure dels drets d’autor... Això són figues d’un altre paner.

Quants exemplars hauria de vendre per ingressar 1.400 euros mensuals, l’equivalent al salari mínim i el llindar de l’Estatut per considerar un artista professional?
Hauria de ser un best-seller. I òbviament no hi arribo. Ni remotament. No em queixo, atenció. Estic satisfeta. Però n’hauria de vendre entre 700 i 800 mensuals. Són xifres inimaginables. Qui hi arriba? Només el 2% dels escriptors pot viure dels drets d’autor. Així que per a l’altre 98% tenir una feina normal és indispensable. 

Ha passat ‘Vots de sang’ pel sedàs policial?
Han llegit l’esborrany l’excomissari Benjamí Rascagneres i Rafa Quintana, el nostre CSI. Més que resoldre el cas, el que els demano és que detectin incongruències, inversemblances.

Hi despunta un personatge nou: la investigadora Mireia Baldi...
Va debutar a Olor de difunt, ha guanyat pes i en el futur en tindrà encara més.

No hi ha història romàntica a la vista, oi? Perquè el Cerni és un home com cal i té xicota.
El Cerni és jove, té 30 anys i molta carrera al davant.

De quin actor li posa la cara?
Pierce Brosnan de jove.  

Quantes novel·les més li augura a la sèrie?
Quan vaig escriure Morts sota zero no pensava que tindria continuïtat. Ja vaig per la quarta i tinc la següent al cap. Així que li queda corda per a estona.

Ludmila Lacueva

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte