Diari digital d'Andorra Bondia
L'escriptora, que acaba de ser premiada al certamen valencià.
L'escriptora, que acaba de ser premiada al certamen valencià.

Ludmilla Lacueva: “No em satisfaria gens guanyar un premi per una qüestió de quotes”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Ramon Lacueva Llop

La cita era dissabte al vespre al Centre del Carme Cultura Contemporània de València. A la platea, patums com Dolores Redondo i John Connelly, i a l’escenari... a l’escenari l’autora escaldenca, que hi va pujar a recollir el premi València Negra a la millor novel·la en català de gènere de l’any: ‘Olor de difunt’, publicada al novembre i tercera entrega de les aventures del comissari Llop. L’any que ve, la quarta.

Estava avisada, que guanyaria?
En absolut. Va ser una sorpresa total. La tarda de dissabte havíem estat els cinc finalistes de promoció i ningú no en sabia res. Només m’ho vaig començar a olorar un quart d’hora abans de la cerimònia, quan un dels membres de l’organització em va advertir que, sobretot, no marxés.

La gràcia del VLCNegra és que el premi es decideix en votació popular. Veig que té molts amics, vostè.
Tots els finalistes ens hem mobilitzat per recollir vots, és normal. Però cal dir que prèviament al vot popular un jurat escull els finalistes. Amb això vull dir que hi ha un filtre previ on el que es busca és certa qualitat i certa trajectòria. És especialment satisfactori guanyar en una plaça com València, on fins avui era una autora pràcticament desconeguda... tot i que el meu avi era valencià! 

Rubio triomfa amb ‘Morts, qui us ha mort?’, Villaró s’endú el Premis 42 amb ‘La companyia nòrdica’ i ara això seu. La literatura andorrana navega a tota vela.
És cert que molts de nosaltres tendim al negre, però cadascú amb un registre diferent. L’Iñaki tira cap a la crònica, l’Albert, cap al fantàstic, i jo mateixa, cap al policíac estil Agatha Christie. El que més em satisfà és que els nostres autors, que ens havíem mogut tradicionalment en un mercat sobretot domèstic, comencem a moure’ns pel mercat del llibre en català sense complexos ni manies. 

Què creu que li han vist a ‘Olor de difunt’?
El que em diuen molts lectors que acostumen a venir de turisme és que gràcies a aquestes novel·les estan descobrint una altra Andorra que ni pensaven que podia existir.

Home, hi ha molts més crims a l’Andorra del comissari Llop i del Vidu Boix que no a la real.
És cert que la seguretat ciutadana és afortunadament un dels nostres fets diferencials, però les muntanyes i el paisatge es presten al crim. I sobretot, els assassinats són, en el meu cas, una excusa per recuperar una Andorra no tan llunyana, perquè parlo de mitjans anys 50, perquè ja ens és absolutament aliena.

No la veig tornant a cultivar la monografia històrica dels inicis.
Totes les meves novel·les, des de L’home de mirada clara, tenen una molt sòlida base documental, però és veritat que un premi com aquest és un al·licient, un copet a l’esquena que t’anima a reincidir. I sí, ja tinc la quarta entrega en marxa. Abans que m’ho demanis, l’únic que te’n puc dir és que gira al voltant d’una tradició molt nostra i molt pirinenca que s’està perdent. I no me’n trauràs ni una paraula més.

Ni que sigui la data.
La idea és publicar-la l’any que ve. Dependrà de com avanci. Tinc molt avançada l’escaleta, l’esquema, perquè soc d’aquestes escriptores que necessito tenir-ho tot lligat, que cada peça encaixi i que res no grinyoli. Això és el difícil. Després, posar-me a escriure és relativament senzill.

Resoldran el comissari Llop i la forense Sastre la tensió sexual acumulada?
Ja ho veurem. Però de tensions n’hi haurà moltes, no només aquesta.

Les dues primeres aventures del comissari Llop les va publicar a Apostroph. Amb ‘Olor de difunt’ ha saltat a ‘Llibres del Delicte’. Hi ha tingut a veure, en l’èxit de la novel·la?
Feia temps que els meus camins s’anaven creuant amb els de l’editor Marc Moreno i per fi va sorgir la possibilitat de treballar junts. Van apostar per mi, em van fer confiança, han treballat bé la distribució, i una part del premi és un reconeixement a la seva bona feina.

Sembla que el bon Cerni ha caigut en gràcia.
El lector s’hi identifica, sí, potser perquè és un policia que connecta amb la sensibilitat d’avui: és rigorós, capaç d’empatitzar, té un costat humà. Però la sorpresa, i per a mi també una alegria, és l’exbatlle Masoliver, home d’una peça, més aviat orc, eminentment pirinenc i amb un punt masclista, que encarna l’Andorra d’abans. Tot i així, es fa estimar, tot plegat és només façana.

Que el primer cadàver d’‘Olor de difunt’ sigui un immobiliari, és la seva personal venjança (literària) per la situació del mercat de lloguer?
És una forma de cridar l’atenció, de dir, ep, potser ja n’hi ha prou de malbaratar el paisatge. Però insisteixo que el que més m’interessa és compartir amb el lector un viatge cap al passat, cap a l’Andorra aquella de les cases pairals que avui només recorden padrins com el Climent. I parlar de la cobdícia, que és en la meva opinió el motor de tot plegat, i que ho ha sigut sempre.

Les guanyadores de les tres modalitats del VLCNegra són dones. Les senyores maten millor? O és que toca premiar autores?
Casualitat. El que està clar és que a les senyores també ens agrada matar. Ara seriosament, en vam estar parlant amb l’organització i em va quedar claríssim que busquen la qualitat, que els és indiferent que el guanyador sigui home o dona. No hi ha hagut cap càlcul de màrqueting. No els agraden les quotes, i a mi tampoc.

Atenció, terreny perillós.
El que a mi em sembla és que en tots els àmbits, no només en la literatura, ha de prevaldre la professionalitat, el rigor i la qualitat per sobre de qualsevol altra consideració. No em satisfaria gens que em donessin un premi per una qüestió de quotes.

 

Ludmilla
Lacueva
premi
quotes

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte