Diari digital d'Andorra Bondia
Luis Manuel Gonzálvez, Déus d'Egipte, Museu del Tabac, Museu Egipci, Tuntankamon, mòmies
Luis Manuel Gonzálvez, Déus d'Egipte, Museu del Tabac, Museu Egipci, Tuntankamon, mòmies

Luis Manuel Gonzálvez, comissari de l’exposició ‘Déus d’Egipte’: “Amb els escàners d’avui, desembenar una mòmia seria un risc innecessari”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Lluís Casabella

Li he de dir que estem una mica decebuts perquè no han portat una mòmia de debò.

Pensa que a l’Egipci només en tenim una, de mòmia humana. Li diem la Dama de Kemet.

Que interessant. ¿I de quina època és?

Era una noia jove que va morir cap als 16 o 17 anys, que devia fer 1,60 metres d’alçada i que devia viure cap al segle II de la nostra era. Va ingressar al Museu el 1998, l’hem escanejat en dues ocasions i fins i tot n’hem reconstruït el rostre.

¿Per què no la desembo­liquen?

Els escàners actuals permeten talls d’una dècima de mil·límetre, pots reconstruir el cos en 3D, i fins i tot aporten dades de l’interior de la mòmia. Els més avançats són capaços de determinar el color d’un amulet de vidre que porti el difunt al coll. ¿Per què arriscar-se a danyar la mòmia? És temerari, per no dir absurd.

¿Tan difícil és, posseir una mòmia humana?

Quasi impossible. L’única opció és que una col·lecció privada decideixi vendre, com va ser el nostre cas. D’Egipte ja no en surt res. Legalment, és clar.

La mòmia de falcó que han portat a Sant Julià, ¿l’hem de considerar un premi de consolació?

És una peça interessant que il·lustra el tema de l’exposició, Déus d’Egipte: les mòmies d’animals sagrats funcionaven com a suport físic de l’esperit dels déus.

¿Per què ens fascinen tant, les mòmies?

A l’edat mitjana creien que la pols de mòmia triturada ho curava tot, o gairebé. Els romans ja coneixien les propietats de la mumia, que no era altra cosa que el betum, la mateixa substància que els egipcis utilitzaven per omplir les cavitats corporals en el procés de la momificació i que donava al cos un característic to fosc. D’aquí que els àrabs li donessin el nom de mòmia.

Les estatuetes funeràries que s’exposen a Sant Julià, ¿qui se les podia permetre?

Els amulets eren a l'abast de qualsevol persona; altres peces, com la base del taüt amb el retrat de la deessa Nut, requerien un cert nivell social. Però passa exactament igual en una funerària actual, on hi ha oferta per a totes les butxaques. A les funeràries de l’Antic Egipte, el mateix.

Perdoni que insisteixi: ¿qui es podia permetre el luxe de momificar els seus morts?

Ja Heròdot, que va visitar Egipte al segle V abans de Crist, parlava dels tipus de momificació segons el –diguem-ne– nivell adquisitiu del difunt: la més elaborada s’allargava tres mesos; per a la més humil, un bany de sal per dessecar el cos, n’hi havia prou amb dos dies.

¿Tot difunt era susceptible de ser momificat?

Aquest procediment més humil, més que momificació era un tractament molt superficial que naturalment no evitava la putrefacció. De totes formes, tot això evoluciona al llarg dels 3.000 anys d’història d’Egipte: al principi només hi tenien dret els faraons i la família reial. A poc a poc es va anar estenent a totes les capes de la societat. I qui no s’ho podia pagar, doncs manava de ser enterrat amb un amulet i esperava que amb això n’hi hagués prou per accedir al més enllà.

El sarcòfag a què pertanyia la tapa que tenim al Museu del Tabac, ¿tenia mòmia?

Sí, però no es va trobar. Sovint els sarcòfags són com nines russes: aquesta tapa era el taüt exterior, i a dintre n’hi devia haver dos més. Com més, millor, signe d’estatus més elevat: el sarcòfag de pedra de Tutankamon contenia a l’interior tres sarcòfags més, l’últim dels quals, el que conservava el cos, de làmina d’or amb pedra semipreciosa.

Ja que parla de Tutankamon: ¿com està, això de les cambres secretes que s’han trobat a la tomba?

Podria ser que darrere les parets hi hagués alguna cavitat, però no han mostrat els registres de radar que en constituirien la prova irrefutable.

Vostè, ¿què creu?

Tant de bo hi aparegués una cambra, que per força hauria de ser una tomba. Potser vinculada a la de Tutankamon, tot i que també podria ser la cambra d’una altra tomba que no hi tingui res a veure i que per pura casualitat s’excavés al costat de la del faraó.

¿I la daga que duia Tutankamon, i que resulta que està fabricada amb ferro procedent d’un meteorit?

Els egipcis aprofitaven els materials que tenien a l’abast, ja fossin d’origen meteòric, tel·lúric o volcànic. D’altra banda, aquesta daga podria procedir d’un obsequi d’un monarca oriental a l’avi de Tutankamon, Amenofis III.

Vaja, que no avala les teories estrambòtiques que vinculen l’Egipte faraònic amb civilitzacions extraterrestres.

Hi ha personatges que ho aprofitaran per elucubrar: ¿com va arribar a Egipte, aquest meteorit? ¿Va caure o el va portar una nau espacial? Sempre responc el mateix: tant de bo fos això últim, perquè els arqueòlegs tindríem al davant una feina monumental.

¿Mereix, Tutankamon, la fama i el lloc preeminent que ocupa en el món de l’egiptologia i de l’arqueologia en general?

I tant. Val que va morir jove i que només va regnar nou anys i no va ser un gran conqueridor. Però va ser importantíssim des del punt de vista religiós i polític, perquè va posar fi a la revolució monoteista del període d’Amarna, cap al 1400 abans de Crist, retornant al culte d’Amon, el déu ancestral d’Egipte. Tot això justifica la magnificència amb què el van enterrar. Així que sí, s’ho mereix.

Luis Manuel Gonzálvez
Déus d'Egipte
Museu del Tabac
Museu Egipci
Tuntankamon
mòmies

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte