Diari digital d'Andorra Bondia
Josep Pérez, amb el Fargo que va conduir a mitjan anys 60 i que defineix com un vehicle “fiable i maniobrable”.
Josep Pérez, amb el Fargo que va conduir a mitjan anys 60 i que defineix com un vehicle “fiable i maniobrable”.
Josep Pérez, amb el Fargo que va conduir a mitjan anys 60 i que defineix com un vehicle “fiable i maniobrable”.
Josep Pérez, amb el Fargo que va conduir a mitjan anys 60 i que defineix com un vehicle “fiable i maniobrable”.
Amb Xavi Quílez, que en coordina la restauració.
Amb Xavi Quílez, que en coordina la restauració.

L’últim del Fargo


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Màximus / Claude Benet

Visitem amb Josep Pérez, el xofer que el va ‘jubilar’, el taller on es restaura l’històric autobús: el va conduir als anys 60.

Diu que aquell dissabte estava mirant el telenotícies, i que es va quedar de pedra quan el va veure. Li vaig dir a la dona: “Goita, el Fargo!” Això era el desembre de l’any passat, quan Velles Cases va rescatar l’històric autobús del solar de Fontaneda on es podria des de mitjans anys 70. I la sorpresa era en aquest cas especialment legítima perquè Josep Pérez (1939) es va estrenar com a xofer precisament amb el Fargo. Era el 1964, i acabava d’ingressar a la plantilla de la Hispano-Andorrana com a planxista. S’hi va quedar fins al 1980. Però abans no era com ara, diu, “em van enviar a Perpinyà a treure’m el carnet especial, i quan acabava la jornada ordinària, agafava el Fargo i cap amunt”.

Cap amunt vol dir cap a Soldeu i Grau Roig, on en aquella època s’estaven construint els primers hotels. Pérez hi portava els treballadors: “Els tallers i les cotxeres estaven on avui hi ha la Llacuna. Sortíem a les 5 de la matinada. En altres ocasions em demanaven de reforçar la línia d’Hospitalet: hi havia tants turistes que hi havíem d’enviar cinc, de vegades sis autobusos. I més rarament em tocava anar fins a Acs”. El full de servei es completava amb les excursions turístiques a Incles i el Coll de la Botella.

Pérez va heretar el Fargo de Miquel Flotats, que hi feia la línia d’Ordino. L’aventura de conduir-lo no es va allargar més que unes poques temporades, fins que l’autobús va ser adquirit per Josep Martínez amb la intenció d’explotar l’aleshores suculent negoci de l’excursionisme motoritzat. Es veu que no va poder ser, i que el Fargo es va retirar immediatament del servei públic. Però a Martínez, que en va ser l’últim propietari, li devem que aquesta relíquia fabricada al Canadà, carrossada a París, adquirida el setembre del 1948 per Casimir Arajol i per Robert Cassany, i matriculada amb la placa 402a, hagi arribat fins a nosaltres: ell va ser, recordin, qui a finals dels anys 70 la va aparcar al solar de Fontaneda en lloc d’enviar-la al desguàs.

Però estàvem parlant de Josep Pérez, que ahir a la tarda va visitar el Fargo, vell company de fatigues, al taller de la Comella que se n’encarrega de la restauració, és la tercera ocasió que s’hi acosta. La primera, diu, va ser un cop emocional, “perquè aquest va ser el primer autobús que vaig conduir, i hi vaig passar moltes i molt bones estones”. En recorda per exemple l’ocasió que el fre de mà se li va encendre. I baixant per Racons: més inoportú, impossible. Però insisteix que era un vehicle fiable i, per a l’època, maniobrable: “La direcció assistida era ciència-ficció, els revolts del port no eren ni remotament com els d’avui i havies de conduir a força de braços, però comparat amb els altres autobusos, especialment els Sauber, el Fargo era la glòria.” Ell mateix va tunejar-lo –era planxista, així qualsevol– i li va fabricar un para-xocs davanter especialment robust que ha sobreviscut fins avui: l’original, diu, era de nyigui-nyogui, “a l’hivern, cada viatge a l’Hospitalet tornàvem amb el para-xocs doblegat.” El que li va fer, a mida, és a prova de congestes i a prova d’Envalira.

El calaix del contraban

En recorda també el fred siberià que es passava a la cabina, que va ser ell qui li va donar la mà de pintura que encara s’hi intueix –el blanc i blau corporatiu de la Hispano– i la capa de quitrà amb què va reforçar l’interior de la xapa per fer-la més resistent: encara hi és. Pérez s’emociona, i això que el que es va trobar ahir és pràcticament l’esquelet. El planxista ja n’ha retirat tots els elements de fusta i els vidres, i ara només falta que li extreguin el motor i passar a la fase següent, que és el sorrejat que n’ha d’arrencar la capa d’òxid que s’hi ha acumulat i deixar el xassís net com una patena. Després serà qüestió d’omplir els forats –la planxa sembla un colador– amb retalls fets a mida, i de pintar-lo amb el blau original.

Dit així sembla fàcil, però el procés s’allargarà ben bé un any i es cruspirà un pessic que Velles Cases xifra entre 50.000 i 60.000 euros que se sufragaran amb micromecenatge i el patrocini d’Ski Andorra, els comuns i fins i tot el Govern, si prospera la subvenció a la restauració de béns mobles cursada per l’entitat que presideix Claude Benet. Pérez, en fi, mirava i remirava ahir el Fargo com qui veu visions. I el tocava amb mà experta: tot està com ho va deixar ara fa més de mig segle. Fins i tot el calaix semiocult sota els esglaons de la porta que –sembla– s’havia utilitzat en ocasions per fer el contraban: “Però era en l’època anterior a la meva”. Que consti. Somia el dia que pugui tornar a posar-se al volant del vell Fargo, i Benet diu: “Josep, estigui segur que aquest dia arribarà”. Nosaltres hi serem per explicar-ho. Perquè el Fargo no és una muntanya de ferralla. El Fargo té vida i també parla. Només cal parar l’oïda i escoltar-lo.

Andorra
Patrimoni
Velles Casses
Fargo
Quílez
Claude Benet
Josep Pérez
Josep Martínez
Sauber

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte