L’últim vol de Francesc Betriu

Vicente Montejano es va passar 14 anys al Gulag rus en acabar la guerra civil espanyola. La seva història és la del darrer supervivent d’una dotzena de joves pilots republicans que van quedar atrapats a la URSS pel fi de la contesa mentre participaven en un curs de formació. Montejano és, doncs El último aviador, el personatge a través del qual el festival Picurt i cinemes Guiu reten homenatge a Francesc Betriu, el cineasta d’Organyà traspassat el passat mes d’octubre. El documental, pendent encara de l’estrena comercial -només s’hi va fer una emissió a la televisió autonòmica valenciana- es projecta avui al cinema de La Seu d’Urgell, en el marc del Cicle de Memòria Històrica. Cinema, Literatura i Paraula.  A les set de la tarda i, en acabar, col·loqui, amb el crític de cinema Joan Ferrer; Nieves López, de la Filmoteca de València, i l’historiador Pau Chica.

Betriu, fill d’Organyà però molt vinculat amb la Seu, recorda Montserrat Guiu, mereixia aquest homenatge (com a mínim) d’un festival per al qual sempre va estar disponible i del qual, s’ha de recordar, ja va rebre el guardó que també mereixia. Però l’ocasió la pinten calba i el cicle de cinema i memòria n’era la perfecta per portar a la gran pantalla el documental que va deixar darrere seu sense estrena comercial. Què més oportú i significatiu que aquesta mirada sobre el suport que Rússia va oferir a la República que es batia contra els autors del cop d’Estat i que aquesta mirada porti la signatura d’un fill del Pirineu?

De Betriu recorda Guiu -els va lligar una llarga relació i una col·laboració continuada- que es va decantar pel cinema després d’haver estudiat Ciències Polítiques i Sociologia. Però en aquells anys de fèrria censura franquista es va llançar a fer aquell cinema que havia d’amagar la denúncia social sota una críptica capa d’humor planer i costumbrista. Un estil que, assenyala l’empresària i alma mater del Picurt, es pot considerar precursor del d’autors actuals tan reconeguts com Pedro Almodóvar. Si més no, el manxec i tants d’altres han begut clarament de cintes com Furia española.

Betriu també va practicar amb mestria l’adaptació a la gran pantalla d’obres literàries, i per a la posteritat deixa peces com La plaça del Diamant i Réquiem por la muerte de un campesino español. Dos exemples, també, de com la mirada crítica al règim s’infiltrava en el seu treball. Després, la seva trajectòria es va endinsar pels viaranys del cinema documental, amb obres com La Mónica del Raval. Tot això, i més, el converteixen en “l’únic pirinenc amb una obra cinematogràfica important fins al moment”, recorda Guiu i, per tant, en un referent per al jovent.