L’Univers en una paella

El brasiler Ilcio Arvello exposa a l’antiga cuina de FEDA, a Engolasters, una instal·lació cinètica que reflexiona sobre el significat de l’existència.

Què hi hem vingut a fer, aquí? Quin és exactament el nostre lloc a l’Univers? Té sentit tot això? Quina importància té la nostra existència, un humil gra d’arena perdut en una platja immensa? Com podem superar la temptació nihilista que emergeix de la consciència de la nostra insignificança? Hi cap, la transcendència?

És probable que el lector s’hagi plantejat aquestes qüestions en alguna ocasió. Potser en una altra vida, quan sortíem de l’adolescència, època idònia per a les tempestes emocionals i per a les experiències de rara intensitat. Doncs bé, aquestes són les reflexions que pretén suscitar Ilcio Arvellos Lopes (Rio de Janeiro, 1961) a Una galàxia per a Andorra, la instal·lació cinètica que exposa a l’antiga cuina de FEDA a Engolasters. Una obra singular fins i tot en el context de la biennal de L’Andart, on es pot veure de tot. Per l’austeritat estructural i per l’ambició conceptual.

Mirin: la cosa és tan senzilla com una paella metàl·lica d’un metre de diàmetre que Arvellos ha omplert d’aigua. Hi afegeix un raig de sabó, hi connecta un motor amb unes petites mànegues per generar moviment i que l’escuma dibuixi formes aleatòries, i la llum d’un led aplicada sobre la superfície genera un reflex que es projecta sobre una pantalla. Res més. Més simple, impossible. El resultat, en canvi, destil·la una màgia especial que confirma les altes pretensions d’Ilcio. Tal altes, que podrien haver passat per pura xerrameca. I no: “Confinats en els límits d’un refugi de muntanya tendim naturalment a meditar sobre la nostra existència, a repensar el sentit de la nostra presència al món. És una oportunitat per abandonar l’esfera individualista, amb les nostres necessitats i desitjos, i canviar-la per un altre joc de valors, més pròxim a l’espiritual, el col·lectiu, l’universal”. Com pretén aconseguir-ho, Ilcio, a Una galàxia per a Andorra? Amb la contemplació del moviment circular que genera el giny i que es projecta sobre la pantalla, que evoca –ve a dir– el moviment d’una galàxia i també la grandiositat inabastable de l’Univers.

Val a dir que Una galàxia per a Andorra és una instal·lació a quatre mans, les altres dues són les de l’arquitecte Joao Wesley de Souza, professor de Teoria de l’art a Universidad Federal del Espírito Santo de Vitória (Brasil), i que aquesta no és la primera vegada d’Ilcio a Andorra. Fa un lustre va desfilar per Caldea amb Aigües de tardor, una sèrie de fotografia amb llum incorporada que no va passar desapercebuda per als col·leccionistes del país. La instal·lació de la biennal, en fi, reclama temps, silenci i una especial disposició de l’esperit. Si tenen tot això, i no direm que sigui fàcil, pugin a Engolasters i gastin una part del matí a la cuina de FEDA. No se’n penediran.

Allau de visitants a la biennal, que superarà l’edició anterior

Un miler de visitants diaris per l’entrada a la biennal del camp del Serrat, entre 500 i 600 pel camí de les Pardines, i una quantitat similar per l’espai Xirro, a l’altre costat de la caseta del guarda d’Engolasters. Aquestes són les xifres que mou la Biennal en aquest agost excepcional, en la línia amb el que passa a la resta del país i amb plena consciència, diu el comissari, Pere Moles, que l’atractiu principal d’Engolasters és el llac i l’entorn natural, i que el mig centenar d’obres de la biennal són un complement. Però les xifres són les que són i permeten augurar un balanç final superior al de l’última edició, quan hi van desfilar oficialment 163.000 visitants. Era l’estiu del 2019, recordin,  el primer que L’Andart colonitzava Engolasters i l’últim abans de la pandèmia. Allargar l’itinerari fins a Encamp per les Pardines s’ha demostrat un encert total, diu Moles, i més que la rotunditat de les xifres, el que valora el comissari és que l’èxit de públic s’ha concretat en una edició marcada per l’austeritat pressuspostària i sense una obra diguem-ne mediàtica com en edicions anteriors van ser la tartera del Carroi i Saypé. “Ni tan sols vam trobar els diners per pintar el dic”, adverteix. “Però hem aixecat iniciatives interessants i originals com l’espai Xirro, que han tingut molt bona acceptació. És cap aquí cap on hem d’anar”. Ho diu confiat també en la repercussió mediàtica d’aquesta edició, amb aparició estel·lar al número de juliol de l’edició espanyola de National Geographic. I és aquí quan cal recordar que va anar d’un pèl que aquesta edició es quedés al calaix. El novembre passat Moles la donava gairebé per desnonada. I mirin ara.