Madretomasa fa l’indie

El quartet publica elapè, ‘Father’, el primer des de la incorporació d’Albert Duat, i es decanta cap a un pop rock “alternatiu”, diuen.

Ho havien augurat al gener, quan van celebrar el desè aniversari a l’Auditori: tenen LP nou al forn, i sortiria, si les coses no es torcen, després de l’estiu. Òbviament, s’han torçat una mica, i no només per a la banda, així que la notícia grossa és que Father, que així es diu la criatura, arriba amb només mig any de retard. De fet, la pandèmia els ha fet una última jugada i la presentació, que havia de tenir lloc a La Fada el cap de setmana que ve i en sessió doble, s’ha suspès sine die. Se’l podran descarregar a Spotify o adquirir-ne el vinil, el petit luxe vintage que s’han regalat, però el directe es farà esperar unes setmanes més.

D’acord, però, què és Father? Exactament una creu de terme: fins aquí va arribar la primera vida de Madretomasa, deu anys que van donar per a un LP, 8 tracks (2015) i dos EPs, Deep Jobs (2010) i Blackstone (2014). La reencarnació de la banda va començar farà dos anys amb la incorporació d’Albert Duat al baix. No és que fins aleshores practiquessin un rock passat de voltes, però la nova etapa que arrenca amb Father es decanta cap a un rock més indie, quasi un pop alternatiu. I no ho diu un servidor, sinó Oriol Vilella, un dels tres supervivents del primer Madretomasa, junt amb Fano Pallarès i Jose Adánez: “Potser sí que ens hem estovat, però al final, els donis la forma que els donis, no deixen de ser cançons i el que no hem fet és anar a buscar la comercialitat. Probablement, ni en sabríem ni ens sortiria.”

Father, en fi, són deu temes, deu. Ni un més. I en vinil, ja ho han vist, perquè no hi haurà CD. Això ha passat a la història. Alguns els resultaran familiars als més lleials seguidors, posem que All That Glitters i The World is Falling Down, aquesta última convertida en el primer senzill i que ja poden escoltar a l’Spotify. Naturalment, també n’hi ha de noves de trinca, The Weight of a Lie i She Goes Down, amb un puntet folk i un aire vintage. El resultat, diu Vilella, podria recordar si no sonés a sacrilegi les bandes britàniques dels 60 i 70. I posats a somiar, fem-ho a l’engròs i citem The Who. Au. 
La pregunta evident és que hi fa en una banda de pop rock canònic que canta a més en anglès Vilella, Hysteriofunk convicte i confés. I la resposta també ho és: “La veritat és que a casa, quan estic sol, el que escolto s’acosta més al que fem amb Madretomasa que al rock progressiu, que em costa més de digerir que quan tenia 20 anys. Hysteriofunk és un projecte molt peculiar, que frega l’experimentació. I Madretomasa em dona l’oportunitat de completar una faceta que com a músic i també simplement com a melòman també m’interessa molt”. 

Si ho volen comprovar, ja ho saben: a partir del 19 de febrer. Madretomasa, per cert, no ha sigut l’única víctima musical de la Covid de la setmana. També s’ha hagut de suspendre la final del concurs de música d’autor de La Fada, que hauria d’haver tingut lloc dissabte i diumenge. De moment, no hi ha data. Però final, n’hi haurà. Paraula de Toni Fernández.