Manel Gibert, poeta: “El haiku vol dir el màxim amb el mínim de paraules; tendeix al silenci”

Feia set anys de 'Blaus a la deriva': n’hem vist de més ràpids.

No m’interessa la velocitat; el que m’interessa és estar absolutament convençut del resultat. I no n’he estat fins ara. Algun d’aquests haikus té deu anys. I n’hi ha que els vaig escriure fa tres mesos, amb les galerades com qui diu a la impremta.

Els cuina a foc lent, doncs.

És que una cosa és el moment que tens la diguem-ne revelació; una altra, el moment en què et poses a intentar plasmar-la en paraules; i per acabar, aquell en què dius exactament el que volies dir, ni més ni menys. No és ben bé el mateix.

Hi ha qui s’ha entestat a pesar l’ànima; quant pesa, un haiku?

Per mi, moltíssim. Són moments que he viscut amb una rara intensitat, amb una emoció que he intentat transmetre al lector. Espero que a ell també li pesin, i que s’allarguin molt més enllà dels deu minuts en què es pot llegir A l’ombra del solstici.

Ens parla d’emocions, no de sentiments, diu. Fila molt prim, vostè.

No tant. Les emocions són per definició breus, fugisseres; al contrari que els sentiments, que són de llarga durada. Però les emocions també ajuden a dotar de sentit la nostra vida. I el paisatge ens proporciona moments per a tot: per riure, per plorar, per experimentar la plenitud i la comunió amb naturalesa...

Li ha quedat una cosa molt contemplativa, molt abstracta. Massa i tot, potser?

Sempre és molt difícil de fer arribar al lector aquesta emoció. I això que hi ha un esforç de concreció, per fer-les veure i fer-les sentir al lector, aquestes emocions. És cert en el haiku l’autor es posa de perfil, que no se’l vegi. Es tracta de recrear un moment de transcendència, una atmosfera especial. Si no el transmeto, és que he fracassat.

De què parlem, quan parlem d’un haiku?

D'una estrofa brevíssima, disset síl·labes, amb una presència mínima del jo i amb la naturalesa com a protagonista absoluta, fins al punt que l’ideal seria el silenci, ser tots dos allà, autor i lector, i que l’autor es limités a assenyalar. El haiku pretén dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. Tendeix al silenci, però també a l’expansió. Si la poesia, com deia Octavio Paz, és un objecte inacabat i inacabable, el haiku encara ho és més. L’ha de completar el lector.

Són haikus canònics, els seus?

Tant com he pogut, a la tradició japonesa i al haiku català segons el va regular Carles Riba: els versos femenins, acabats en paraula plana, per exemple. M’he saltat alguna norma, com ara els mots estacionals: crec que no cal perquè sovint està implícit, el moment de l’any.

Què té el haiku que no tingui l’octosíl·lab tradicional català?

El haiku és un gènere, i el seu tema, per definició, és molt diferent de quan escrius sobre l’amor i la mort, els grans temes de la poesia occidental. És veritat que Espriu va escriure haikus existencials; Benedetti, també. I molts altres. Però n’utilitzen la carcassa per parlar d’una cosa que no té res a veure amb el haiku tal com l’entén la poesia japonesa, des de Basho a Shiki. Són coses diferents.

D’on li ve la dèria del haiku? Quin és el moment epifànic?

Hi arribo a través de Bartra: “Les rels antigues:/ aire, foc, terra i aigua./ Atura’t, roda!” N’havia llegit alguna cosa, però no el coneixia gaire. Els Haikus d’Arinsal van ser una revelació. Fins al punt que els vaig anar a llegir al riu Arinsal. A dintre del riu. Després van venir Martí i Pol, Ezra Pound, l’encampadà James Kirkup, que escriu un metahaiku...

Perdoni!?

Un haiku que diu com s’ha d’escriure un haiku. Magnífic. I diu així: “Els haikus han de ser tan sols/ pedretes caient en un pou/ amb un lleu xipolleig.” Fins que arribo als japonesos, de Basho en endavant. I a ells tornaré sempre.

Ja ho dèiem: el japonès de la Cortinada.

Hi entenc ben poc, de l’ànima japonesa. Res a veure amb Kirkup. Però és veritat que les meves creences s’acosten al sintoisme, tot i que el meu camí és el de la filosofia grega, allò que Tales va dir: “Tot està ple de déus.” Sintoisme, animisme, panteisme...

Què ens vol dir, a 'A l’ombra del solstici'?

Tota poesia acaba sent un viatge cap a un mateix. I en el haiku aquest viatge passa per la naturalesa. Sembla mentida, perquè sembla que no parlen de mi, però al final resulta que sí: diuen el que m’emociona, el que em commou, el que m’omple.... Tenint sempre molt clar que intentes explicar el que no es pot explicar, dir el que no es pot dir.

Existirien els seus haikus en un altre context geogràfic?

És molt probable que aquest llibre no existís sense la vall d’Ordino. Però podria escriure haikus sobre algun altre lloc que m’ha emocionat fins aquest punt. Llocs no només geogràfics, també artístics, perquè he escrit haikus sobre obres d’art. El poeta diu el paisatge, però el paisatge també diu al poeta; em diu a mi.

Què hi aporta, Sergi Mas, al llibre?

Moltíssim, perquè alguns dels poemes els acabem de construir junts: quan jo veia els dibuixos que li inspiraven els haikus, de vegades necessitava canviar el que havia dit, i el haiku acabava reflectint la il·lustració, no al revés. Fins al punt que per mi és coautor d’A l’ombra del solstici.

Tenim Bartra, Estellés i Kirkup. Per no parlar d’Eva Arasa. No li fan por, aquests antecedents?

Al contrari: és un estímul. No hi competeixo, amb Bartra i companyia. Són propostes diferents i complementàries. El programa de Bartra no és el meu. Ni el d’Estellés, ni el d’Arasa. Bartra és un culturalista, mentre que a A l’ombra del solstici, per exemple, em despullo al màxim de referències culturals.