Diari digital d'Andorra Bondia
Gibert, al jardí d'Editorial Andorra, on ahir va presentar a la premsa el poemari 'Al sol que bat la penya'.
Gibert, al jardí d'Editorial Andorra, on ahir va presentar a la premsa el poemari 'Al sol que bat la penya'.

Manel Gibert, poeta: “He trigat vint anys a destil·lar un llibre que es pot llegir en deu minuts”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Fa dos cursos va retratar a ‘A l’ombra del solstici’ la tardor i l’hivern a la vall d’Ordino. Ara completa el cicle de les estacions amb ‘Al sol que bat la penya’, que transcorre pels mateixos escenaris, però a la primavera i a la tardor. Una seixantena més de haikus canònics, il·lustrats per Loli Rodríguez i Sergi Mas. Poesia minimalista que Editorial Andorra ha editat primorosament, com sempre, i que aquest vespre es presenta a la Llacuna.

Què té un haiku que no tingui un octosíl·lab, per no dir un decasíl·lab, tan nostrats?
En la tradició oriental el poema es fixa en l’objecte, l’objecte n’és el protagonista, mentre que en la poesia occidental el centre absolut del poema és quasi sempre el mateix poeta.

I què té això de dolent?
Res, però aquesta perspectiva comporta un gir copernicà en la tradició lírica occidental: l’home deixa de ser el centre de l’univers líric i el poeta descobreix una nova manera de mirar.

Molt conceptual. Massa i tot?
Més aviat al contrari, perquè aquesta nova mirada dona prioritat a les sensacions, al món sensitiu, per sobre de la racionalitat. 

El haiku està tan mil·limetrat, tant en la forma com  en el fons, que més que poesia sembla mecànica!
Les convencions hi són, però el poeta les utilitza no com una cotilla, sinó com una eina per expressar millor el que sent. Perquè l’obliga a afinar a l’hora de buscar les paraules, el ritme, la musicalitat. El haiku, en fi, vol dir molt amb els mínims recursos. De fet, tendeix al silenci, i en el haiku ideal, el poeta es limitaria a assenyalar perquè el lector experimentés la mateixa sensació que ell però sense necessitat de paraules.

Ja existeix, això: la fotografia!
N’hi ha que són indubtablement haikus visuals: la sèrie Mort sobre blanc, d’Isidre Escorihuela, per exemple.

Per què aspira la ‘hac’ d’haiku!?
Perquè en japonès sona així, i m’agrada aquest aire exòtic, l’evocació que genera un so que en la nostra llengua no existeix. Ignoro quina forma s’acabarà imposant. Potser acaba passant com hoquei, que abans aspiràvem i ara pronuncien amb hac muda.

Viu a la vall d’Ordino des de fa vint anys. Cal haver trepitjat aquell racó de món tant com vostè, per emocionar-se davant d’una pedra, una penya o un rierol?
És clar que no, però si en tens l’oportunitat, ho recomano. Ha sigut una experiència sensacional visitar-la amb els alumnes que estan llegint A l’ombra del solstici i recitar-ne versos exactament al mateix lloc i a la mateixa època de l’any que els van suggerir. Quasi podia fer realitat la idea aquesta de limitar-me a assenyalar aquelles coses meravelloses que m’havien inspirat els versos.

El llibre es pot llegir en deu minutets.
Menys i tot. He trigat vint anys a destil·lar un llibre –tres, vaja– que es pot llegir en deu minuts. Al sol que bat la penya i els altres dos poemaris anteriors. La gestació és lentíssima. Puc recuperar imatges de fa unes setmanes i altres de fa un decenni, que m’han anat ballant pel cap fins que es converteixen en un haiku, en trobo la forma exacta, fins i tot les paraules justes amb què intento reproduir el so exacte que estic descrivint.

Per exemple?
“al pla plovisca/ dins la cabana ruda/ degota el haiku”. Fa referència a la pròpia escriptura d’un haiku. M’ho va inspirar una tarda que vam refugiar-nos  en una cabana perquè havia començat a ploure. Pel sostre es filtraven gotetes d’aigua, i en aquell mateix moment es va començar a escriure el haiku. Ell tot sol. El degoteig de la pluja era el haiku. El mèrit del poeta, si el té, és percebre’l i traduir-lo en paraules. Com a mínim intentar-ho.

A mi m’agrada el de les carreroles.
“...sis carreroles/ i un munt de llicorella/ en blasó sinople”. Justament al prat del costat n’hi acostumen a sortir, i en la meva imaginació dibuixen un escut, amb carreroles i llicorella en lloc de vaques i bàculs, per entendre’ns. A finals d’agost hi surten rovellons –cada vegada menys– i per això la segona part del llibre, que transcorre a l’estiu, inclou una visió del mateix racó: “l’artic s’agosta/ dos rovellons aguaiten/ pel tou que brolla”.

Amb ‘Al sol que bat la penya’ completa el cicle de les estacions. S’acaba també aquí la seva etapa japonesa?
No ho crec. Segurament en continuaré escrivint, una altra cosa és que passin de l’esborrany o de la imatge que em deixa un moment precís al cap. El haiku em sedueix des que me’l va descobrir Bartra –“Les rels antigues:/ aire, foc, terra i aigua./ Atura’t, roda!”–, és una estrofa de gran potència i en absolut el divertiment que molts occidentals han cregut.

A diferència de ‘A l’ombra del solstici’, aquí hi cola quasi clandestinament un grapadet de referències literàries.
“rosa la rosa/ i blanca ara es bada/ ara s’esfulla” pot evocar l’aforisme de Gertrude Stein, i  “card entre lliris/ florit d’insectes/ punxosa ofrena”, un vers d’Ausiàs March que giro del revés perquè tinc comprovat que el card florit és una flor magnífica: punxava, però estava ple d’abelles. De fet, aquest és l’únic haiku de fora de la vall d’Ordino: el vaig anar a caçar a la vall del costat, a la d’Arinsal.

Passaria el sedàs d’un ‘haijin’, els poetes que es consagren al cultiu del haiku?
Crec que sí perquè en segueixo estrictament les convencions mètriques –tres versos de cinc, set i cinc síl·labes– i també temàtiques. La intenció i la vocació hi eren, i ho he intentat. Però això ja ho diran els lectors i els especialistes. 

Entre Bartra, Estellés i Kirkup, gurus del haiku –i de la tanka, en cas del valencià–, de qui se sent més a la vora?
La meva gran referència és òbviament Bartra. Només en va escriure els 60 dels Haikus d’Arinsal, però en va fer prou per convertir-se en un dels grans mestres del gènere en llengua catalana.

Andorra
la Cortinada
Vall d'Odino
Manel Gibert
Sergi Mas
Loli Rodríguez
Editorial Andorra
haikú
tanka
bartra
Al sol que bat la penya
A l'ombra del solsitici
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic