Manuel Carrasco posa el públic del poliespotiu dempeus des del minut 1

La nit era rara, encara més rara que la del 6 de setembre, que ja és dir, però al fan de Manuel Carasco això li és igual: ni una entrada a taquilla, ni tan sols les 200 que s’havien retornat. El cantant andalús en va fer prou de ser puntual per posar dempeus els prop de 1.900 espectadors que ahir van desfilar pel poliesportiu. Va ser sortir a l’escenari, entonar els primers versos de Tambores de guerra, i la capital es va rendir sense oferir resistència. La plaça era seva, i no importa el so més aviat infame del pavelló ni que avui la gent normal hagi d’anar a treballar. Trobar un crític de Carrasco ahir hauria sigut tan difíl com localitzar un simpatitzant de Ciutadans a la mani de dilluns a Barcelona. Ni amb microscopi. L’home té un do, ho sap i l’explota amb naturalitat. I molta mili, per això es va acabar de posar les senyores a la butxaca, si és que en quedava alguna queno la hi tingués, quan es va treure de la màniga Pequeña sonrisa sonora i la va dedicar “a mi niña”. Barrabum. Ni rastre de la faringitis de la setmana passada: per la capital va passar un Carrasco hiperactiu i segurament també hiperventilat, que va començar a 100 per hora i que no va aixecar el peu de l’accelerador. És clar que no va deixar ni un detallet a l’atzar: en la primera mitja horeta ja ens havia endossat Y ahora, Aprieta i Sabrás, alguns dels hits del seu repertori, i a partir d’aquí tot va fer baixada. Normal. Conxita Marsol estarà satisfeta perquè l’entrada no enganya, Carrasco va suar la cansalada i va complir el que havia anunciat només començar: “Venimos aquí a alegrarles la vida y a dejarnos la voz también”. I aixi va ser. La temptació de repetir esquema l’estiu que ve serà difícil d’esquivar. Diguin-li populista, però té 7.000 bones raons per fer-ho: les 2.000 d’ahir i les 5.000 de David Bisbal. Com per no tornar-hi.