Marató de curts per acomiadar l’any

Nova sessió cinèfila de La cultura no s’atura amb l’estrena d’‘Awake’, d’Alfons Casal, i primer passi públic de ‘Toni González’, d’Hèctor Mas.

Si hi ha un art que els últims anys ha demostrat una vitalitat inaudita entre nosaltres és el cine. D’acord que tenim l’assignatura pendent del llargmetratge, amb l’honrosa i heroica excepció d’Imminent. Però la nòmina de directors que comencen a acumular currículum com a curtmetratgistes és cada vegada més àmplia, i és forçosament d’aquest planter d’on sortirà abans o després un llarg amb tots els ets i uts. La llavor està sembrada, i aquest vespre en tenim al Teatre Comunal una prova més amb la segona marató que programa La cultura no s’atura. Set curts, set, rodats les últimes temporades i que s’afegeixen als que fa deu dies es van projectar a les Fontetes, també sota el paraigües del cicle patrocinat pel ministeri de Cultura.

Començarem per Awake, escrit, dirigit i produït per Alfons Casal, que arriba per fi a la pantalla després d’un llarg periple. Es va rodar l’estiu del 2018 i s’havia d’haver estrenat l’any passat. No va poder ser perquè Casal es va concentrar en la direcció de l’ENA i projectes derivats –recordin Prostitución– i l’escaldenca Clàudia Riera, que a banda de la protagonista n’és també coproductora, va fer el salt a la televisió (Les de l’hoquei) i el teatre (Alba). Es tracta, en fi, d’una pel·lícula singular, que arrenca en el neo-noir –pensin en El corazón del ángel, per exemple– i que acaba com un thriller psicològic –i ara, en Atracción fatal. La trama és ben senzilla: una parella de qui no sabem els noms irromp en el pis d’ell per una nit de sexe i alcohol. Detallet important: ell s’ha de casar, però no amb ella. I el que havia de ser un gloriós comiat de solter es converteix finalment en malson perquè els fantasmes d’un passat que ell creia mort i enterrat tornen per cobrar-se el deute.

Ella és naturalment Riera; ell, Joel Pla. I el que ha fet Casal és agafar els tòpics del cine negre, començant per la femme fatale, i reinterpretar-los en clau diguem-ne feminista: “Al Hollywood dels anys 40 i 50, la dona només tenia dues sortides: o moria al final de la peŀlícula per expiar els pecats o li acabaven tallant les ales perquè acotés el cap”. Òbviament, no serà el cas del personatge empoderat de Riera. Casal, en fi, continua donant corda a un cànon de dona forta que s’enfronta al destí i el doblega, com ja va fer en teatre a La Venus de les pells i com repeteix a The Bride, cronològicament el seu primer i maratonià curt, rodat entre el 2016 i el 2018 i pendent encara d’estrena. Diu que serà l’any que ve.

L’altra première de la sessió serà Toni González Manresa, documental que firmen a quatre mans Eva Viaplana i Hèctor Mas, que oficialment es va estrenar el 2017 a la Seu però que es projecta per primera vegada entre nosaltres. Els directors hi retraten un dels personatges més singulars de l’andosina terra, el Toni González que dona títol al documental, que va perdre la vista dels dos ulls –i mig braç– en una explosió accidental quan era jove –treballava amb cartutxos de dinamita– i que lluny de rendir-se a la desgràcia es va sobreposar a l’adversitat i es va reinventar com a tallista i escultor. Viaplana i Mas el retraten en la seva vida diària, al taller de Ransol, i tot plegat és evidentment un cant a la força de la voluntat i a l’esperit superació. Però per la via de l’exemple, no de la retòrica.

L’esperit documental és també el que defineix Altaveu jove, dirigit per Hèctor Romance sobre una idea d’Elisabet Almiñana i que dona veu a set xavals entre els 17 i els 26 que ens expliquen el seu dia a dia durant el confinament, amb casos com el de Catia, a qui la pandèmia va enxampar embarassada del segon fill i que va haver de passar tota sola el tràngol de les visites ginecològiques i el part. O el del David, estudiant de comunicació audiovisual d’Erasmus a Dublin que va viure una petita odissea a l’hora de tornar a casa una vegada va esclatar la pandèmia. O el de la Jana, que va contreure la malaltia i que, una vegada superada, va engegar una xarxa de voluntariat per fer arribar la compra als padrins d’Escaldes. O el del Dídac, davant del dilema de preparar per si de cas una selectivitat que fins a última hora no va estar clar que s‘acabés convocant.

La marató es completa, en fi, amb les projeccions de Forma, la versió audiovisual del quart disc d’Hysteriofunk, dirigit per Isak Férriz, i del videoclip Ominira Barbatus, d’Èric Rossell