Diari digital d'Andorra Bondia
L'escriptor besalunenc Martí Gironell va desfilar ahir per la biblioteca del Pas de la Casa amb 'El fabricant de records'.
L'escriptor besalunenc Martí Gironell va desfilar ahir per la biblioteca del Pas de la Casa amb 'El fabricant de records'.

Martí Gironell, novel·lista: “Vull pensar que els premis es convoquen per enfortir la llengua”


Escrit per: 
A. L. / Foto: Dani Albertos

Es va endur l’últim Prudenci Bertrana amb ‘El fabricant de records’. Hi recrea la peripècia del fotògraf gironí Valentí Fargnoli, un clàssic de principis del XX. L’autor de ‘El pont dels jueus’ va desfilar ahir per la biblioteca del Pas, proesa sense (gaires) precedents.

Ara sembla evident, però com és que ningú s’havia fixat mai abans en Fargnoli, ni en el pare Ubach, ni en Jean Leon, ni en Cividini, els seus herois?
No t’ho sabria dir. Et puc dir per què m’hi vaig fixar jo. La curiositat és el motor que fa que arrenquin totes aquestes novel·les. En el cas de El fabricant de records em trobo un dia una fotografia  de la portalada de l’antic hospital de Sant Julià de Besalú feta per un tal “v. Fargnoli”. Em va cridar l’atenció: qui era aquell home que feia fotos del meu poble fa un segle llarg i que firmava amb aquell traç tremolós i amb la be baixa?

I qui era?
Com que conec aficionats a la fotografia antiga els vaig demanar per Fargnoli, me’n van ensenyar una obra absolutament diferent al que havia vist fins aleshores i que em va encantar, i vaig voler saber-ne encara més. Va resultar que havia sigut un fotògraf ambulant que a principis del segle XX i durant 40 anys va recórrer el país amb bicicleta i amb la càmera i el trípode a l’espatlla. Això em permetia reconstruir la memòria col·lectiva dels nostres besavis.

La novel·la ja hi era, i només esperava algú que l’escrivís?
La història era bona, però faltava el detonant que generés un relat prou potent per bastir una intriga que atrapés el lector, no em podia limitar a cosir una foto rere una altra. 

I el va trobar en la connexió anarquista i les no-fotos del casament d’Alfons XIII.
Els fets són certs: el maig del 1906 el conviden per anar a fer de fotògraf oficial d’aquell casori. Però resulta que  les fotos que devia fer no s’han vist mai, que immediatament després marxa a l’Argentina i que desapareix del mapa durant dos anys. Aquí hi ha una pàtina de misteri que podia explotar literàriament, i més quan estires el fil i comproves les possibles connexions de Fargnoli amb Mateu Morral, l’autor de l’atemptat que va estar a punt de costar la vida als reis. 

La caixa perduda de fotografies del frustrat regicidi, podria aparèixer algun dia en algun cap de casa, com les del nostre Reig Roqueta?
La mateixa pregunta li vaig fer a l’arxiver de Girona, Joan Boadas, qui millor coneix el llegat de Fargnoli, i opina que podria ser... però que també podria ser que les hagués llençat a la séquia, com va fer durant la guerra civil quan es va desfer de les col·leccions de fotografia d’art religiós que en aquella conjuntura podien ser comprometedores.

La hipòtesi que vincula Fargnoli amb Morral i l’anarquisme català és molt novel·lesca. Però, és factible?
A partir d’un cert punt la hipòtesi fa un salt al buit, però per la documentació que s’ha conservat i la trajectòria que coneixem de tots dos, podria ser perfectament possible que Fargnoli hagués conegut Mateu Morral. Era bibliotecari a Barcelona, en una d’aquestes biblioteques  populars impulsades per Ferrer i Guàrdia que convocaven premis fotogràfics als quals Fargnoli es presentava (i sovint guanyava).  Sabem que el 31 de maig del 1906 tant l’un com l’altre són a Madrid, i per tant és legítim proposar aquesta hipòtesi. Quan fa les fotos i veu que qui llença el ram als nuvis reials és el seu amic Mateu, tem que el vinculin amb la cèl·lula que ha perpetrat l’atemptat i decideix eliminar-les. Immediatament després marxa a l’Argentina i no torna fins al cap de dos anys. Casualitat? El meu punt de partida és que no.

La fotografia, sobretot el blanc i negre, ens transmet sovint una visió idealitzada del passat. I enganyosa.
Ni Fargnoli ni la novel·la oculten la misèria que hi havia a l’època. A pagès es passava malament, a les fàbriques de les ciutats, també. Però Fargnoli té, és cert, un costat bucòlic, les seves estampes de Ripoll, Ullastret, Calonge o l’Estartit, per dir-ne unes poques, ens sorprenen pel contrast amb la urbanització salvatge que ha experimentat el territori. 

Aquests pioners, tenen valor testimonial, pel simple fet de ser-hi, o hi podem afegir un plus artístic?
Fargnoli havia estudiat a l’escola de Belles arts de Girona i té una clara voluntat artística. El  preocupen la perspectiva, la llum i altres detalls tècnics, i això es percep en qualsevol de les seves fotografies i postals. Ell vol fer una obra personal, única, diferent a la dels seus col·legues.  A la vegada, és conscient que la seva feina té un vessant documental, que està deixant per a la posteritat testimoni del seu món.

Si visqués avui, què en pensaria de la democratització (i la vulgarització) de la fotografia? Ell dedicava deu minuts a preparar trípode i càmera i disparar una foto. En aquest temps, avui en fem centenars.
Fargnoli mai no va voler incorporar cap nou element tecnològic. Ell es refiava del seu ofici, del seu ull  i del seu nas. No era només muntar l’equip i esperar el moment. Després s’havia de revelar, en un procediment totalment artesanal que demanava tres o quatre hores de feina i amb resultat final incert, perquè només disparava sis plaques, sis, i mai sabies si la foto havia quedat bé o no. No retocava ni tunejava res. L’únic que es permetia era posar de fons uns decorats que portava cargolats a la motxilla.

Mig centenar de presentacions, i les que vindran. Sembla d’una altra època.
És que jo hi crec molt, en això. Els llibres es venen d’un en un. Però és que ho faig així des de fa quinze anys, quan vaig començar amb El pont dels jueus. Defensar la novel·la davant del lector és una de les tres potes que té l’ofici d’escriure, al costat de documentació i de l’escriptura pròpiament dita.  Ara perquè porto deu novel·les i tinc la sort que les llibreries em truquen, però mai no em va fer mandra ni vergonya agafar el telèfon per demanar d’anar-hi a presentar un llibre.

La del Pas serà la més alta. 
Sens dubte. He anat més lluny –a Buenos Aires, Miami i Sofia, amb La força d’un destí– però mai tan amunt. És molt engrescador veure que les teves novel·les interessen, i que també interessa la teva manera d’explicar històries.  

Estem immersos en el debat sobre la continuïtat dels premis de la Nit literària. Vostè que n’ha guanyat tres, tenen sentit, avui, els premis?
Quan vaig començar a escriure vaig pensar que eren una bona plataforma per picar portes. Dos anys abans de publicar El pont dels jueus l’havia presentat al Néstor Luján i no vaig guanyar.

Sí que ho va fer amb ‘La venjança del bandoler’, i després el Ramon Llull amb ‘La força d’un destí’.
Sempre m’he presentat a premis que s’adeien amb l’original que tenia a les mans. Però no soc ningú per dir si s’han de mantenir o no. Vull pensar que si es convoquen és per enfortir la llengua i la literatura catalanes o per descobrir noves veus... Que després resulta que hi ha autors que hi han trobat un nínxol... No puc entrar-hi, en això. 

Martí Gironell: “Vull pensar que els premis es convoquen per enfortir la llengua”
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic