Martín Blanco debuta en la ficció amb un recull de relats de terror psicològic

Són una dotzena escassa de pàgines. Deu minutets de lectura, com a molt. I gratis total: se’l poden descarregar des de Lektu. Es titula La sangre muerta se arrastra despacio, i és el primer relat que veu la llum d’aquesta nova reencarnació de Martín Blanco com a escriptor. De gènere, ja s’ho poden imaginar: entre el suspens i el terror psicològic, amb una mica de sang perquè no sigui dit però lluny del gore: tot el protagonisme és per als fantasmes que habiten a l’hemisferi més cabró del nostre cervell, per dir-ho a l’estupenda manera dels Manel. En aquest cas, la culpa, diu Blanco, que Matilde esprem a l’habitació desolada de la residència d’avis on teixeix un jerseiet de punt per a la seva neta. Matilde, sí, que ha decidit no banyar-se mai més per fer així fora els cucs que se li mengen les cames. També hi ha de tant en tant la filla, Sonia, i l’ombra d’un nen que es va dir Carlitos; els secrets que martiritzen el passat de totes les famílies i –atenció– un autito azul que tanca un debut rodó: amb un grapadet d’elements de la més estricta quotidianitat i sense cap concessió estilística –és que ni una– en fa prou Blanco per aixecar un relat enganxós, per no dir empastifós, que encomana des del segon paràgraf la desolació, la desesperació i el deliri de la protagonista. I la culpa insondable d’una mare, és clar. Més eficàcia, impossible. Doncs aquest és el molt prometedor debut del Blanco narrador. Tastin-lo. I tranquils perquè ben aviat n’arribarà un grapadet més: serà per Sant Jordi i a Carnaval de sangre, antologia de terror que publicarà al segell argentí Santa Guadaña. La cosa, diu, no acabarà aquí perquè se li ha posat entre cella i cella armar una novel·la que es mourà en aquest mateix registre fosc, tirant a negre, que és el que ha cultivat en la seva trajectòria com a artista gràfic i que, curiosament, havia aparcat quan ara fa un any va ensenyar la poteta com a poeta. Era aquell, si ho recorden, un Blanco més aviat melancòlic, escola urbana, en la línia d’un Karmelo Iribarren, perquè se’n facin una idea (o no). Com a narrador, ja ho han vist, ha tornat al territori que li resulta més familiar. Li calia, embarcar-se en una incerta aventura literària? “Soc el primer sorprès, però em sento més natural quan escric que quan dibuixo. Em venia de gust pujar un esglaó més, veure-me-les amb una història i uns personatges, i al final es tracta d’explicar les meves dèries de sempre, només que amb un altre mitjà.” Una flor no fa estiu, és veritat, i caldrà veure com són els relats que vindran, però passin per La sangre muerta se arrastra despacio i després en parlem. Diria que tenim un altre narrador a la llista.