Diari digital d'Andorra Bondia
Martín Blanco, reencarnat en editor, va presentar ahir a la Fada Santa Guadaña, el nou segell especialitzat e el gènere de terror.
Martín Blanco, reencarnat en editor, va presentar ahir a la Fada Santa Guadaña, el nou segell especialitzat e el gènere de terror.

Martín Blanco: “Un llibre també es mira, es toca i es col·lecciona; per això s’ha de mimar”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

El coneixíem com a il·lustrador, sabíem que havia tastat el relat i l’havíem sentit recitar alguns dels poemes que ben aviat recollirà en un volum. Però ara s’estrena com a editor de terror: al capdavant de Santa Guadaña, segell que arrenca amb una novel·la, '3 días', i dues antologies de relats, 'Carnaval de sangre' i 'Italparka'. Ahir va presentar a la Fada aquesta nova i un pelet marciana aventura literària.

Si fem comptes surten mitja dotzena de microeditorials de 70.000 habitants. I ara, Santa Guadaña. Calia?

Si cal o no ho acabarà dient el lector. Però crec que venim a omplir un nínxol, el del terror, que fins ara ha tingut poca visibilitat –especialment al país– però que comença a tenir un mercat.

Tenim moltes editorials i molts autors. La qüestió és si hi ha prou lectors.

És el que comprovarem ben aviat. Tenim Arrabal, que s’ha fet un forat en el gènere. I Arnes, l’últim volum de Gálvez. D’altra banda, és evident que el nostre mercat no serà només el local.

Doncs quin, si no?

La idea és que Andorra ens serveixi de trampolí per introduir-nos al mercat espanyol i hispanoparlant. Avui dia qualsevol es pot autoeditar. Nosaltres pretenem afegir-hi el plus de l’editor vocacional: mimar el producte, el paper, la portada. El llibre no només es llegeix: es mira, es toca, es col·lecciona. Ha de ser un objecte atractiu. També un llibre de terror. Per això cuidem tant les portades, que dissenyo jo mateix.

Què hem d’entendre per terror i què no?

Sang i fetge, per descomptat: psicòpates, sociòpates, serial killers i anar fent. Però al final la por és molt subjectiva, la projectem des de dintre i sobre elements, situacions i personatges que a un altre lector potser el deixen indiferent. Aquest terror més psicològic, menys evident, és interessantíssim i sovint molt eficaç.

La por, és addictiva?

És entretinguda. M’agrada que m’espantin, hi trobo un cert plaer tot i que no en sabria explicar ni l’origen ni les causes. L’aficionat al gènere sap de què li parlo. I això no ens converteix en psicòpates!

Vampirs, zombis, licantrops i altres criaturetes, hi tindran cabuda?

I aparicions, espectres, fenòmens paranormals... Si fan por, per què no?

Si no ets Stephen King, corres el perill de caure en la paròdia o la caricatura.

Passa el mateix en tota la literatura de gènere: de genis n’hi ha pocs. Però més enllà de casos com aquest, hi ha un oceà d’històries amb prou qualitat com per merèixer l’honor del paper. La missió de l’editor és localitzar aquestes obres i oferir-les al lector.

Per publicar a Santa Guadaña, cal ser argentí; millor encara de Buenos Aires, i amic dels editors per acabar-ho de rematar?

Ni molt menys. És veritat que els autors de Carnaval de sangre són tots coneguts meus. I argentins. Però és que som als inicis i he de filar molt prim. A poc a poc anirem obrint el ventall.

Massa argentins i tot?

Ens preocupa especialment no pecar d’això: la pel·lícula Nueve reinas, per exemple, era incomprensible en un 80% si no ets d’allà. És el que volem evitar, i per això hi haurà títols que publicarem a l’Argentina però no aquí, i al revés.

Moltes microeditorials les impulsen autors que volen publicar la seva obra. A aquest pas hi haurà tants autors com editorials. Molt borgià, per cert.

El meu soci va passar anys peregrinant d’editorial en editorial amb el manuscrit de 3 días sota el braç. I res. La tecnologia ho ha democratitzat tot, i l’edició no en podia quedar al marge. Tots els autors pensem que el nostre original mereix veure la llum, i fins ara això depenia que encaixessis o no en el sistema. La tecnologia, avui, permet que qualsevol autor s’autoediti amb relativa facilitat: amb la impressió sota demanda, per exemple.

Venent 300 exemplars per títol no es faran la barba d’or, que diguem.

Ni ho pretenem. Es tracta d’obtenir la rendibilitat suficient perquè cada llibre financi el següent, i complir així el nostre objectiu, que és publicar el que ens agrada.

Tothom escriu. I qui ho vol, ho acaba de dir, (es) publica. S’escriu massa? I es publica massa?

També passa en el mon de la il·lustració. Amb les noves tecnologies, no hi ha filtres i la relació entre autor i consumidor pot ser directa. Et saltes els intermediaris: llibreries, discogràfiques, representants, crítics. Això està bé o està malament? Doncs no ho sé. Segons com et vagi, suposo.

Per què he de passar per una editorial, si puc autoeditar-me?

L’original s’ha de polir, corregir, reescriure si cal. I publicar-lo en una col·lecció amb cara i ulls. Per no parlar de la gestió, la promoció, la distribució... Si això ho ha de fer el mateix autor, gastarà unes energies que probablement invertiria millor escrivint. Editar és més un art que no un ofici, i l’editor, un filtre i un prescriptor. A partir, és clar, d’una confiança i d’una autoritat que s’ha de guanyar amb el catàleg.

Comencen amb '3 días' i dos reculls de relats, 'Carnaval de sangre' i 'Italparka'. Les antologies tenen pèssima reputació comercial.

És un risc que coneixem. Però aquí entra el paper de l’editor, que hi ha buscat un fil conductor i que garanteix una certa homogeneïtat i una certa qualitat. Això també distingeix una editorial de la pura autoedició, en la meva opinió.

'Italparka' té com a fil conductor un parc d’atraccions que fins als anys 90 hi va haver a Buenos Aires. Nosaltres també vam tenir el nostre Luna Park: dona Andorra com a escenari de terror?

Si ha servit per a una de zombis –el Proyecto Dante d’Arrabal–, per què no per a una de terror? I recorda l’últim número de la revista Portella: qui ens hauria dit que Andorra era un país tan negre i criminal com qualsevol altre!? La por, al final, la portes dintre. Diria que el lloc és quasi accidental.

Existeix una escola argentina del terror?

Res de semblant al boom. De fet, de jove hi havia molt poca novel·la de gènere disponible. Però és veritat que últimament hem assistit a l’eclosió de Mariana Enríquez, que arrasa.

Il·lustrador, poeta, narrador, editor?

Un artista visual que escriu. Mai no se m’acudiria dir-ho al revés. Però això no m’impedeix tastar altres àmbits que m’interessen. També toco la bateria però no diré mai que soc músic.

Andorra
Literatura
terror
Editorial
Martín Blanco
Fada
3 días
Carnaval de sangre
Italpark
Italparka
Número de vots: 239
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic