Diari digital d'Andorra Bondia
Maurici Bellmunt, escalfant per al concert de dissabte a la Fada.
Maurici Bellmunt, escalfant per al concert de dissabte a la Fada.

Maurici Bellmunt, cantautor: “El que importa és fer, et coneixeran pels teus actes, no pel que diguis”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

La cita és dissabte a la Fada: Oriol Vilella, Lluís Cartes i mitja dotzena més de devots del ‘mauricisme’ –ell en diu “els meus cavallers”– han perpetrat aquesta peça d’orfebreria que es diu ‘Un munt de coses belles’, editat per SEMM i que reuneix una dotzena de temes que tenen el rar regust de la cosa genuïna. Bellmunt en cantarà un parell i en recitarà un altre. Si no l’han descobert encara, no en perdin l’oportunitat. Ja no es fan coses així.

L’any passat, premi Àgora; aquest, disc-homenatge. El volen jubilar? 

No ho crec. Més aviat diria que hi ha gent que m’estima una mica. Ho fan amb bona intenció i sense segones.

És veritat que té una colla d’incondicionals. Quasi una secta, de la qual vostè és el guru...

Mai m’han agradat les esglésies, menys encara sectes i gurus. Tinc la sort que hi ha a qui li han agradat les coses que faig. I estic content d’haver contribuït modestament a fer-los la vida una mica més agradable amb la meva música.

Què hi han vist?

Com explico a Govern Ocult de la Terra, novel·la que potser no ha llegit ningú, vaig venir a Andorra buscant els meus cavallers.

Cavallers!? I els va trobar?

Ep, els cavallers avui no van armats amb escuts, llances i espases, sinó amb guitarres i pianos. Els meus cavallers són aquests músics amics que han rescatat les meves cançons.

Rescatat!? Com si fos una relíquia?

Home, no fotem, relíquia!

Autodidacta?

I sense solfa, a molta honra. Sempre m’he fet més amb els músics que no amb pintors i dibuixants, que som un gremi fastigós. Tot és enveja.

De què li ve, això de cantar?

Abans i tot que dibuixar. El primer concert va ser als 16 anys, a l’institut de Manresa, amb un company que es diu Joan Corominas. Assajàvem al lavabo de casa i la meva mare es desesperava. Però mai havia pensat que aquelles cançons ressuscitarien al cap de 50 anys. Qui m’ho havia de dir!? Doncs així ha sigut gràcies als meus cavallers.

Perdoni, però sonen una mica ‘kumbaiàs’, oi?

Potser sí, i què? És que jo vinc d’aquella tradició.

‘Un munt de coses belles’ són tretze cançons. Triï’n dues, per començar amb bon peu.

La Dama Blanca, que canta Lluís Cartes. Pot semblar una cançó d’amor, com altres de les meves. En la meva opinió són més aviat espirituals. Aquí parlo d’una visió: una dona que en certa ocasió se’m va aparèixer de nit, anant cap a Nagol.

Sempre ha tingut un punt de visionari, vostè.

Per què no, si a Fàtima se’ls va aparèixer la Mare de Déu a uns pastorets? Més, més. Repetirem paraules... Una oda al silenci, de fet: si les utilitzem massa, les paraules es gasten i no serveixen per res. Dir una vegada t’estimo és màgic. Si ho dius cent vegades perd tot el sentit. Si dius amor, sents alguna cosa? Francament, jo no. L’hem grapejat tant que és com aquestes obres mestres de la pintura que, de tant veure-les, ni les veus.

Amb paraules omplim les cançons, els llibres, els diaris...

Ho veus? Serveixen per això: per omplir.

Doncs a mi la que m’agrada és ‘Barquets’. Tinc bon gust?

Boníssim. I encara més cantada per l’Oriol. Pensa que al disc n’hi ha tretze, però que en dec tenir unes cinquanta.

Les reconeix, amb teclat, violí, mandolina, saxo i flauta?

I tant. I sembla mentida perquè les vaig parir amb una guitarra i dos o tres acords. La lletra l’anava canviant cada vegada que tocava aquella cançó. És que ni l’escrivia.

Vostè ha fet de pintor, de caricaturista, de periodista i d’escriptor, però en canvi el recordem avui com a cantautor, la seva faceta més amateur. I desconeguda.

Així és: jo escrivia cançons perquè em sortien de l’ànima, com tot el que he fet.

I per lligar, segur. Funcionava?

No. Elles em deien que cantava molt malament, i el cas és que tenien raó. I mai vaig imaginar-me que un dia algú es dedicaria a recollir-les, afegir-hi arranjaments i editar-les en un disc. Ni somiar-ho. Encara no m’ho acabo de creure, de fet. Ho han fet tan bé, que de vegades penso que massa i tot.

Han millorat el Maurici original?

Les orquestracions són una meravella, sí.

L’han descrit com un talent incomprès i desaprofitat.

No hi estic gens d’acord. Al contrari: potser se m’ha entès massa bé. Mai m’he sentit incomprès. Amb victimisme no es va enlloc.

La faceta de caricaturista als 70, a ‘El Papus’, a ‘El Cronopio’, al ‘Muchas Gracias’, la té present, o la sent com si fos en una altra vida?

Quan vaig aparèixer per Barcelona amb la meva carpeteta se’n van fotre de mala manera: “Què, també dibuixeu per Sant Vicenç de Castellet?” Em vaig emprenyar tant que me’n vaig anar a Madrid. A Sedmay, que editava Personas, Gente i altres revistes a l’època de tirades enormes. L’home va i em diu: “¿Cuánto quieres, por una página?” I li vaig contestar: “Lo mismo que Forges”.

Va colar?

Va colar: 15.000 pessetes. I parlo dels 70. Vaig tornar amb un cert nom. I els de El Jueves em van robar el bufó: n’havia dibuixat un de clavat per a El Cronopio.

Demandi’ls.

Per què? Per això et fan falta advocats. Però si busques El Cronopio, hi trobaràs el meu bufó. I veuràs com et sona a El Jueves. En una altra ocasió vaig dibuixar a la portada d’una altra revista, Personas, un escut d’Espanya i, rere les quatre barres, un presoner. Van segrestar el número.

No està malament, per a un xaval de Sant Vicenç!

Qui m’ho hauria dit. Havia treballat disset anys com a comptable en una pedrera. Fins que un dia vaig dir prou: faria el que volia fer, que era ser artista. Contra l’opinió del meu pare, que em va desheretar i em va dir que mai no faria ni cinc. I en això tenia raó.

Ho tornaria a fer?

Sens dubte. No em penedeixo de res. Arribat cert punt de fastigueig vital i laboral, si tens l’oportunitat convé seguir la teva vocació. També has de tenir cert talent, és clar.

I sort.

Més que sort, el que importa és fer. Et coneixeran pels teus actes, pel que fas, no pel que dius. No ho oblidis mai.

Andorra
concert
Maurici Bellmunt
Vilella
Cartes
Un munt de coses belles
El Papus
el Jueves
El Cronopio
Número de vots: 114
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic