‘Memento mori’: Lavaill i Martín Blanco reflexionen sobre el temps a Puigcerdà

Sí, és veritat: tot plegat és un compte enrere, el final el sabem del cert, i l’únic misteri no és què passarà, sinó quan. Memento mori, en deien els barrocs, tan tètrics ells. Doncs això, més o menys, és el que ens plantegen Philippe Lavaill i Martín Blanco a Kronos, l’exposició que des del 3 de desembre fins al 15 de gener pengen –o millor, planten– al Museu Cerdà de Puigcerdà. Lavaill hi compareix amb set escultures de ferro –aquí al costat hi tenen la que dóna títol a la cita– que reflexionen en el seu característic llenguatge metàl·lic –recordin la Dama de Gel escaldenca– sobre la consciència i sobre la inexorabilitat de la mort amb una audaç metàfora visual: les pobres personetes que vivim –és a dir, ens movem– en un espai-temps per definició etern –és a dir, immòbil. Mirin aquí al costat i ho entendran millor. Martín Blanco, per la seva banda, reprèn el discurs que havia deixat a mitges al setembre, quan va exposar a l’Era d’Ordino: ara, amb mitja dotzena d’obres d’art digital que ofereixen una perspectiva més quotidiana (i tecnològica) de la paradoxa temporal: com les xarxes socials han accelerat el temps reduint a qüestió de segons el lapse entre pregunta i resposta, i l’addicció i ansietat que aquest nou ritme genera. ¿S’hi reconeixen?