Memòries d’un barrot de ferro

Cadascú té la seva dèria i la de Pere Moles és la dels estripagecs, què passa? La hi va inculcar el seu pare, explica, quan sortien pels camins d’aquest país aspre i antic i es topaven una borda, amb sort una casa pairal. L’home li assenyalava amb el venerable gaiato les estranyes estructures que barraven expeditivament finestres i obertures. Aquella andròmina se li va quedar clavada al cap i posem que cap al 2000 la va convertir en motiu recurrent de la seva –diguem-ne– incipient obra artística. La cosa va quedar en la intimitat del taller fins que al 2015 i per encàrrec del comú d’Ordino va clavar a Sorteny un estripagecs monumental –cinc braços d’acer, vuit metres cadascun– i dos estius després va reincidir plantant-ne un de més modest –1,40 metres– a sis cims de la parròquia: la ruta dels estripagecs s’ha convertit en una mena d’itinerari dels tamarros per a adults.
El cas és que tot això li va obrir els ulls: per què no explorar i explotar totes les possibilitats artístiques i conceptuals d’aquest humil i secular element de l’arquitectura tradicional? Doncs això és exactament el que proposa Estripagecs: contrastos, fusió i memòria, que des d’avui i fins al 10 de novembre es pot contemplar, de fet experimentar, a cal Pal de la Cortinada. Moles n’ha distribuït prop de mig centenar per les plantes i estances d’aquesta casa pairal que val per ella sola la visita però que amb els estripagecs es fusiona en una rara, íntima harmonia. Els veus al cap de casa, a la cuina, a la capella, al soler, a les habitacions, fins i tot al colomer, i sembla el lloc més natural del món. Com si hi estiguessin predestinats. I no és així perquè els estripagecs eren elements estrictament funcionals, destinats a espantar els intrusos, i que el ferrer fabricava amb un cop d’atxa destrament donat sobre la barra de ferro roent. Estirava la llengua i li donava una forma vagament corba, i vinga.
Això era abans, és clar. Moles els ha reinterpretat naturalment des d’una sensibilitat contemporània. Es tractava en primer lloc de treure’ls a la llum, des desinvisibilitzar-los, perquè no em diguin vostès que s’hi havien fixat mai fins que va venir ell a assenyalar-nos-els. També de postular-los com a baula que uneix passat i present, tradició i modernitat, memòria històrica i memòria col·lectiva, diu.
Com ho ha fet? Traient-los del seu context –les finestres de bordes i cases pairals– i donant-los formes, colors, materials i proporcions radicalment noves. Com comprovarà el lector si es fa el favor de regalar-se una excursió fins a cal Pal, el resultat és en ocasions espectacular –la biga que dona la benvinguda al jardí, amb els seus tres metres i 1.500 quilos–, d’altres quasi eteri, mirin els mòbils inspirats en Calder, i sempre, sempre emocionant. Moles toca totes les tècniques –pintura, escultura, instal·lació– i tots els materials –tela, paper, fusta, acer, fang, PVC– i n’hi ha tants, tan ben posats i tan diferents que la sorpresa, per no dir estupefacció, és quasi contínua. L’entorn de cal Pal, és veritat, hi ajuda i multiplica l’efecte, però provin a posar-se sota l’enorme xemeneia, on ha penjat un gràcil mòbil, tanquin els ulls, respirin la flaire de les cendres seculars que hi han cremat, i comprovaran que no exagerem. A cal Pal experimentaran l’apoteosi de l’estripagecs.

La Fàbrica Reig, ‘sine die’

Va ser una de les sorpreses en la presentació del programa de les Nits d’estiu als museus, quinze dies enrere: per primera vegada en moltes llunes el Museu Fàbrica Reig no figurava entre les propostes a la fresca del calendari estival. El motiu no és altre que l’equipament lauredià no ha obert les portes amb el desconfinament, i el cas és que –segons admet la directora de la Fundació Reig, Maria Martí– el patronat no té ara mateix cap data prevista per a la reobertura. La causa, segons Martí, és que la reducció de l’aforament a què obliguen les mesures de seguretat impedeix oferir les visites guiades a la col·lecció permanent, consagrada al cicle del tabac, i de retruc a l’exposició temporal que completa la visita. Obrir el museu en aquestes condicions és inviable, assegura. Es trenca així una ratxa magnífica, perquè l’equipament va batre el curs passat el rècord de visitants amb 21.600 entrades, un miler i mig més que el 2017, que fins ara era l’any punta. L’última exposició temporal que hi va penjar va ser Art i follia, consagrada als fons del psiquiatre i col·leccionista català Joan Obiols, que es va inaugurar a principis de febrer i que va haver de tancar prematurament el 13 de març en declarar-se l’emergència sanitària. El museu ja no ha tornat a obrir. Es dona el cas que l’estiu és per a la Fàbrica Reig temporada alta, i que és en aquesta època quan acostuma a programar l’exposició més popular –l’any passat va ser la retrospectiva de Robert Capa– i quan registra l’afluència més elevada de visitants.