Diari digital d'Andorra Bondia
El segell de Meritxell és similar, però en absolut idèntic al de Pujol, adverteix Lizarte, i no du la ‘firma’ de la lleidatana.
El segell de Meritxell és similar, però en absolut idèntic al de Pujol, adverteix Lizarte, i no du la ‘firma’ de la lleidatana.
La campana que es conserva a l'antic santuari de Meritxell: aquesta és la que va sobreviure íntegra a l'incendi del1972; a seva 'germana', esquerdada, està dipositada a Ordino.
La campana que es conserva a l'antic santuari de Meritxell: aquesta és la que va sobreviure íntegra a l'incendi del1972; a seva 'germana', esquerdada, està dipositada a Ordino.
Segell de la campana de Sant Andreu de Pujol, al Baix Pallars, envoltada d’una aurèola amb el nom del mestre campaner: Joan de Tor. Laura de Castellet proposava que Tor va fondre també la campana que es conserva al santuari vell de Meritxell.
Segell de la campana de Sant Andreu de Pujol, al Baix Pallars, envoltada d’una aurèola amb el nom del mestre campaner: Joan de Tor. Laura de Castellet proposava que Tor va fondre també la campana que es conserva al santuari vell de Meritxell.
Segell de la campana de Sant Andreu de Pujol, al Baix Pallars, envoltada d’una aurèola amb el nom del mestre campaner: Joan de Tor. Laura de Castellet proposava que Tor va fondre també la campana que es conserva al santuari vell de Meritxell.
Segell de la campana de Sant Andreu de Pujol, al Baix Pallars, envoltada d’una aurèola amb el nom del mestre campaner: Joan de Tor. Laura de Castellet proposava que Tor va fondre també la campana que es conserva al santuari vell de Meritxell.

Meritxell busca mestre campaner


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Robert Lizarte

Lizarte visita Pujol, al Baix Pallars, i descarta que el fonedor de Sant Andreu i el del santuari fossin el mateix.

Ens les prometíem molt felices quan, ara fa un any, Laura de Castellet sostenia haver identificat el mestre campaner que va fondre la campana de Meritxell: segons la historiadora solsonenca, es tractava de Joan de la Tor, amb taller obert a la Seu i un habitual als protocols notarials que havia estat estudiant per compte de l’Institut d’Estudis Andorrans.

Segons ella, el segell que figura a la campana de Meritxell, un castell que fa òbvia al·lusió al cognom del mestre campaner, era el mateix amb què s’havia topat durant les seves peregrinacions arqueològiques al campanar de Sant Andreu de Pujol, l’antiga parroquial d’aquest minúscul veïnat del Baix Pallars. Segons els seus comptes, Tor havia estat actiu a finals del segle XIII, contemporani, per tant, dels Pariatges, i fins i tot proposava el nom del ferrer que l’hauria ajudat a fondre la campana: Arnau Fabre, artesà de Canillo i soci del també canillenc Ermengol des Grau, el tractant que –diu la historiadora– li venia a Tor el bronze per fondre les campanes. Tot això, tornem-ho a dir, ho proposava Castellet per analogia entre els dos segells, el de Meritxell i el de Pujol, tot i que de documentació escrita només n’havia localitzat de referida a la parròquia pallaresa.

Era una hipòtesi fascinant i bellíssima. Massa i tot, va pensar Robert Lizarte, que sense ànims d’aigualir la festa, però amb la molt saludable intenció de posar la mà a la nafra per acabar de convèncer-se, va pujar la setmana passada a Pujol per comprovar-la in situ. I el que va trobar és el que tenen aquí al costat: els mestres campaners de Meritxell i de Sant Andreu van estampar-hi, sí, un segell similar, un castell amb tres torres, però el segon, acompanyat de la silueta d’una campana i envoltat d’una aurèola amb la firma: Ioan de la Tor.

Similar, admet Lizarte, però en absolut suficient per atribuir-li a Tor la paternitat de la campana de Meritxell. Al contrari, perquè a Pujol Tor es va molestar a gravar sis vegades, si, el segell que en constatava l’autoria, com perquè no hi hagués cap dubte.

No s’acaben aquí les diferències: segons Lizarte, la lleidatana és una campana considerablement més petita, que fa 42 centímetres d’alçada per 42 de diàmetre i pesa 44 quilos; la de Meritxell fa 54 per 45 i pesa 130 quilos. Totes dues estan foses en bronze, i no en ferro, com Castellet sostenia per a la canillenca, i la de Pujol, de tipus casc, és amb tota probabilitat més antiga, de finals del XIII, si les dades de Castellet són certes. La nostra, en canvi, és de tipus esquilona, que rep aquest nom perquè recorda vagament –diu Lizarte– la forma de l’esquella que es penja del coll del bestiar.

En fi, que Meritxell s’ha quedat sense mestre campaner. Com a mínim, no és Joan de la Tor. Però Lizarte no desespera i diu que acabarà sortint, tot i que no hem d’oblidar, adverteix, que estem parlant d’una peça del segle XIII, més probablement del XIV. La llàstima és que, castell de banda, el fonedor de Meritxell no hi va deixar la firma, com sí que va fer Tor a Pujol –i aquest, diu, és un altre indici que permet descartar-lo. Però ja treballa en una hipòtesi alternativa: segons ell, la campana de Meritxell va sortir de la mateixa mà que la de Sant Romà d’Auvinyà, que és del mateix tipus –esquilona, ja ho hem vist– i gasta a la inscripció, V D S, inicials de Vox Domini Sonat, la mateixa epigrafia, i que només se’n separa perquè és una mica més petita.

Que tot plegat ho expliqui precisament Lizarte té tota la coherència, i li confereix a més una dosi considerable d’autoritat: estem parlant del campaner suplent de Santa Eulàlia d’Encamp, que té a més pendent de publicar l’inventari raonat de totes i cadascuna de les prop de cent campanes que –calcula– han sobreviscut entre nosaltres. Incloses, és clar, la Maria de Sant Serni de Canillo, fosa el 1486 per un tal Gascoi, i la Santa Eulàlia de la parroquial d’Encamp, que és amb tota probabilitat la més gran que s’ha conservat (1,2 metres d’alçada per 1,15 de diàmetre, i pesa 880 quilos) i a qui ell mateix li va posar recentment pare i data de naixement: “Esta campana se es feta de los vienes del reverendo Iuan Ortel capella. Petrus de Billanoeva me fecit. Año de MDLXXVI años”.

Ni més ni menys que Pedro de Villanueva, el gran mestre campaner del Renaixement espanyol, autor de la Maria, la monumental esquella de la catedral de Pamplona: amb 2,25 metres d’alçada, 2,5 de diàmetre i dotze tones de pes, és la segona més gran de totes les Espanyes. Doncs resulta que l’home va venir el 1576 a fondre la d’Encamp. No és sensacional!?

Andorra
Pujol
Sant Andreu
Baix Pallars
Canillo
Meritxell
campana
Lizarte
Joan de la Tor
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic