Si és Meritxell, toca parlar de campanes. El 2023 va ser la Gaude Virgo Immaculata, que la nit de l’incendi del 1972 va caure del sòcol, es va esquerdar, va quedar tarada i va acabar amagada en un raconet del Museu Postal. Fins que a Robert Lizarte se li va posar entre cella i cella que tornés a casa seva, on l’esperava la Vox Domini Sonnat, cosina seva i totes dues de finals del XIII, les més antigues entre el centenar llarg de campanes que es conserven als nostres temples. Avui s’exposen a Meritxell Memòria. L’any passat van ser les rèpliques, foses pel mestre campaner Abel Portilla al seu taller de Gajano (Cantàbria) i que es van instal·lar a l’espadanya del Santuari vell. I aquest, el carrilló del Santuari nou, que s’estrenarà demà a les 17 hores amb el primer vers del goig de la Mare de Déu –“Verge venerada, diví joiell”– i, naturalment, amb El Gran Carlemany. Totes dues peces les tocarà el mateix Lizarte, l’home que més sap de campanes i campaners entre nosaltres, que promet anar ampliant el repertori fins  a construir una consueta digna de la basílica de Meritxell.

Tot això serà possible gràcies a les quatre campanes que es van isntal·lar la setmana passada al campanar de Meritxell i que s’afegeixen a les cinc que venien de sèrie. Hi són des del primer dia del Santuari nou –el 9 de setembre del 1976, recordin–però dífícilment les hauran vist mai perquè no es veuen des de l’exterior. Això seguirà sent així. Totes nou conformen, diu Lizarte, un carrilló amb tots els ets i uts, capaç d’interpretar gairebé qualsevol melodia. De moment, ja s’ha dit, ens haurem d’acontentar amb el goig i l’himne, però pensin que si hi ha algú capaç de revitalitzar el carrilló, és ell.

L’artífex de les quatre noves campanes és el mateix Portilla, que les va fondre el 2024 a instàncies d’un mecenes que ha preferit mantenir-se en l’anonimat i que les ha cedit al Santuari. El ministeri de Cultura ha concionat la sala de campanes amb dues bigues de fusta de les quals pengen totes –abans estaven al pis– i amb un nou sistema elèctric. En bronze reglamentari i de dimensions més humils: entre els 9 i els 30 quilos –pensin que les altres cinc oscil·len entre els 43 de l’Ermessenda, la més petita, i els 145 de la Meritxell, la més gran. Entremig, la Margarita (52 quilos), la Joana (86) i la Constància (116). Segur que es demanen l’origen dels noms, oi? Doncs deu ser un dels pocs misteris que Lizarte no ha pogut resoldre: molt probablement, diu, del nord de França, Bèlgica, Holanda o el sud d’Alemanya. Però ho investigarà. L’únic que se’n sap és que van ser un regal del bisbe Martí al poble d’Andorra.
Les noves tenen nom, però és un secret que es reserva el mecenes, i les beneirà demà el bisbe Serrano. Serà a les 17 hores. I immediatament després, el goig de Meritxell i El Gran Carlemany.